L’autopista de Gràcia

Gràcia. Un barri més aviat lleig, trist, gris, ple de cotxes. Una via ràpida, ample, com la Ronda del Mig, travessa la vila. Quatre carrils per sentit. Una filera de palmeres escanyolides al centre. A banda i banda, edificis alts, de 8 pisos, construïts als anys 1970. La via comença a la plaça Lesseps i arriba a Joanic. La plaça Joanic, de fet, ja no és una plaça, és un nus de comunicacions, semblant a Lesseps. Passos subterranis per als vianants. De fet, la vila, ja no té l’orgull d’antany, ara, molt minvada per l’autopista que travessa el seu territori i la parteix en dos trossos.

Amb aquest relat fictici comencem aquesta entrada. La història d’avui ens parla d’urbanisme en majúscules, de grans projectes, de cotxes, d’especulació i de què va passar per que finalment Gràcia no quedés partida en dues meitats.

Al llarg del relat, us aniré ensenyant les poques parts de l’autopista que sí que es van arribar a construir. Ara, són edificis que queden descol•locats, seguint un traçat en diagonal, en mig de carrers rectes. Són edificis normals, com tant d’altres a Barcelona, però amb molta càrrega històrica. Quan passeu pel davant d’ells, pareu-vos un moment i penseu en què hem estat capaços de fer per arribar al nostre destí cinc minuts abans. Comencem!

Anys 70. Barcelona ha passat de tenir 30.000 cotxes a tenir-ne 300.000 en només 10 anys. El 1972 l’ajuntament acomiada l’últim tramvia (a excepció de Tramvia Blau) d’ús públic. Una campanya agressiva del règim porta anys cantant l’avantatge de l’autobús, més ràpid i flexible, per sobre dels antiquats tramvies. Fa poc s’ha estrenat el Primer Cinturó de Ronda, l’autopista més gran de Barcelona, que s’enduu carrers i places sencers. A més de les autoritats franquistes, governa el cotxe. El cotxe és una de les grans prioritats de l’ajuntament de Barcelona.

Recorregut de la Via 0, en groc, marcant els extrems del nou carrer. En vermell els trossos que es van acabar construint.

És en aquest ambient que s’aprova la construcció d’una altra via ràpida que connecti la plaça Lesseps amb la de Joanic. Una autopista urbana ha de travessar Gràcia, per que els conductors s’estalviïn uns quants minuts per anar d’una plaça l’altre. El preu a pagar: enderrocar milers d’edificis i fins a 30.000 veïns que perdran casa seva. Gràcia es parteix en dos trossos. Desapareixen almenys dues places, la del Nord i la de Joanic.

Amb la construcció de la via, el preu dels terrenys a banda i banda multiplicaran el seu preu i s’hi podran construir blocs de fins a 10 pisos. Un immens negoci.

Detall de la façana dels Lluïsos de Gràcia. Aquesta entitat històrica de Gràcia, i tota la plaça del Nord, haguessin desaparegut amb la Via 0.

És la història de la temuda Via 0. Comencem pel principi. El pla urbanístic d’Ildefons Cerdà, de mitjans del segle XIX, contemplava la creació de vies que connectessin el pla de Barcelona d’extrem a extrem. Cerdà, però, no especificava per on havien de passar aquestes vies. Per concretar-ho, l’Ajuntament va convocar un concurs, el 1915. El va guanyar l’urbanista francès Léon Jaussely. La Via 0 no apareix al pla Jaussely. Però el pla es va anar reformant successivament.

carrer de Santa Perpètua, a la plaça Lesseps. En primer pla edificis alts que segueixen una corba, el traçat de la Via 0. Al fons, edificis antics, d’un pis, que segueixen el traç antic del carrer. Aquest havia de ser l’inici de la Via 0.

Així, el 1953, es redacta el Pla Comarcal, que a més de permetre construir edificis alts en barris antics com Gràcia proposa la creació de la Via 0. L’any 1974, es comença a redactar el Pla General Metropolità (PGM), que d’alguna manera és un pla que concreta i continua el de 1953.

El 1976 s’aprova definitivament el PGM i amb ell la Via 0. Es concreta el seu traçat i es canvia la qualificació urbanística dels terrenys afectats. És a dir: qualsevol obra major que es faci en els terrenys per on passarà la Via hauran de respectar la nova normativa. Tot i això, ja feia uns anys que sospitosament anaven apareixent alguns edificis més alts seguint el traçat de la Via 0.

Al final, la Via 0 no es va acabar fent. Però, per què?

Gràcies a la tenacitat dels veïns de Gràcia. Encara en plena dictadura, comencen a sortir al carrer per a demanar l’anulació del projecte. I fan més que això: s’organitzen. Així, onze associacions de veïns de Gràcia s’uneixen per crear l’associació de veïns Vila de Gràcia. A més de manifestar-se contra la Via 0 ho fan contra el projecte de remodelar la plaça Lesseps.

Cartell de protesta contra la Via 0.

Encara en ple postfranquisme, amb una policia militaritzada i sense la llibertat d’expressió garantida, els veïns de la vila van aconseguir frenar primer i després paralitzar la construcció de la Via 0, a més d’aconseguir remodelar la plaça Lesseps, amb un parc central, enlloc d’un nus de vies ràpides. Cinc anys de lluites veïnals que van servir de molt.

carrer Alzina, prop de la plaça Virreina. L’edifici da color marró, a mà dreta, segueix el traçat de la Via 0.

L’eixamplament del carrer, causat per l’edifici marró, fa que es decidís donar a l’espai el nom de plaça Manuel Torrente.

La de la Via 0 és una d’una multitud de petites i grans històries en que el govern ha hagut de cedir al davant la pressió dels veïns. S’han salvat arbres, torres modernistes, masies gòtiques i decimonòniques, casetes, carrers, places, recintes fabrils. I tota la vila de Gràcia.

Fins aquí la història d’avui. Per acabar l’última foto. Aquest bocí, l’escola de la Salle de Gràcia, és l’edifici més gran que respecta el traçat de la Via 0. A més, a l’altra banda, un altre edifici, també segueix el seu traçat. És l’únic tram de la via on es van arribar a construir edificis a les dues bandes del carrer, i ens permeten fer-nos una idea de l’immensa amplada que havia de tenir aquest nou carrer.

La Salle, a mà dreta, i l’edifici blau-gris a l’esquerra segueixen el traçat de la Via 0.

L’edifici enfront de la Salle. Dibuixa el traçat en diagonal, mentre que els següents edificis, tallen bruscament, seguint el traçat antic del carrer Verntallat.