Els dos metres de Bellvitge

Els arqueòlegs normalment excaven cap avall. Treuen capes de terra, intentant entendre el caos de vestigis d’èpoques diferents superposades, les unes a les altres, que es troben sota els nostres peus. I ho fan sovint, amb les presses dels promotors immobiliaris o institucions que promouen les obres.

A vegades també és possible trobar vestigis sense haver de recórrer al pic i a la pala. Un carrer més alt o més baix que els del voltant o, senzillament, unes escales que pugen o baixen cap a algun lloc, ens expliquen una part de la història d’un indret.

Pirates!

La nostra història comença a prop del mar, a la desembocadura del Llobregat. L’any 1567 s’hi va construir una torre de defensa per tal de controlar la desembocadura del riu i aquell tram de costa de les incursions dels pirates i per tal d’evitar que les seves embarcacions poguessin pujar  riu amunt i cap a l’interior (1). La torre va caure en desús a partir del segle XVII. A principis del segle XIX, però, encara se’n conservava una part de l’estructura, tal i com mostra un dibuix de 1826 que es conserva al MNAC.

Dibuix d’Adolphe Hedwige, de 1826. Font: MNAC.

L’any 1848 començava a construir-se un nou far al mateix emplaçament que l’antiga torre de la qual s’aprofitava una part de l’estructura. El far va començar a estar operatiu l’any 1852. Molt aviat es va conèixer amb el nom de La Farola. Un dels camins que menava a l’antiga torre es va anomenar Carretera de la Farola. La Farola es va convertir, també, en sinònim de platja i de mar, ja que el camí que hi menava de l’Hospitalet era, precisament la Carretera de la Farola. El far segueix funcionant avui en dia.

La carretera del Mig

Durant segles la plana Delta del Llobregat es va anar desenvolupant. El riu anava canviant de traçat, formant diferents braços i, fins i tot illes, o llacunes i aiguamolls. Als segles XVII i XVIII i, sobretot, a partir del XIX, s’hi va començar a conrear terra de forma més intensiva, tot creant una de les zones més fèrtils de Catalunya.

Fragment d’un mapa del 1642 en que apareix la Torre del Cap del Riu, a més de dos braços diferents del riu o masies i llocs, com ara Bellvitge.

L’any 1819 s’inaugurava el Canal de la Infanta que desviava una part del cabal de riu Llobregat a l’alçada de Molins de Rei, a on encara es conserva la casa de la comporta. L’aigua regava una zona molt àmplia del marge esquerre del riu -per entendre’ns, el de Barcelona- a través d’una xarxa de sèquies. Una d’aquestes sèquies travessava, per exemple, l’indret de Bellvitge.

La Carretera del Mig, amb la masia de Cal Miquel Ros o Cal Cabo, l’any 1952- Font: Blog L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. Fotografia d’Albert Graells. 

A principis del segle XX funcionaven almenys mitja dotzena de masies, com Cal Rei, Cal Tubau, Cal Pepet de la Casa Llarga, Cal Quimet del Garro i Cal Pere de la Coixa, a més de Can Trabal -també coneguda com a Can Joan del Riu- i Ca l’Esquerrer, que encara conserven el seu paisatge rural, amb camps i petits horts particulars. El paratge de Can Trabal és, de fet, l’últim paratge rural de l’Hospitalet i es troba amenaçat pel Pla Director Urbanístic Granvia-Llobregat (2).

Un edifici antic, probablement d’origen rural, al mig del polígon industrial de la Carretera del Mig. La casa està enfonsada respecte el nivell del carrer. L’edifici apareix als mapes de 1920 i 1930 com un edifici aïllat de caràcter rural, però sense nom. 

El territori també estava articulat per diferents camins. En destaquen tres, que travessaven la Marina de l’Hospitalet paral·lels a la costa: el Camí de Provençana, que correspon a l’actual carrer Enric Prat de la Riba i carrer Major de l’Hospitalet; el Camí o Carretera del Mig, que dona nom al polígon industrial que separa Bellvitge del Barri del Centre, i el Camí del Prat o Camí de València.

La Carretera del Mig, avui.

La traça d’aquest últim camí ha desaparegut amb els canvis urbanístics de les últimes dècades, tot i que encara s’hi conserva, molt transformada, una masia que es trobada al peu del camí, Can Gotlla. També hi havia, és clar, una munió de camins tranversals, paral·lels al riu, com la carretera de la Farola, el Camí de la Feixa Llarga o la Carretera de l’Hospici.

Fragment del mapa del municipi de l’Hospitalet de l’any 1932. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

L’any 1881 es va inaugurar la línia del ferrocarril entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú. Aquest nou element travessava el territori encara rural de Bellvitge, tallant bona part dels camins de l’indret. El tren va passar, sense parada, durant gairebé un segle, fins a la inauguració de la nova estació de Bellvitge, l’any 1977. L’any 2018 Foment anunciava, per enèsima, vegada, el soterrament de les vies al seu pas pel municipi i, per tant, també per Bellvitge.

Campoamor. Un suburbi obrer.

És al segle XX l’Hospitalet es transforma de forma radical. L’any 1900 el municipi supera de poc els 5.000 habitants i cent anys més tard arriba als 270.000. El creixement urbanístic comença a la dècada de 1910 però es multiplica entre 1920 i 1930, quan el poble es converteix en una ciutat de 40.000 habitants. Bona part del creixement es concentra a tocar de Barcelona, als barris de la Torrassa, Collblanc i Santa Eulàlia, però també sorgeixen nuclis encara aïllats a altres zones del municipi. Es tracta, sovint, de petites barriades amb un parell de carrers o fins i tot un de sol.

La Marina i a Bellvitge conservaran encara en bona part el seu caràcter rural, però hi sorgeixen petites barriades : Can Tries, Can Pi o la Barriada de Campoamor. Aquestes barriades van sorgir com un apèndix de dos dels antics camins. Can Pi va créixer al voltant de la Carretera del Prat i Can Tries i la Barriada Campoamor des de la Carretera del Mig (3).

La Barriada de Campoamor -coneguda així pel nom del carrer- fou promoguda per Dorca i Feliu -probablement Enric Feliu-, propietàries, segons sembla, d’una casa de cotitzacions que apareix, sovint en els diaris dels anys 1920 com La Veu de Catalunya, anunciant els preus de productes alimentaris als mercats internacionals. Van invertir una part dels seus estalvis en el negoci immobiliari, com era i és habitual a Barcelona, tot promovent la construcció d’una barriada obrera. És per això que el barri es coneix també amb el nom d’Urbanització Feliu, pel cognom d’un dels promotors. L’exemple de Feliu i Dorca és tan sols un de molts a l’Hospitalet dels anys 1920; a la Florida s’hi construeixen, per exemple les barriades de Ceravalls i Faus, que prenen els nom dels seus propietaris.

Tot i el creixement de la població, la zona de la Marina va seguir mantenint el seu caràcter agrícola, però amb petits nuclis que resseguien camins i traçats rurals. Campoamor n’és un exemple.  Com Can Tries i Can Pi, el carrer Campoamor ressegueix un antic camí rural. La forma dels camps, dividits per una densa xarxa de sèquies, eren estrets i allargats. Ho podem veure al mapa de carrers de tota la plana baixa de l’Hospitalet, i, en especial, al voltant de la Carretera del Mig, que es van adaptar a la forma que tenien les parcel·les agrícoles (4). Ben a prop del nou barri hi seguí funcionant una de les moltes masies de la Marina, Can Madorell.

Imatge aèria de la Barriada de Campoamor de l’any 1958. Font: Blog de l’Associació de Veïns de Bellvitge – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. S’hi poden veure les parcel·les agrícoles estretes i allargades, típiques de la Marina de l’Hospitalet. 

L’any 1932 l’ajuntament republicà de l’Hospitalet impulsa la construcció d’equipaments públics al municipi posant especial èmfasi en la creació d’una xarxa d’escoles (5). Una d’aquestes noves escoles es construeix, justament, al carrer Campoamor. Com totes les altres, fou dissenyada per l’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt, l’arquitecte més prolífic i important de l’Hospitalet al primer terç del segle XX. L’edifici, que fa xamfrà entre el carrer i les vies del tren, tenia un disseny a cavall del racionalisme i un noucentisme neoclàssic. Fou enderrocat, segons sembla, a principis de la dècada de 1970, durant la construcció del nou polígon de Bellvitge, quan, de fet, la manca de places escolars es va accentuar.

La  barriada de Campoamor a la dècada de 1940. Font: Blog L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. 

És a partir de l’any 1964 Bellvitge passa de ser un indret rural a ser un barri de 35.000 habitants en poc més d’una dècada. Les obres comencen amb l’abocament massiu de terres per tal d’elevar dos metres l’alçada del barri i evitar, així, les inundacions del Llobregat; tot i que el barri en patirà almenys dues a la tardor de 1971 i 1974.

Bellvitge inundat, el 20 o 21 de setembre de 1971. Font: Blog L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. 

El ritme de construcció del nou barri és frenètic. La immobiliària Ciudad Condal construeix una fàbrica a peu d’obra on es produeixen les peces prefabricades dels nous blocs. Això facilita i accelera el procés de construcció. Durant uns anys les antigues masies de la zona conviuen amb la construcció dels primers blocs de pisos que es construeixen als dos extrems del futur barri (6).

Construcció dels primers blocs al nord del barri, al voltant de l’actual Avinguda Amèrica. La imatge probablement és de 1964 Al fons es pot veure la Barriada de Campoamor. Font: Blog de l’Associació de Veïns de Bellvitge.  

Tot i projectar tot un barri, l’empresa no ha comprat totes les finques quan comença a edificar els primers blocs. Aquest fet fa que els primers habitants visquin en un barri desconnectat, tant internament com del centre de l’Hospitalet i dels seus llocs de treball a les indústries de la Zona Franca, a l’altra banda de la Gran Via. No s’hi construeix cap pont fins a la dècada de 1970, després de nombrosos atropellaments, alguns d’ells mortals-. Aquest fou també el detonant de la primera mobilització veïnal al barri a la primavera de 1968, amb un tall de la coneguda com a Carretera de la Muerte. L’any 1971 el moviment s’organitza, amb la creació de l’Associació de Veïns Bellvitge-Norte, que serà una de les més actives de l’àrea metropolitana (7).

Els dos metres de Bellvitge

Una meitat del carrer Campoamor, el de la banda de mar, a sota de les vies del tren, es va enderrocar amb la construcció del polígon Gornal, entre 1973 i 1977. A la dècada de 1970 també s’enderrocaren bona part dels nuclis obrers del sud de la Gran Via, com Can Pi o La Bomba. Bona part dels seus habitants van anar a viure al polígon de Gornal, El Gornal forma un dels sis districtes de L’Hospitalet, juntament amb Bellvitge (8).

L’altra meitat del barri de Campoamor, però, segueix existint avui en dia, integrat dins del barri de Bellvitge. El seu traçat, un carrer de cases estretes i baixes, contrasta amb els grans blocs de Bellvitge. Moltes de les cases son dels anys 1940 i 1950, tot i que també se’n conserven algunes de les originals, construïdes a partir de 1928.

El número 33 del carrer de Campoamor, construïda l’any 1928, i per tant un dels primers edificis que es van construir al barri. 

El llibre publicat en ocasió del 50 aniversari del barri, l’any 2015, quan feia mig segle que els primers veïns van anar a viure al primer dels blocs del nou polígon, l’any 1965, dedica un capítol a la història prèvia a la construcció del nou barri. Ho fa, però, en un llibre que parla de l’any 1965 com a punt de partida, any 0 del barri. Té lògica que ho faci; la construcció del nou polígon va marcar una transformació radical per a Bellvitge, que en aquell moment era només una partida rural amb una petita ermita.

Es tracta d’una transformació física però no social: el barri va seguir mantenint el caràcter obrer que ja tenia la Barriada Campoamor. Forma part, per tant, d’un capítol previ a la història de Bellvitge, d’un vestigi històric que, però, segueix existint, ara com un carrer més integrat a un barri que ja té 55 anys d’història, confirmant, però, el caràcter obrer que mantindria més tard el nou polígon.

El carrer Campoamor, avui.

El traçat que ressegueix el carrer Campoamor és d’un dels camins que anava a parar a la Carretera de la Farola (6), que sortia des de la Carretera del Prat. La Carretera de la Farola era el camí cap al mar i cap a la platja des de l’Hospitalet. Avui, el Far del Llobregat, La Farola, segueix funcionant però no és possible visitar-lo ni accedir-hi. Amb la construcció del port l’Hospitalet va quedar desconnectat del mar i de l’antiga platja de la Farola. El carrer Campoamor, per tant, s’ha convertit en el vestigi d’aquell camí a una platja enyorada i inaccessible.

Escales al carrer Colom, que creua el carrer Campoamor.

Per accedir al carrer Campoamor des de l’avinguda Amèrica haurem de baixar un petit tram d’escales. Les escales salven un estrany desnivell de dos metres en una zona molt plana, com és típic a la Marina i a tot el delta. Aquest desnivell fou creat artificialment, amb l’abocament de la terra abocada per la immobiliària Ciudad Condal, l’any 1964. (9).

Aquests dos metres de diferència d’alçada, el modest tram d’escales -l’únic de tot el barri-, prenen un sentit gairebé arqueològic, històric. Expliquen, pels qui hi vulguin parar atenció, segles d’història; de pirates i promotors immobiliaris, de masies i sèquies, d’obrers, fàbriques i lluites veïnals.

 

(1) Blog Local Mundial sobre història de l’Hospitalet.

(2) Blog Local Mundial

(3) Mercè Vidal i Jansà, “Ramon Puig i Gairalt, l’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat (1912-1937), dins el marc de la Catalunya nacionalista”, 2013. En aquest enllaç us podreu descarregar l’article. 

(4) Mercè Vidal i Jansà, op.cit.

(5) Mercè Vidal i Jansà, op.cit.

(6) Bestraten, Sandra; Hormías, Emili; Domínguez, Manuel, Bellvitge. 50 años. Historia de un barrio de l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, L’Hospitalet de Llobregat (2015).

(7) Bestraten, Sanda et al., op cit.

(8) Blog L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat, en un article sobre el Carrer Campoamor.

(9) Bestraten, Sanda et al., op cit.