Can Bruixa. La masia més ben amagada

Fa uns dies us vaig presentar cinc masies que hi ha amagades a la vila de Sants. Cinc de sis. Avui descobrireu quina és la sisena. Realment, la masia més ben amagada de Sants, i probablement de tota la ciutat.

És Can Bruixa, al barri de la Bordeta. El llibre Masies de Barcelona diu que es troba al carrer Parcerisa, 8, molt a prop del recinte fabril de Can Batlló. Tanmateix, si aneu al carrer Parcerisa, 8, hi trobareu un modern edifici d’habitatges. Una entrada d’un pàrking.

Can Bruixa sobreviu com pot a l’altra banda del llarg garatge. Va ser construïda cap el 1880. Actualment, està abandonada i no es preveu cap rehabilitació. Hi ha qui fins i tot ha proposat enderrocar-la. Ni tan sols està catalogada per l’ajuntament –el mateix ajuntament que ha publicat el llibre Masies de Barcelona.

Fa temps hi havia a Sants dues masies amb el nom de Can Bruixa. De la més antiga només en queda un carrer, l’edifici va ser enderrocat als anys 50. Una foto de la masia, amb la forma basilical típica en moltes masies catalanes.

Els veïns més veterans de Sants conten que fa uns dos segles, en el mateix indret on es troba la masia, els fadrins de la Bordeta que hi passaven, hi veien, asseguda sobre un munt de runa, una dona amb una mirada misteriosa però també estranyament encisadora. Era una dona molt bonica.

Els fadrins no es cansaven d’anar-hi i sempre que hi anaven, hi trobaven, asseguda, al mateix lloc, aquella dona del somriure enigmàtic. Tant bella era aquesta noia, que els homes ja no es fixaven en les altres dones de la contrada. Alguns veïns, preocupats, van anar a cercar el mossèn de la propera església de Santa Eulàlia (un temple romànic que encara podreu trobar, al terme de l’Hospitalet, terme del qual formava part la Bordeta en aquella època), sospitant que no era una dona habitual, sinó una bruixa. Una bruixa molt bonica.

No sé si ho sabeu, però les bruixes no sempre són lletges i velles. Ni belles i velles. Poden ser joves i belles. Diuen que és llavors que solen ser més perilloses. El mossèn de Santa Eulàlia no creia en bruixes. Però sospitava que potser tot allò tenia a veure amb una figura encara més temible: el dimoni. És per això que va organitzar una processó cap al lloc, amb alguns valents de l’indret. Les seves pregàries sembla que van funcionar, ja que quan va arribar al lloc, ja no s’hi veia aquella dona tant bonica.

Si que es van sentir uns estranys xiscles de dona i, dies després, algú va dir que es un fum groguenc sortia d’aquell munt de runa. Mai més, però, s’hi veié aquella dona tant encisadora.

Anys després, al mateix lloc, es va construir Cal Bruixa, en honor a la que potser és la bruixa més bella de la qual se n’hagi parlat mai…

Ara, tornem a l’actualitat. Per accedir a Cal Bruixa haureu d’entrar al garatge. A mà dreta hi trobareu una guixeta. Hi haureu d’anar un dia feiner al matí, per que és llavors que trobareu l’amo del garatge. De fet, no sempre hi és, haureu de provar sort i carregar-vos de paciència. Suposem, però que sí que hi és. Pregunteu si podeu anar a mirar la masia que hi ha al fons del garatge. Amb sort, amabilitat i paciència (jo ho vaig haver de provar quatre cops) podreu accedir al fons del garatge. D’entrada només veureu moltes plantes. Afineu la mirada.

Amagada per l’edifici que hi ha al davant, amagada pel propietari que només hi és intermitentment, per les plantes, per l’ajuntament, amagada com cap altra masia de Barcelona, finalment trobareu Cal Bruixa. La casa està força malmesa, però amb la teulada encara dempeus. Mig amagada per les plantes. La sensació de tenir la masia, amb tota la seva història, davant nostre, paga la pena els intents d’entrar.

Sempre he cregut que les coses mai desapareixen del tot, encara que s’amaguin o s’enderroquin. Sempre queda en aquell indret un tel estrany i subtil, un esperit suspès en l’aire o arrelat al terra. Encara que es tracti d’una llegenda. D’alguna manera, tinc la sospita que amagar i oblidar aquesta masia té motius de ressò religiós, com si es volgués enterrar el passat de les bruixes, com si s’hagués de bandejar tot allò que sembla malèfic.

No sé si aquesta llegenda té alguna certesa. El fet és que, quan es va construir Can Bruixa, es deia Cal Paretó. Però alguns anys després hi va anar a viure un home que anomenaven “en Bruixa”.

Malgrat tot, no puc evitar pensar que, tot i no exacte, la llegenda té alguna cosa de certa. Imaginem-nos per un moment que aquella dona sí que va existir. Potser només era una dona desconeguda. Una dona bonica que despertava l’enveja del veïnat. O potser sí que era una bruixa, una dona que coneixia alguns secrets arcans de la natura. No em vull imaginar el que van arribar a patir aquelles dones tant sàvies i tots els coneixements que s’han perdut.

El que segur que té de cert aquesta aquesta història és la por. Aquesta llegenda és una mostra de la por que tenien els veïns d’aquella dona, d’allò que no podien explicar. La por sempre és una companya molt enganyosa. I tant poderosa que pot convertir una dona bonica en una bruixa. O una masia en runa.
I amb el relat de la llegenda de les bruixes de la Bordeta:

http://misterisdesants.blogspot.com.es/2009/11/les-bruixes-de-la-bordeta.html