La platja dels balcons

El 20 de gener de l’any 1401 s’instituïa la Taula de Canvi i de Comuns Dipòsits de Barcelona. Es tracta, en origen, d’una taula, però la institució anava més enllà. La Taula era un banc públic, que oferia als ciutadans de la ciutat, guardar una part dels seus estalvis en dipòsit, tot generat interessos. Amb aquell capital la Taula feia préstecs, tant a la monarquia com al Consell de Cent, però mai a particulars (1).

Un nou moll

Aquella nova institució va permetre finançar obres públiques de gran abast a Barcelona, com la construcció d’un nou moll del port. Fins a aquell moment, el port de Barcelona no havia tingut cap estructura física. Barcelona no tenia, tampoc, un port natural, com els de Maó, Roses, Mallorca o Gènova. La platja servia com a embarcador i lloc d’arribada dels vaixells i les seves mercaderies. A uns centenars de metres s’estenia un barra de sorra formada pels sediments del riu Besòs i de la dinàmica del litoral, la Tasca (2). Avui el Besòs desemboca molt més al nord, al municipi de Sant Adrià de Besòs, però antigament desembocava molt més cap al sud. El seu traçat va anar canviant i desplaçant-se de forma gradual, creant una nova zona d’aiguamolls que s’aniria assecant al segle XVIII i a on ara hi trobem el barri del Poblenou.

Reconstrucció hipotètica de la línia de la costa al segle XIV. Font: Mikel Soberon (2). 

Les obres de construcció del nou moll començaren a la dècada de 1430. Un temporal, al novembre de l’any 1439, destrossà l’estructura, construïda amb caixes. S’optà per un canvi de tècnica, fent servir grans pedres alineades, tot llençant-les al mar, a prop de la Llotja de Mar, a l’actual Pla de Palau. En la construcció del nou moll es va fer servir una grua dissenyada per un home de teatre, que la feia servir en les seves obres de teatre fent volar als actors que feien d’àngels, Tomàs Alemany.

Fragment d’un gravat d’Anton Wyngaerde, de 1563, on es pot reconèixer l’incipient moll, davant de la muralla de mar.

L’estratègia funcionà i es creà un moll. El nou moll, però, va fer desaparèixer la barra de sorra de la Tasca, ja que interrompia la dinàmica del litoral. Una altra conseqüència inesperada fou l’acumulació de sediments al darrere del moll i que, a més, entrava dels del port, fent-ne minvar la profunditat -el calat-. És així que, dècada rere dècada s’hagué d’ampliar el moll mar endins per tal d’evitar que els sediments entressin al port. És així que, any rere any anà creixent una nova península, que protegia al port i, alhora, oferia un terreny nou a la ciutat.

De les Barraques de la Mar a la Barceloneta

Al segle XVII sorgeix un nou nucli fora muralles, conegut com a Barraques de la Mar. En origen, havien estat construïdes per pescadors, però també allotjaven tavernes i cases de jocs d’apostes, prohibits dins dels límits de la ciutat emmurallada. Al trobar-se fora muralles, aquestes barraques aprofitaven la situació d’alegalitat. L’enderroc d’una part important del barri de la Ribera, a partir de 1717, afegí noves barraques, d’aquells veïns que no van trobar un habitatge nou a dins de la ciutat. Tot i això, bona part de la població de la Ribera va trobar habitatge; molts d’ells al voltant de Santa Maria del Mar i d’altres als Horts de Sant Pau, al Raval (3). La Barceloneta, per tant, no es va construir per tal d’allotjar als veïns de la Ribera, ja que havien passat quaranta anys de l’enderroc.

Les barraques de la Mar en un mapa francès de 1697. Font: Institut Cartogràfic i Geològicde Catalunya. 

La imatge de misèria i activitats il·lícites que presidia el port, però, començava a ser intolerable, en un moment en que era precisament el port el que oferia la primera imatge de la ciutat als viatges i mercaders. Des de la dècada de 1720 la ciutat havia començat a créixer en població, sobretot amb l’arribada d’una immigració de les comarques del voltant, deixant enrere segles d’estancament demogràfic, en que la població s’havia mantingut al voltant dels 35.000 habitants.

Mapa del “Pla de Barcelona y sos encontorns”, del mestre d‘obres i il·lustrat Francesc Renart, de 1740. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). 

Al mapa de Francesc Renart hi podem veure la ciutat de Barcelona de l’any 1740, pocs anys abans de la construcció de la Barceloneta. Tot i que ja ha començat a créixer en població, la fesomia de la ciutat es manté pràcticament igual que als últims segles, excepte per l’enderroc de la Ribera i la construcció de la Ciutadella. Al Raval, però, encara s’hi veuen àmplies zones d’horts que encara trigaran trenta anys en començar a urbanitzar-se.

A la nova península de la Barceloneta s’ha urbanitzat un jardí -conegut com La Ginebra– i s’hi ha construït alguns edificis i dependències del port. Ja han començat les obres d’ampliació del moll, que coincideixen amb l’augment de les exportacions de Barcelona, sobretot a partir de 1765 quan la monarquia concedeix  el permís per comerciar directament amb les colònies, trencant el monopoli de Sevilla i Cadis (4).

El Raval, amb els seus horts, semblaria, d’entrada, la millor opció per al creixement urbà de la ciutat. Les hortes, però, funcionaven a ple rendiment, sobretot amb els nous prats d’indianes, i els promotors i mestres d’obres preferien afegir pisos a les antigues cases medievals que construir edificis nous (5). La nova península, en canvi, estava en mans del govern i, per tant, era de titularitat pública. La primera opció per a aquell territori era la construcció d’un gran arsenal militar, que, però, fou descartat a mitjans de la dècada de 1740. És llavors que es gesta un nou projecte: la construcció d’un nou barri fora muralles.

L’arribada d’un nou capità general a la ciutat, l’any 1749 fou l’impuls definitiu del projecte. El 3 de febrer de l’any 1753 es col·locà la primera pedra per a la construcció de la primera casa. El projecte fou ordenat i patrocinat per Jaime Miguel Guzmán de Dávalos y Spínola, marquès de la Mina. Guzmán donà nom a la nova parròquia del barri, dedicada a Sant  Miquel, el seu patronímic, i s’hi feu enterrar al cap d’uns anys. El disseny de les cases i els carrers fos obra de Juan Martín Cermeño, comandant general del cos d’enginyers militars de Catalunya i autor, entre d’altres, del castell de Figueres.

Un barri horitzontal

El disseny del nou barri fou una obra mestra de l’urbanisme barroc i il·lustrat. Cermeño dissenyà carrers paral·lels i ortogonals, amb illes de cases estretes -de 8,4 metres d’ample- que permetien, però, la ventilació de les cases.

Dibuix del model de casa original de la Barceloneta. Font: AHCB.

Les cases es construïren amb un patró unitari, des del seu disseny fins al més mínim detall arquitectònic. Es tractava de cases de planta i pis i d’una mida d’uns 140m². L’aspecte del barri era per tant molt diferent a l’actual, molt horitzontal.

Vista del port de Barcelona, 1779. Al fons s’hi veu el barri de la Barceloneta, amb la renglera de cases baixes, amb l’església de Sant Miquel com a element que sobresurt. Font: AHCB.

Anaven destinades a famílies mariners i pescadors, d’estibadors i artesans d’oficis relacionats amb el mar: mestres d’aixa, corders de cànem, adobadores de xarxes, boters, ollers, filateres (6). Es tractava, per tant, d’un barri eminentment popular. L’horitzontalitat arquitectònica coincidia amb una horitzontalitat social. Josep Maria Huertas Clavería parlava de la Barceloneta com el primer polígon d’habitatges de la ciutat, “sorgit com a resultat d’una actuació pública programada” (7). La Barceloneta és, segons Huertas Clavería, un exemple del model de polígon d’habitatge -com el Bon Pastor o Bellvitge- avant la lettre.

Dibuix de la vista de la façana marítima de Barcelona des del terrat d’una casa de la Barceloneta, fet a principis del segle XIX. Font: AHCB.

El creixement de la Barceloneta

La construcció de les primeres cases va ser molt ràpida. L’any 1759 ja s’havia completat el pla original del projecte de Cermeño. S’havien construït 329 cases i ja hi vivien 1570 habitants. La península, però, va anar creixent amb l’acumulació de nous sediments i les successives ampliacions del moll per tal d’evitar l’entrada a l’interior del port. La retirada de la línia de la costa i els nous terrenys guanyats al mar van permetre ampliar el barri.

Fragment d’un plànol de la ciutat de Barcelona de la dècada de 1780 o 1790. S’hi poden veure les illes de cases construïdes però també illes de cases projectades. Font: AHCB.

Ja a la dècada de 1780 es van afegir noves illes de cases,  amb una quarta renglera d’illes, entre els carrers Pepe Rubianes i Emília Llorca (antics carrers d’Alfredo Calderón o Almirall Cervera i Almirall Aixada). La forma del barri, originalment quadrada, passà a ser triangular.

Plànol de la Barceloneta de l’any 1809, ja amb la quarta renglera de cases construïda, a més dels quarters militars de Sant Ferran i Sant Carles. S’hi poden veure els noms dels carrers antics,  dedicats a sants o a elements i oficis. Molts d’ells han mantingut el seu nom original, com els carrers Sant Josep, Sant Carles, Santa Clara, Sant Elm, Safareigs, Sal, Magatzems o dels Pescadors. D’altres els han canviat, com el carrer del Mar, que originalment era el carrer Major de la Barceloneta. Font AHCB.

El barri encara va anar creixent en extensió a les primeres dècades del 1800, fins a arribar a la seva extensió actual l’any 1852. Les noves cases es construïen seguint el mateix model arquitectònic del 1753. Com explica un testimoni del 1830: “Sus calles tiradas a cordel, no constan más que de casas de un solo alto, uniformes en estructura y pintura exterior.” (8).

Les fases del creixement de la Barceloneta Font: Mercè Tatjer (9).

L’arribada de la indústria accelerà el creixement de la població del barri. El barri oferia mà d’obra obrera, estava a prop del port i, a partir de 1848, a tocar d’una estació de tren, la de la línia de Barcelona a Mataró i, a partir de 1854, també la del ferrocarril a Granollers i Vic. La primera fàbrica que s’instal·là al barri fou la dels tallers Nuevo Vulcano, l’any 1835 -que també fou l’última en tancar, l’any 2010-, especialitzada en la construcció de vaixells. A les dècades 1840 i 1850 s’hi construïren noves fàbriques om la Catalana de Gas (1843) o La Maquinista Marítima y Terrestre (1855), la fàbrica més gran del barri.

Font pública, al carrer dels Pescadors, prop de la cruïlla amb el carrer d’Emília Llorca, construïda en una de les noves illes construïdes a la dècada de 1820 -hi podem veure la data de construcció: 1829-. Els pisos superiors de la casa, però, son de l’any 1960. És probable que l’edifici original fos bombardejat durant la guerra civil i només se’n conservessin els baixos.

La Barceloneta va passar així de ser un barri marítim, de pescadors i oficis de mar, a ser un barri eminentment obrer. La població, que l’any 1820 encara era modesta, amb 4118 habitants, es multiplicà per cinc, arribant als 20.538 habitants l’any 1900 i a més de 32.000 habitants l’any 1930 (10). Aquest creixement va suposar una ràpida densificació del barri, que es va convertir en el més dens de la ciutat, juntament amb el quarter de Drassanes, al Raval, a la dècada de 1930.

D’una banda, les cases originals, de 140m², es subdividiren, primer en meitats -70m²- i, després, en quarts -35m²- ; d’aquí el nom de quarts de casa. De l’altra, l’any 1837 es va permetre l’afegit d’un segon pis a les cases. L’any 1858 el barri va deixar d’estar sota jurisdicció militar i va passar a jurisdicció municipal. Poc després, l’ajuntament permeté alçades més grans de quatre i, fins i tot, cinc pisos.

Evolució de l’alçada de les cases de la Barceloneta. Font: Casa de la Barceloneta 1761.

El ràpid creixement va coincidir amb la despossessió progressiva del veïnat.  Cada vegada més, els propietaris del barri no eren veïns de la Barceloneta, sinó que residien en altres barris de la ciutat, sobretot a la zona alta, a Sarrià-Sant Gervasi . L’any 1974 el 50,4% dels propietaris no vivien al barri per un 21,8% que sí que hi vivien i eren propietaris del seu propi habitatge (11). Aquest procés no ha fet més que accentuar-se. El resultat ha estat l’augment del preu dels habitatges i lloguers per part d’uns propietaris rentistes que, en moltes ocasions han buscat enriquir-se a costa d’un barri pobre.

L’horitzonatlitat vertical

El barri va començar a créixer verticalment. Poc a poc, el paisatge arquitectònicament homogeni va desaparèixer. Les remuntes augmentaven, es canviaven els colors de les façanes i, en alguns casos, s’enderrocaven les antigues cases originals, substituïts per blocs de pisos nous També va canviar la homogeneïtat social amb l’aparició d’una classe mitjana i mitjana-baixa, tot i que la classe obrera va seguir sent majoritària (12).

Detall de la cruïlla dels carrers Balboa i Pizarro, al nou eixample construït a la zona dels Horts de la Ginebra, a les dècades de 1870 i 1880. El traçat del nou eixample trenca amb les illes de cases llargues i estretes, tot inspirant-se en les illes de Cerdà.

Amb el pas dels anys va augmentar la varietat arquitectònica del barri, amb edificis de la dècada de 1880, modernistes o racionalistes. Passejant pel barri podem veure un catàleg arquitectònic que abasta dos-cents cinquanta anys, des d’edificis que han mantingut o recuperat la seva fesomia original del segle XVIII fins al conjunt del Bloc dels Pescadors, dissenyat per Joan Anton Coderch i construït a la dècada de 1950; tot dins d’un espai urbà dissenyat a mitjans del segle XVIII.

La Casa de la Barceloneta 1761, l’única de les quinze cases ‘originals’ que  s’ha conservat al cap d’una illa de cases. Va ser restaurada l’any 2009 i convertida en un centre d’interpretació de la història del barri.

Tot i així, bona part dels edificis son encara, en part, originals. La gran majoria d’ells han crescut en alçada i han estat transformats, però mantenen l’estructura de la primera casa de planta i pis que s’hi va construir. És a dir: la casa original no es va enderrocar sinó que s’hi va construir a sobre. Les remuntes, sovint, forçaven als mestres d’obres a eliminar -el coronament de la casa- o canviar alguns elements -el color de la façana, els balcons-.

Els balcons de la Barceloneta

Els balcons son una mostra d’aquests canvis, socials i arquitectònics. Resseguir-ne l’aspecte ens permet imaginar com ha canviat el barri. Algunes poques les cases que conserven els balcons originals del segle XVIII. D’altres els van canviar per balcons més moderns, de fosa a mitjans del segle XIX, o de forja i estil modernista, a principis del segle XX.

Detall d’una casa del carrer Rector Bruguera, a la cruïlla amb el carrer Ginebra.

Com tots els altres elements, totes les cases de les primeres cases del barri, tenien els mateixos balcons amb el mateix tipus de barana. Els barrots de la barana eren de secció quadrada, amb l’excepció dels barrots de les cantonades i del barrot del centre, de secció helicoidal.

Casa del carrer de Rere Palau, al barri de la Ribera. La casa fou construïda l’any 1763, com consta a la façana, en el mateix moment en que es construïa la Barceloneta.

Aquest tipus de barana estava molt estès per Barcelona. Al barri de la Ribera, a tocar de la Barceloneta, en podem trobar molts exemples coetanis. Algunes cases del barri encara conserven aquest tipus de balcó original.

Al primer terç del segle XIX, però, s’estengué un nou tipus de balcó, més senzill i planer, format només per barrots quadrats.

Una casa del carrer Sevilla, a prop de la cruïlla amb el carrer del Judici.

A la segona meitat del segle XIX, però, es començaren a produir balcons amb més decoració. Sovint es mantenien els barrots quadrats, afegint, però amb petites decoracions entre barrots.

Un balcó d’un edifici del carrer de Vila Joiosa.

És probable, però, que les baranes antigues fossin reaprofitades. A la cruïlla dels carrer de la Maquinista i de Sant Josep podem veure com el balcó més antic -amb els barrots cantoners i central helicoidals, del segle XVIII- es troba al pis superior; mentre que al segon pis hi un balcó amb parrots quadrats i al principal hi ha la barana més moderna. Podria ser que al pis principal de la casa s’optés per la barana més nova i que les baranes antigues i, per tant, més barates, es reaprofitessin per als pisos superiors, a on, probablement, hi vivien llogaters més pobres.

L’edifici del carrer Sant Josep.

D’aquesta manera, la jerarquia tradicional dels pisos -amb el primer pis o principal com a pis més car i els pisos superiors més barats- es traduïa també en una jerarquia a la façana. Els pisos superiors tenien menys decoració, balcons menys grans (amb menys volada) i baranes més senzilles.

La platja dels balcons

Centrem-nos, només, en aquests dos tipus de balcons -els de barrots cantoners i central helicoidal i els de barrots quadrats-, tot obviant els exemples posteriors –modernistes, moderns, etc-. És possible que els balcons de la Barceloneta expliquin encara una altra història.

Entre 1753 i 1852 el creixement de la península es va traduir, també, en un creixement vertical. A mesura que la línia de la costa s’enretirava i que es guanyava terreny al mar, s’anaren construint noves illes de cases. Totes les illes es seguien fent de la mateixa manera. Les cases seguien sempre el mateix patró, d’acord amb les ordenances del govern militar que tenia la jurisdicció sobre el barri.

És possible, però, que en aquesta uniformitat hi hagués una excepció: les baranes dels balcons. Les façanes se seguien pintant del mateix color, les finestres, les portes, el coronament seguia les mateixes se seguien construint seguint els mateixos patrons. Però els barrots dels balcons eren un element petit, a mans d’un ferrer, que permetia, potser, una mínima varietat.

La Casa de la Barceloneta abans de la seva restauració. Hi podem veure que les baranes dels balcons s originals havien estat substituïts per baranes més modernes. Durant la restauració es van crear baranes noves seguint el patró original, amb barrots helicoidals.

D’aquesta manera, durant les primeres dècades del segle XIX van desaparèixer els barrots helicoidals, substituïts per baranes que només tenien barrots quadrats. La nova producció industrial donaria importància a la producció en sèrie i a la practicitat per sobre d’una decoració barroca que semblava passada de moda.

Detall d’un dels balcons de la Casa de la Barceloneta. En un balcó s’ha conservat la barana, tallada, antiga, substituïda, però, per una barana còpia de l’original del segle XVIII.

És possible que l’autoritat militar permetés una petita variació com aquesta. Així, les baranes de barrots quadrats es van estendre per les noves illes de cases construïdes en els terrenys guanyats al mar.

Una passejada per la Barceloneta permet veure que els balcons de barrots helicoidals son molt més freqüents a la part més antiga del barri, a prop de l’església i a l’entorn del mercat i la plaça de la Font. Ala part més nova, la més propera a la platja, son més freqüents les baranes de barrots quadrats. Només trobarem algun exemple de forma excepcional de baranes amb barrots helicoidals, sovint en pisos superior i, potser, encara, reaprofitat i transportat des d’una altra casa més antiga. Les baranes dels balcons dibuixen, per tant, el traçat de la línia de la costa i de com es va moure la platja (13).

Avui la platja sembla inamovible. Hi ha estat sempre. Les illes de les cases s’acaben per deixar par al Passeig Marítim i a la platja. El traçat dels balcons, però, és un vestigi, subtil, i, potser també un recordatori. La línia de la costa mai ha estat immòbil. Es mou, com es mouen i com canvien les baranes dels balcons. Potser de pressa i tot; tant que una moda tant fugicera com la dels barrots dels balcons permeti traçat la línia de la costa del passat.

Durant uns quants segles la platja ha anat allunyant-se. Ara, haurem de lluitar perquè la Barceloneta pugui seguir existint i perquè hi puguin seguir vivint els seus antics balcons menestrals, pescadors i obrers.

 

(1) Dantí i Riu, Jaume, El Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona (1249-1714), Ed. Dalmau, Barcelona (2002).

(2) Soberon, Mikel, “Caixes i pontons. Els aspectes tècnics en la construcció del primer port medieval de Barcelona (1439-1455)”.

(3) Tatjer, Mercè, “El impacto de la industrialización en la morfologia de un barrio del siglo XVIII: la evolución de la Barceloneta”, Barcelona (1974).

(4) Artigues, Jaume i Mas, Francesc, El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona (1738-1807/1808-1856), Ed. de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2019).

(5) Artigues, J. i Mas, F., op. cit. La urbanització de les hortes del Raval començà també amb una obra pública, la urbanització d’un nou carrer, Nou de la Rambla, l’any 1783. El carrer fou batejat amb el nom del seu impulsor, el capità general Francisco González de Bassecourt, comte de l’Assalto. L’èxit de l’operació immobiliària i l’aprenentatge que feren els mestres d’obres de com s’havien d’urbanitzar els carrers, van impulsar la urbanització d’una vintena de carrers entre 1785 i 1808.

(6) La Ciutat Invisible, La forja solidària d’un barri portuari. La Barceloneta obrera i cooperativa, La Ciutat Invisible Edicions, Barcelona (2016).

(7) La Ciutat Invisible, op. cit.

(8) Diccionario Geográfico Universal. Volum I: Barcelona. Editor: José Torner, Barcelona (1830). Citat a Tatjer, Mercè, op. cit.

(9) Tatjer, Mercè, op. cit.

(10) La Ciutat Invisible, op. cit.

(11) Tatjer, Mercè, “Propietat i espai urbà en un barri tradicional de Barcelona: la Barceloneta el 1974”, Barcelona (1978).

(12) Oyón, José Luís, La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerres, 1914-1936, Ediciones del Serbal, Barcelona (2008).

(13)  Es fa molt difícil saber quin és l’origen de tots els balcons del barri. Per fer-ho, faria falta un estudi exhaustiu. Per tant, la teoria que plantejo no està documentada i és només això, una teoria.