Dalt la Vila

“Anormal és acordar/ Dalt la Vila enrunar”.

Sovint, el nombrós grup d‘aficionats o apassionats de la història que deambulem per Barcelona a la cerca i captura de detalls i indrets sorprenents, pensem que la nostra ciutat és el centre del món. Hi certament ho és; però ho és només per nosaltres, és clar.

Tanmateix, quan surts de Barcelona te n’adones d’una cosa molt senzilla, d’una cosa que ja sabies, però que no havies vist. Cada ciutat és el centre del món dels seus ciutadans. Això pot semblar un fet molt obvi, però és tot un mèrit per a ciutats que pateixen la proximitat de Barcelona: Santa Coloma de Gramenet, L’Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Montcada i Reixac.

Tots aquests llocs amaguen un casc antic, un nucli històric, i centenars, multitud d’indrets i d’històries sorprenents. Travessats per autopistes, trens sense soterrar, allunyats del “centre” oficial, polític, econòmic, cultural del país, però no prou allunyats per ser centres d’una comarca pròpia. Aquestes ciutats intenten evitar ser ciutats dormitori, ciutats satèl·lit, on només s’hi va a dormir, per fer vida i feina a Barcelona. És per això, per a conscienciar als barcelonins dels tresors que amaguen les altres ciutats del pla, que avui anem a Badalona.

Sovint, les ciutats prenen el nom d’un riu, que va permetre el seu creixement o fins i tot la seva fundació. Segons diu Joan Corominas, en l’Onomasticon Cataloniae (monumental obra en cinc volums que explica l’etimologia de tots i cadascun dels noms de llocs, rius, comarques i viles dels Països Catalans), a Badalona funciona a la inversa. És la ciutat la que dóna nom a un riu, un cas únic. Baetulo, la Badalona romana, donaria nom al riu Besòs.

Haig de reconèixer, humilment, que no conec Badalona. No hi he viscut i hi tinc poc contacte. Per tant, no us explicaré cap anècdota ni història, senzillament, per que no en conec. Però, potser per casualitat, o per algun estrany destí, fa anys vaig anar a Badalona i, ja d’entrada, em vaig conèixer un lloc singular.

Pujant pel Carrer de Mar, ple de botigues, el centre de la ciutat, vaig veure una església dalt d’un turó. Semblava ser l’església principal de la ciutat. Hi ho era: Santa Maria de Badalona, del segle XVIII, construïda sobre restes romanes. Un dels exponents més notables d’arquitectura neoclàssica a Catalunya.

A la dreta, un palau gòtic: la Torre Vella. (Després vaig descobrir que tot i ser del segle XVI, els elements gòtics havien estat afegits modernament.)

Vaig decidir girar, però, a mà esquerra, per trobar-me, de sobte enmig del nucli més antic de la ciutat: Dalt la Vila. D’entrada, el nom ja és especial. És l’antic centre de la ciutat, en una època però, en que Badalona encara no era una ciutat. Dalt la Vila és l’únic nucli antic del pla de Barcelona que ja no és el centre de la seva ciutat, del seu districte. És el centre històric, però no és ni el comercial, ni el polític, ni el cultural. Aquest fet ha permès que Dalt la Vila s’hagi parat en el temps.

La plaça de la Constitució. Anomenada així en una època en que demanar una constitució era quelcom de revolucionari, sobretot en un país ancorat en l’absolutisme fins a mitjans del segle XIX.

Carrers tortuosos. Culs de sac.

Cases en ruïnes. Realment antigues, del segle XVI i XVII.

Entrada al jardí de la Rectoria, construïda el 1685. Com passa en moltes viles de Catalunya, la Rectoria és més antiga que la parròquia, víctima de tot tipus d’avatars històrics i reformes.

El carrer de Dalt.

Guarnits dels veïns, reinvindicant el seu barri.

Dal la Vila és un indret realment extraordinari. Petit, tranquil, blanc, humil, places petites, carrers torçats, culs de sac. Un petit miracle.

Com us podeu imaginar, aquest indret, l’antiga Dalt la Vila medieval de Badalona, també viu una amenaça constant que vol eixamplar carrers eliminar culs de sac i enrunar gran part de l’antic nucli. Pel que sembla, les protestes veïnals han aconseguit frenar aquest projecte.

Rastres d’una promoció immobiliària fallida, que pretenia enderrocar gran part de Dalt la Vila.

Tot i així, gran part de Dalt la Vila no consta ni tant sols en el catàleg de patrimoni de la ciutat. Hi apareixen només alguns elements puntuals: el carrer Pujol, l’església, la rectoria i una casa de la plaça Constitució; però hi manquen carrers tant emblemàtics com el de Dalt, el de Barcelona, el de les Eres, Fluvià, etc. I, per descomptat, tampoc està protegit tot el conjunt. Per sort, d’altres zones de la ciutat, com el carrer de Mar i la Rambla si que gaudeixen d’un major reconeixement. No ser el centre de la ciutat ha conservat Dalt la Vila tal i com era segles enrere; però també l’ha posat en perill. Un constant que es repeteix en molts barris antics que han perdut l’impuls i la centralitat econòmics.

Dalt la Vila, 1880 amb el campanar de Santa Maria. 

Amagat, oblidat, Dalt la Vila segueix sent un lloc realment extraordinari. Fa anys, Josep Gual, un poeta badaloní va escriure un manifest defensant aquest barri. Tot el text era rimat. I serà amb un fragment d’aquest manifest que tanquem l’entrada d’avui. Un manifest tan poc habitual, per a un barri tan poc habitual.

Anormal és acordar
Dalt la Vila enrunar
(…)
I amb l’acord, Dalt de la Vila
és presa per cap d’esquila.
Que és temptació del dimoni
prendre’ns el vell patrimoni
i guanyar parasitàries altures immobiliàries.
Tant aixecar i aixecar
tapareu el campanar
(…)

Josep Gual i Lloberas (Badalona, 1920-2005).

Dalt Vila, Eivissa. A diferència del Dalt la Vila de Badalona, el Dalt Vila d’Eivissa és patrimoni de la humanitat.

Per acabar, l’enllaç de la localització del carrer de la Plaça, al bell mig de Dalt la Vila, al costat de l’església de Santa Maria; i el de l’associació de veïns de Dalt la Vila.