Les ruines de Valldonzella

Avui anirem als confins del municipi de Barcelona. Per arribar-hi haurem d’agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, el Funicular, caminar per Vallvidrera, agafar el Camí a Santa Creu d’Olorda, pujar per un coll i baixar per la vall de Sant Feliu. En total 1 hora i mitja d’excursió. De tots els llocs que hem conegut fins ara, aquest és sens dubte el que és més difícilment accessible des de Barcelona.

Estem tant lluny del centre de Barcelona, que ens trobem exactament 10 metres de la frontera amb el municipi de Sant Feliu de Llobregat. De fet, segons l’ajuntament de Sant Feliu aquest indret ja forma part del seu territori. El cert és que estem al mig de la serra de Collserola, gairebé només envoltats de natura.

Abans de començar, ens pararem un moment per parlar de Collserola. Història, natura, vida rural, enmig d’una immensa ciutat. Tot un miracle. Potser per això, Barcelona encara és respirable, encara és prou plàcida. Per que té a prop un bocí enorme de natura salvatge. És per això, i pel mar, que aquesta ciutat és l’enveja de totes les altres ciutats. Mai podré dir prous cops com és d’important Collserola per a Barcelona: per als qui s’hi passegen, per als qui hi viuen, per als qui només la veuen de lluny.

Prou presentacions. Avui anirem a la Torre de Santa Margarida. Ens trobem al principi de la vall de Sant Feliu, a l’indret conegut com a Valldonzella. Estem enmig de la natura, enclotats al fons d’una vall, amb vegetació molt frondosa. Lianes que cobreixen pins altíssims, molt antics. Heura, fonts, canyissars frondosos. Un paratge molt bonic.

Però enmig de tanta natura destaca alguna cosa estranya. Uns murs destartalats, colgats de plantes. Pensareu que probablement es tracti d’una antiga masia, ara engolida per la natura, fins al punt que els arbres ja creixen des de dins de la casa. Si i no. Va ser una masia. Però abans de ser masia va ser l’antic monestir de Santa Maria de Valldonzella.

És un lloc realment especial. A més d’estar cobert de plantes, està inundat d’història. De tots els monestirs que encara hi ha a Barcelona, aquest és, sens dubte el que porta més temps sense ser monestir: fa més de 750 anys.

El document més antic que parla d’aquest lloc és de l’any 1165. Ja llavors deuria viure-hi una petita comunitat de monges. El 1226 el grup es va imposar l’orde cistercenc i el 1237 es constituïa oficialment com a monestir. Pocs anys després, cap el 1250, les monges abandonaven el monestir. Els atacs i robatoris s’havien multiplicat i no hi havia manera de controlar-los.

La comunitat marxava al pla de Barcelona, gairebé exactament on és ara la Casa Golferichs (Gran Via amb Viladomat), amb l’esperança de rebre la protecció de la ciutat propera. Quan arribaren al pla, són una comunitat important. Jaume I posa la primera pedra del nou monestir, l’any 1267. El nou monestir rep noies de la nobles barcelonina, acull reis, com Martí l’Humà, que morirà, cuidat per les monges de Valldonzella.

Mapa de Barcelona d’Anton van den Wyngaerde, 1536. Hi apareix el monestir de Valldonzella, construït al segle XIII. El 1536, Wyngaerde va pintar minuciosament la ciutat (gairebé casa per casa) i tot el pla de Barcelona. A més, va pintar moltes altres ciutats catalanes i castellanes.

Als segles posteriors, però, el monestir anirà perdent importància. El 1651 la ciutat ordenà a totes les comunitats fora muralles es traslladessin a l’interior. És així que la comunitat s’instal•là al Raval, ocupant l’antic priorat de Naztaret, que només tenia un monjo. Allà hi passaran gairebé dos segles més. En seran expulsades el 1814, per tornar el mateix any, trobant-se l’edifici en ruïnes. El 1835, en tornaran a ser foragitades (aniran a la propera Casa de la Caritat), per tornar-hi el 1847. El 1862, a l’obrir-se el carrer Joaquim Costa, es va enderrocar una part del monestir.

El 1909, durant la Setmana Tràgica, es va cremar i destrossar el monestir. És llavors que la comunitat va decidir marxar del centre per traslladar allà a on encara viuen avui en dia: al barri de Sant Gervasi de Cassoles, a la zona anomenada Bellesguard. Allà s’hi van fer construir el que probablement és el monestir modernista més notable de Catalunya. Avui en dia, encara hi viu una comunitat de monges. Qui sap si algun dia hauran de tornar a fer les maletes…

Els cinc monestirs de Valldonzella (Collserola, Eixample, Raval, Casa de la Caritat, Sant Gervasi de Cassoles)

Actual Monestir de Valldonzella.

Ara, però, tornem a aquell paratge de Collserola. Què s’en va fer d’aquell primer monestir? D’entrada us puc dir que del segon monestir, iniciat per Jaume I, en ple Eixample d’avui en dia, i del tercer, al Raval, no en queda pràcticament cap rastre. Però, i del primer?

Ja ho sabeu. En queden les ruïnes, inundades de natura. Durant 700 anys s’ha fet servir com a masia, fins que va ser abandonat fa algunes dècades. De fet, en els seus més de vuit segles de vida, aquest lloc ha estat molts més temps masia que monestir. I, tot així, encara se la recorda com la Torre de Santa Margarida, nom que probablement ve de l’antic nom de Sant Maria de Valldonzella.

A més de Torre de Santa Margarida, també se l’anomena Torre de Dalt. Per un fet molt senzill: 200 metres més avall hi ha una altra masia, la Torre del Bisbe, ja definitivament dins el municipi de Sant Feliu. Aquesta masia, construïda al segle XII en terres del bisbe de Barcelona, encara conserva gran part del seu aire medieval i encara avui segueix habitada i utilitzada com a masia. Per trobar-se més amunt, la Torre de Santa Margarida s’anomenava també Torre de Dalt.

Torre del Bisbe, vista des de la Torre de Dalt.

Al voltant de la masia-monestir trobarem racons amb molt d’encís. Enormes figueres, que indiquen la presència d’aigua subterrània, dues coves amb una font, un forn de calç, basses, canyissars, camps de blat. Per visitar el lloc, us aconsello anar-hi per la tarda, just quan el sol comenci a decaure. La llum rogenca que entra per la vall dóna a aquest lloc un aire d’estranya tranquil•litat, d’inefable benaurança. Un monestir, que és masia, per acabar tornant sent natura. Si podeu, aneu-hi sols. És un indret realment únic.

Arribar a la Torre de Dalt

Per arribar a la Torre de Dalt, us aconsello anar-hi des de Sant Feliu de Llobregat. L’excursió és més bonica des de Vallvidrera, però també més difícil d’indicar. Des de Sant Feliu, heu d’anar a la Salut (pregunteu a la gent del poble, us ho sabran indicar, ja que és un indret molt conegut pels santfeliuencs). Des de la Salut teniu encara 20 minuts de pujada. Quan arribeu a la masia de Can Parellada, veureu que parteixen dos camins. Els dos porten al mateix lloc, però el més petit és més directe. El camí està força ben indicat.

Des de Vallvidrera (estació dels FGC Peu de Funicular, Funicular fins a Vallvidrera Superior), s’ha d’agafar el carrer Mont d’Orsà fins al final, a la plaça Basses d’en Barral. D’allà surt un camí cap a Santa Creu d’Olorda. L’agafem. Ens portarà fins a Can Cuiàs, on trobem una carretera. La creuem i agafem un caminet a l’altre banda, a mà esquerra. Al cap d’una estona tornarem a creuar una carretera, ja que el caminet hi porta. El camí continua a l’altra banda. Al cap d’una estona, arribarem a un encreuament de camins, al final d’una pujada forta. Agafarem el camí que queda més a la dreta, i que al principi és paral•lel al que acabem de fer, com si tornéssim per on hem vingut, però per més amunt. Aquest camí ens portarà fins a un altre encreuament de camins, al Coll de les Tres Torres. Allà hi trobarem el primer rètol amb la indicació “Torre de Santa Margarida”. Des d’aquí, el camí baixa i està ben indicat. Al cap de 20 minuts arribareu a la Torre.

Atenció: les dues descripcions són petits resums, no guies acurades de com arribar-hi. Us aconsello una guia de la muntanya (El Barcelonès a peu, Guies de Collserola, etc.), amb mapes i descripcions més exactes!

Imatge antiga de la Torre de santa Margarida

Per acabar, l’enllaç amb la història de la comunitat de Valldonzella, en el qual m’he basat per a escriure aquest relat.