Què tenen en comú el Palau de la Virreina de la Rambla amb la plaça Virreina de la vila de Gràcia? La historia d’avui està farcida d’amants, viatges transatlàntics, grans palaus, un centre cultural i una església.
Som a l’any 1761. Manuel d’Amat, militar nascut a Vacarisses el 1704, antic governador de Xile, és nomenat virrei del Perú. Ho serà fins al 1777. A Llima reconstrueix la ciutat, assolada per un terratrèmol i un tsunami i hi fa grans obres públiques.
Però, com passa amb molts polítics, el fet pel qual se’l recorda és la relació que va tenir amb una actriu criolla, Micaela Villegas, La Perricholi. Fou per ella que va fer construir el paseo de Aguas i la plaça de braus de la ciutat. Fins i tot van tenir un fill. El que va fer famosa la seva relació, va ser la desimboltura amb que la portaven. Amat va introduir a Villegas als cercles de l’alta societat peruana i feia que la tractessin amb el rang i els honors de noble. La seva història fins i tot va acabar inspirant una òpera, La Périchole, del gran compositors francès d’operetes Jacques Offenbach.
Quan Manuel d’Amat va tornar a Barcelona, el 1778, l’actriu i el seu fill es quedarien a Llima, Manuel d’Amat i Villegas, va participar activament en la revolta a favor de la independència de les colònies americanes.
A Barcelona es va fer construir tres palaus. Un a la Rambla, dissenyat per ell mateix. Va ser una decisió intrèpida, ja que, fins el 1704, la Rambla, no era res més que una muralla (a la banda Llobregat), un camí amb arbres i un torrent. A finals de segle, eren poques les cases construïdes al costat del Raval.
A més es va construir un palau a Gràcia. El palau havia de ser una residència d’estiu. Aprofitant una antiga masia, l’antic virrei va bastir un palau enorme amb un jardí sumptuós d’estil francès.
Els dos palaus que el virrei Amat es va fer fer a Barcelona, el de les Rambles i el de Gràcia, però, tenen el nom en femení: La Virreina.
La responsable d’aquest petit canvi del nom és Maria Francesca Fiveller de Claresquí i de Bru. Era novícia del monestir de Jonqueres, que era a l’actual carrer de Jonqueres. Era un monestir força curiós, destinat a acollir filles de nobles, casaderes. Poques de les monges es quedaven, sinó que hi eren de forma passatgera, fins que la família els hi trobaven un marit. Així, aquesta jove novícia es va casar amb el vell virrei Amat.
Palau de la Virreina a Gràcia
El matrimoni no va durar gaire, ja que el virrei va morir tres anys més tard, el 1782. Maria Francesca Fiveller de Claresquí i de Bru es va quedar amb totes les propietats del virrei. Tot i casar-se amb el virrei retirat, hi va viure més anys que ell i va acabar donant nom als dos palaus.
El palau de la Virreina de la Rambla encara hi és. Ara és l’Institut de Cultura de Barcelona. Del palau de la Virreina no en queda res. O gairebé res.
Als anys 1870 s’hi va afegir una masoveria, que encara està dempeus. És un dels pocs edificis de Gràcia que tenen un passat rural, que havien estat masies. És un edifici auster, però d’una mida considerable. Si pensem que la masoveria sempre era un edifici auxiliar de l’edifici principal, mirant ens podem imaginar com deuria ser el palau.
Però del palau de la Virreina, d’aquella antiga masia reconvertida en palau d’estiu, no en queda res. O gairebé res. L’any 1878 es va enderrocar l’edifici per poder urbanitzar, ja que el seu territori, al mig d’una Gràcia que creixia molt en població, era una zona molt preuada. En els seus terrenys es van construir carrers nous. I una plaça que recorda l’antic palau: la plaça Virreina. Està situada just al lloc on hi havia hagut el palau.
Al mig de la plaça es va decidir construir una església: Sant Joan de Gràcia.
Si ens hi apropem, veurem que està feta d’una combinació de moltes pedres i maons.
Però en tanta varietat de pedres en destaca una, al costat dret de l’església (el costat dret mirant cap a la façana), que està molt més elaborada. Hi apareixen esculpits el cap d’una dona i d’un home i dos lleons portant un blasó.
És l’única pedra que va sobreviure del palau de la Virreina, situat just on ara és aquesta església. Estranyament fora de lloc, senyorial empresonat dins d’una paret austera. És l’última pedra originària del palau de la Virreina de Gràcia. És aquí, en aquest indret que la plaça de la Virreina reprèn tot el seu passat.
Si passeu per aquí de nit (millor si és llit de lluna plena), pareu-vos, mireu les dues cares i dieu molt fluix: “Maria Francesca Fiveller de Claresquí i de Bru”. Veureu que el cap de la dona mourà lleugerament la comissura dels llavis. L’home farà el mateix, però llavors haureu de dir “Perrichola!”.
– per acabar, un
enllaç sobre urbanisme. És un estudi sobre les obres públiques que es van fer durant el virreinat de Manuel d’Amat a Llima.
– i l’enllaç de la localització.