Tram de la Ronda de la Cagarada, Badal
Molts dels carrers que travessen Sants tenen orígens molt antics. Quan va començar a créixer, als segles XVIII i XIX, Sants va haver-se d’adaptar a aquests camins preexistents. Avui buscarem els vestigis d’una d’aquestes vies.
Es tracta d’una variant d’una variant de la Via Augusta, la via que portava de Cadis a Narbona, des d’on el camí seguia fins a Roma. Des de Cadis, la via anava a Sevilla, Albacete i València. Des d’aquí i fins a Tarragona, la via anava arran de costa, però a partir de Tarragona passava per l’interior, fins a Girona. Tot i això, passava prou a prop de la costa, just al darrere de les serres litorals (Penedès, Martorell, Vallès, Caldes de Melavella).
Tanmateix, amb la construcció d’una nova colònia romana a la costa, Barcino, es va decidir construir una variant que passés més a prop de la nova urbs. Es tracta de la Via Subteriora o Via Francesca. Aquesta, però, tampoc passava directament pel litoral, sinó per sobre de l’Eixample, per Les Corts, Gràcia, el Guinardó i Sant Andreu.Ràpidament van sorgir moltes variants al voltant de la Via Subteriora, que connectaven Barcino, arran de mar, amb la Via Subteriora, a l’interior del pla.
Molts d’aquests camins romans, però, eren d’origen iber. Es creu que els romans van aprofitar molts dels traçats dels camins ibers alhora de construir les seves vies. Per tant, l’origen d’alguns carrers de Barcelona no és ni tan sols d’origen romà sinó iber i, per tant, es perd en l’origen dels temps. Són carrers que conten milers d’anys.
A Sants podem trobar algunes d’aquestes vies tant antigues. És el cas d’una variant que anava d’un portal a l’oest de Barcino fins a la Via Subteriora. La variant sortia de la part oest de la ciutat i passava per Portaferrissa. Ja al Raval, seguia els carrers del Carme i Sant Antoni. Creuava en diagonal dues illes de l’Eixample, al barri de Sant Antoni per enllaçar amb l’avinguda Mistral fins a la plaça Espanya.
Ja a Sants, seguia un tram del carrer de la Creu Coberta. Després s’endinsava pel carrer Sant Crist, creuava les places de Màlaga i Sants i seguia pel carrer d’en Blanco i Tirso de Molina. Al barri de Badal prenia el carreró de les Ànimes, per desembocar a la carretera de Collblanc, a l’altura del carrer Arizala, poc abans d’arribar a la Via Subteriora.
El carrer Sant Crist, l’any 1933
L’interès d’aquesta via és doble. A més de la seva antiguitat, la via és un autèntic supervivent. Ha resistit ni més ni menys que l’obertura de la nova carretera a Madrid, projectada a mitjans del segle XVIII per Carles III de Borbó. I és que, per molt que pugui doldre als santsencs, les carreteres de la Creu Coberta, de Sants i de Collblanc, tenen l’origen i prenen el traçat de la carretera reial a Madrid.
Com molts dels projectes del segle XVIII, fou ideat per la nova política il•lustrada del govern de Madrid. Progrés pel poble; però sense preguntar al poble. El projecte de Carles III consistia en dissenyar un mapa de carreteres radial, amb Madrid com a centre. De fet, és la base del mapa de carreteres que encara segueix vigent avui en dia. Totes les ciutats dels extrems, com Barcelona, es connectarien amb Madrid. El traçat de les noves carreteres havia de ser rectilini. Si hi havia torrents o rius que molestaven el recorregut de la via, es construirien ponts.
Tanmateix, ja hi havia un camí que menava de Barcelona a Madrid. Al seu pas per Sants, el camí aprofitava el traçat de la variant de la Via Augusta romana que acabem de conèixer. Com hem vist, el camí era força tortuós, ja que salvava els accidents geogràfics del territori. Quan es va construir la nova carretera borbònica, l’antic camí ral va caure en desús i fins i tot va desaparèixer en molts punts. En alguns trams, ambdós camins coincidien. En d’altres llocs, els dos passaven molt a prop. Sovint, el camí ral antic vorejava el nou, fluctuant i onejant a banda i banda.
En taronja: traçat encara existent de les vies romanes a Sants, tant de la variant Sant Crist-d’en Blanco-c.Ànimes que descric en aquesta entrada; com de la variant de la Bordeta (carretera de la Bordeta-c Gavà-c Constitució).
En groc: traçat de les vies romanes que travessa illes de cases.
En lila: traçat de la carretera Barcelona-Madrid dissenyada per Carles III.
Tot això ho podem veure a Sants. Al primer tram, a la carretera de Creu Coberta, l’antic i el nou camí ral coincideixen. Més tard, l’antic camí ral pren el carrer del Sant Crist, passant arran de la carretera de Sants, però mantenint, per miracle, el traçat antic. El mateix passa amb el carrer d’en Blanco. Més tard, el carreró de les Ànimes també resisteix com a rastre de l’antiquíssim camí romà.
Els carrers de Sant Crist, d’en Blanco i el carreró de les Ànimes són excepcionals mostres de vies d’origen romà; sinó d’origen iber. I en carrers tant antics, sempre acaben havent-hi indrets sorprenents, llocs curiosos, fins i tot, fets estranys. És el rastre del pas milers d’anys. Aquests carrers són autèntics supervivents; del pas del temps, del progrés uniformitzador dels Borbons i del segle XVIII, i del creixement urbanístic dels segles XIX i XX.
Edificis antics. Com dos edificis del carrer Sant Crist, probablement del segle XVIII, dels més antics de Sants.
Carrer Sant Crist
Indrets oblidats. La capella de Sant Crist, del segle XVIII, que dóna nom al carrer. Ara, amb prou feines un mur entre dos edificis. Tanmateix, encara s’hi distingeix la forma del timpà triangular que coronava l’entrada de la capella.
Carrers amb nom de merda. És el cas de la Ronda de la Cagarada. Un petit carreró que enllaça el carrer Sant Feliu de Guíxols amb Juan de Sada. Llinda amb el mur d’una casa i un mur d’un jardí. Al mapa de carrers de Barcelona apareix el traçat del carrer, però sense nom. Els veïns, però, han decidit anomenar-lo d’aquesta manera, fent honor a la secular cultura escatològica catalana. Barcelona es pot enorgullir de ser una de les poques ciutats del món a tenir prou humor per dedicar un carrer a la merda.
Racons excpecionals. El carrer Demòstenes. Surt i mor del carrer d’en Blanco. Té forma de T, un cul de sac. Poblat de cases amb planta i pis. Cases rurals, del segle XVIII; excepcionals mostres de com eren les primeres cases que es van fer a Sants. D’aquestes primeres cases santsenques en queden molt poques; i en aquest carrer en veureu vuit, una al costat de l’altra.
Traçats ondulants. Com el del carrer d’en Blanco, per evitar la Riera d’Escuder i el Torrent de Can Mantega, que ara és tan sols un altre carrer.
Carrer d’en Blanco esquivant el Torrent de Can Mantega
Confluència del carrer d’en Blanco amb la Riera d’Escuder.
La tossudesa de la història. El carreró de les Ànimes és tan sols un camí entre les parts posteriors de dues illes de cases que donen als carrers Miquel Àngel i Canonge Pibernat. Ens preguntarem: per què serveix un carrer que no té cases (només dos petits edificis donen a aquest carrer) i que només és un esppai estret i brut? Doncs si manté el seu traçat malgrat tot, és per què aquest carreró va ser una via romana. És l’increïble tossudesa de més de vint segles d’història.
El carreró de les Ànimes
Us deixo amb l’enllaç de l’article en que m’he basat pels traçats de les vies romanes al seu pas pel pla de Barcelona.
Hola! Com es deia a l’època romana el traçat de la carretera de la Bordeta (gava-constitució)? No em queda clar i voldria saber el seu nom d’orígen romà i/o íber.
Hola Raquel!
No et puc contestar la teva pregunta. No se sap quin nom tenia. Seria possible trobar-ne el nom medieval, però trobar el nom romà o iber és impossible, almenys avui en dia. Si t’interessa aquest tema, pots trobar l’article en que m’he basat per al blog a la web del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.
Gràcies ! I el nom medieval, el sabries?
No el sé. L’estic buscant en les fonts que tinc a mà, però de moment no el trobo. Sinó, tocarà anar a l’arxiu històric de Barcelona. Segurament cada tram tenia un nom diferent o més d’un.