Sant Gervasi de Cassoles. Una història erma, pobra i despoblada.

Durant les dues primeres setmanes de juny es celebren les Festes Majors de Sant Gervasi de Cassoles. Molts barcelonins el consideren el barri més ric i poderós de Barcelona. Però també és el barri que amb més dificultat ha pogut mantenir la seva pròpia identitat i consciència històriques. Per unir-nos a la Festa Major i ajudar a que Cassoles torni a recuperar la seva pròpia identitat, inauguro una setmana dedicada en exclusiva a aquesta antiga vila del pla de Barcelona. Segurament, la vila més desconeguda del pla.

Cassoles té un origen molt antic, com tot el que trobem al pla de Barcelona. Tot i això, no va ser un poble fins fa molt poc. L’ermita de Sant Gervasi que dóna nom al barri fou construïda probablement al segle VII o VIII. Com gairebé tots els altres indrets del pla de Barcelona, fora de les muralles de la ciutat, el primer document que parla de “in termino Chasoles” és de finals del segle IX, de l’any 987. En un document de l’any 992 apareix la primera menció de l’església de “San Gervasius”. El 985 Al Mansur havia cremat i saquejat la catedral de Barcelona i amb això van desaparèixer l’arxiu del bisbat i tots els seus documents. Com passa amb la història antiga de Sarrià, ningú no ho ha investigat. Potser, com a Sarrià, també hi havia hagut en aquest indret una villa romana.

L’origen de Cassoles és tan ignot, tan desconegut que no se sap ni tan sols quin és l’origen del nom de Cassoles. Hi ha dues teories. La primera explica que és una contracció de les paraules “cases” i “soles”, pel fet de no tenir un nucli urbà sinó cases disperses. La segona parla del fet que el terme“cassola” podria tenir relació amb el Torrent de l’Olla que passa per Gràcia. La forma còncava de l’olla o cassola s’assembla a la d’un torrent. Personalment, m’inclino més per la segona versió, pel fet que al segle IX, quan apareix el terme, es refereix a una zona geogràfica. La contracció de “cases + soles” sembla un fet més modern i no pas de l’alta edat mitjana ja que implica una visió de conjunt, de pensar en tot un territori com a unitat. Però aquesta només és una opinió personal!

Què sabem del cert? Molt poc. Sabem que hi havia una capella romànica del segle XI. Tanmateix, a diferència de Sarrià, a Cassoles no es forma un poble al voltant de l’església.

A diferència de Cassoles, el poble veí de Sarrià té dos factors que el beneficien. El primer factor. Sarrià és una cruïlla de dos camins d’època romana. D’una banda, els camins que travessen el pla de Besòs a Llobregat, paral·lels a la costa. De l’altra, els que travessen Collserola, pels punts més fàcils: el coll de Vallvidrera i l’Arrabassada, l’antic camí ral a Sant Cugat (Castrum Octavium). Cassoles, però, es troba a la falda del cim més alt de la serra, i per tant, en el lloc menys indicat per que hi passi un camí. Els camins i vies romans que passen per Cassoles no es creuen a l’antic municipi o bé són un cul de sac.  Segon factor: el Monestir de Pedralbes, fundat al segle XIV. Sarrià pot créixer sota el seu poder i la seva protecció.

Cassoles és una terra abrupta, pobre i despoblada. Té molts torrents i muntanyes (Monterols, Putxet, torrents del Frare Blanc, Cassoles). El cens del segle XV conta tan sols 7 focs en l’indret de Cassoles. Cada foc, la mesura que es feia servir en l’època per a contar la població, equivalia a les persones que podien viure al voltant d’una llar de foc, d’una casa; unes cinc o sis persones. Per tant, Cassoles probablement tenia 7 cases, disperses pel territori, i aproximadament 40 habitants. No sabem quines van ser aquelles primeres set cases.

Entre aquelles 7 cases hi podem contar el  Castell de Bellesguard. El 1408, Martí l’Humà, últim comte del Casal de Barcelona, el fa construir com a residència d’estiu, possiblement, sobre una torre de guàrdia encara més antiga. El castell és un nucli important, ja que, a més dels nobles hi van servents i camperols. Tot i això, el castell caurà en desús ben aviat. Aquí, unes de les poques fotografies que es van fer de les seves ruines, l’any 1900.

Just en aquest indret ara s’aixeca la Torre de Bellesguard dissenyada per Gaudí. De fet, la torre actual aprofita algunes parts de l’antic castell, als fonaments de l’edifici.

Quines van ser les altres cases? Només podem fer suposicions. Hi ha dues bones candidates: la Vil·la Florida i Can Canals, les úniques dues antigues masies que es conserven a Cassoles. La primera, reformada a principis del segle XX com a edifici modernista. La segona, Can Canals, manté encara la fesomia del segle XVII, amb un aspecte força fortificat. Aquesta masia està situada, a més, en un camí d’origen romà. Segurament, és l’edifici més antic de Cassoles.

Vil·la Florida

Can Canals

Com devia ser aquell primer Cassoles? No ho sabem, però ens ho podem imaginar. Podem comparar amb indrets que s’han mantingut igual a d’altres zones de Catalunya i fins de Barcelona. En són un exemple indrets del Pre-Pirineu o Eivissa: església, rectoria i masia. Aquí, l’exemple de Sant Miquel de Montpol, al Solsonès.

A Barcelona, resta l’interessant exemple de Sant Genís dels Agudells, a la part alta d’Horta. És un poblat dispers, probablement molt semblant a l’antic Sant Gervasi de Cassoles. Ara, engolit per edificis moderns, conserva encara la majoria dels seus edificis originals. És així que m’imagino Cassoles.

Al 1729 Sant Gervasi de Cassoles esdevé un municipi independent. I ho fa per una senzilla raó: debilitar Barcelona. La monarquia borbònica, decideix afeblir encara més la ciutat, vençuda després del setge de 1714. És per això que divideix el pla de Barcelona, i tot Catalunya, en municipis. Fins llavors, el país s’havia organitzat en parròquies, vegueries, sotsvegueries i senyories. Eren molt poques les viles amb govern, sovint centres importants com Barcelona, Vic, Lleida o Tortosa. El govern ciutadà rebia sovint el nom de “paeria”, com encara se l’anomena a Lleida. El Decret de Nova Planta reorganitza Catalunya en municipis. A partir d’ara, cada poble tindrà un “ajuntament” propi. Cada municipi acull entre dues i tres parròquies.

Al pla de Barcelona es creen 8 municipis independents. Alguns d’ells tenen poble i entitat pròpia. D’altres es creen únicament per reduir al mínim el territori sobre el que Barcelona tenia jurisdicció. Dit d’una altra manera: Barcelona deixava de poder cobrar impostos a la majoria del pla de Barcelona.

Com veieu, l’origen polític de Sant Gervasi de Cassoles és ben trist. Anem ara al territori de Cassoles del segle XVIII. L’any 1787 la zona encara està molt despoblada. Segons el cens de Floridablanca només conta 227 veïns.

El més interessant passa al voltant del camí que connecta la Ciutat amb l’església de Sant Gervasi. El seu traçat podria ser molt antic, potser fins i tot d’època romana. Passa pels carrers Alfons XII, Atenes i el carrer Major de Sant Gervasi de Cassoles. Si resseguim aquests carrers, hi veurem, encara avui, edificis molt antics. Són els més antics de Cassoles.

A finals del segle XVIII hi aniran sorgint petits nuclis de població. Un, a l’altura del barri de Galvany, i l’altre més amunt, just a sota de l’església. És ara que comença a sorgir la vila de Cassoles. D’aquella primera vila, encara un poble incipient, allargassat, ressguint un camí, queden, amagats i oblidats, alguns vestigis.

Per increible que sembli, encara hi són una capella amb la data a la façana i uns quants edificis, que ni tan sols el cadastre sap datar amb precisió, però que per la fesomia que tenen i per on es troben, es podrien datar al segle XVIII o principis del XIX. Són els primers vestigis d’un poble encara molt petit.

Traçat del camí de Barcelona a Sant Gervasi de Cassoles

Cases del carrer Alfons XII


Capella del carrer Laforja, amb la data de construcció a la façana.

A principis del segle XIX es comença a bastir un poble al voltant de l’església. La població creix lentament. I amb el creixement de la població, es construeix una nova església, ara ja parròquia, en el lloc de l’antiga. Enlloc de dedicar-se als Sant Gervasi i Pròtasi, s’advoca a la Mare de Déu de la Bonanova. I és aquí que aprareix el segon nom de Cassoles: la Bonanova.

L’església i la plaça de la Bonanova, a principis del segle XX

Decoració a l’entrada d’una casa del carrer major de Cassoles. Mostra la data de construcció més antiga de tots els edificis de la vila: 1846.

Encara a mitjans del segle XIX, les instal·lacions municipals són tan precàries que ni tan sols hi ha un edifici per a l’ajuntament. Al principi, només es disposa de dos bancs, a la rectoria de l’església. Més tard, es reserva una habitació de l’antic Hostal. L’Hostal, però es troba en molt mal estat. Finalment, a la dècada de 1880, es construeix un ajuntament, el primer i únic ajuntament de Cassoles, enderrocat el 1960.

I fins aquí el meu relat d’avui. A la propera entrada, parlarem del que passa a mitjans del segle XIX, en que Sant Gervasi de Cassoles deixa de ser, per sempre -o fins ara- un indret abrupte, despoblat, erm i pobre.