Conradí. El passatge impossible.

Passatge de Conradí. En primer terme, l’Ateneu Popular de l’Eixample. 

És un passatge impossible, o gairebé impossible. En altres paraules: per lògica històrica no hi hauria de ser. Però hi és. Això ens planteja molts interrogants. En alguns casos només podem suposar quina és la resposta. Avui anem al Camp d’en Grassot, al districte de Gràcia, al passatge Conradí.

Són moltes les illes de l’Eixample (tot i ser a Gràcia, aquest indret encara forma part de l’Eixample dissenyada per Cerdà) que estan tallades per passatges. Sovint però els passatges tallen la illa pel mig, ja sigui en sentit de mar a muntanya o de Besòs a Llobregat. El passatge Conradí talla la illa de Sardenya, Sicília, Còrsega, i Rosselló, en sentit Besòs – Llobregat, però per l’extrem inferior. El passatge està situat tant a baix que amb prou feines s’hi va poder construir la línia de cases que dóna al carrer Rosselló.

El surrealisme urbanístic no acaba aquí. Antigament, el passatge travessava la illa de banda a banda. Però fa uns anys es va construir un edifici que tanca el passatge, convertint-lo en un cul de sac.

Potser van els remordiments de l’arquitecte, la història que sempre manté els rastres del pas del temps, o les ordenances municipals. El fet és que tot i tancar el passatge Conradí i convertir-lo en cul de sac, es va obrir un petit espai a l’entrada del carrer.

De lluny sembla un garatge. Però no ho és. És tan sols un espai obert entre dos edificis, un espai que no dóna enlloc. Un cartell hi posa “passatge de Conradí”. És el petit bocí de Conradí que sobreviu a l’altra banda del bloc que el va partir en dos trossos.

Anem ara al tram més llarg del passatge. S’hi manté dempeus una filera de deu petits edificis de planta i pis. El conjunt pot semblar discret. Però és un passatge excepcional. Anem a veure per què.

Conradí, abans que es tanqués l’accés al passatge des del carrer Sardenya.

La primera sospita que vaig tenir a l’hora d’estudiar aquest passatge és la seva ubicació. Per què talla la illa de l’Eixample per l’extrem inferior? La resposta: el passatge es va construir abans que hi arribés la malla quadrada de Cerdà. Si comparem el passatge Conradí amb d’altres passatges de la zona i de l’Eixample en general veurem algunes diferències.

Passatge Torres, molt proper al de Conradí, construït a la dècada de 1920.

Els edificis de la majoria dels passatges de l’Eixample, ja sigui dins del districte de l’Eixample o de les zones d’altres districtes que segueixen el mateix disseny de Cerdà, tenen un sol pis. I justament pel disseny dels edificis de Conradí veurem que aquí alguna cosa no quadra.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra de 1891, en que està ressaltat en groc el camí d’Horta i en que apareix, encerclat en vermell el passatge Conradí. Ressaltat en groc el traçat de l’antic camí de Barcelona a Horta. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. 

En un mapa del pla de Barcelona de 1891 veiem que ja hi apareix el passatge Conradí. Aquí, però, el passatge encara no és un passatge, sinó una filera d’habitatges en forma de “L”, que a la vegada formava part d’una zona poblada de petits nuclis habitats. D’aquesta “L” només sobreviuria la part inferior.

Imatge de principis del s.XX des de la bastida de la Sagrada Família on es veu la zona del Camp de Grassot encara molt poc poblada. Font: Centre Excurionista de Catalunya.

Tot i estar més a prop de Gràcia, aquesta zona pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals. El torrent de Mariner, molt proper, feia de partió entre Gràcia i Sant Martí. Conradí, però, quedava encara dins de l’enorme territori de Provençals. A l’altra banda, ja s’hi havia començat a construir el barri del Camp d’en Grassot, un bocí de l’Eixample dins del municipi encara independent de Gràcia. Avui en dia, el passatge forma part, per molt poc, del districte de Gràcia, ja que la frontera entre districtes no podria passar per entremig de les illes de cases, tal i com faria el torrent d’en Mariner.

Fotografia feta des de la Sagrada Família, aproximadament l’any 1915. S’hi veu una fil·lera de cases blanques, encara sense els edificis del davant que donen al carrer Rosselló. Font: Arxiu Mas-Ametller d’Art Hispànic.

Al 1891, a banda i banda del torrent de Mariner ja feia moltes dècades, fins segles, que estava habitada aquesta zona. Hi havia nombroses masies i alguns petits nuclis de menestrals. A prop de Conradí, s’hi havien instal•lat petites indústries de rajolers, fet que atreia a treballadors que començaven a convertir el que fins llavors havia estat un territori únicament rural en un d’urbà.

Quan la malla de Cerdà va arribar aquí van desaparèixer molts d’aquests nuclis. A principis del segle XX desapareixien els carrers de Sant Jaume, Rere Sant Jaume i Sant Isidre, el Malecón, masies com Ca l’Arquer, Can Grassot i Les Cases Verdes i d’altres masies més, quan es va obrir el tram superior del Passeig de Sant Joan.

La darrera casa del carrer Sant Isidre, del segle XVIII, a punt de ser enderrocada per la construcció d’un bloc de pisos al Passeig de Sant Joan (a mà dreta), l’any 1931. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. 

Desapareixia així tot un món mig rural i mig urbà. Un indret que deuria ser fascinant i antic; construït als segles XVII i XVIII o fins i tot abans.

Deixem enrere el passat, per creuar de nou el torrent de Mariner i tornar al passatge que ens ocupa.

Imatge nocturna del passatge de Mariner, que encara conserva el nom del torrent que baixava just per aquí per unir-se’n, més avall, a la Riera d’en Malla, després Bogatell, que desemboca a la platja del Bogatell.

En el mapa de 1891 veiem un passatge de Conradí construït sense pensar en l’Eixample. Les cases del passatge, sobretot els números 19 i 21, mostren encara avui un tipus de construccions que concorda molt bé amb edificis com els del carrer Fraternitat, dins de la vila de Gràcia, construïts a inicis del segle XIX.

Edificis del passatge Conradí. Els últims són els números 19 i 21.

Edificis de principis del segle XIX al carrer Igualada, a Gràcia. 

Pel mapa de 1891, per la seva ubicació dins de la illa de l’Eixample, per l’aspecte dels seus edificis i per la foto de 1915, és molt possible que aquest passatge és de principis del segle XIX o, fins de finals del segle XVIII. Necessitava però una evidència documental, algun autor que em comfirmés les meves sospites.

I la vaig trobar en el llibre de  Josep Vega i Gómez, “Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals: aproximació als orígens” (1993). Segons Vega i Gómez el passatge Conradí forma part d’una antiga barriada anomenada el Poblet. Era una barriada dispersa en la zona de l’actual Sagrada Família, formada per casetes humils disperses i una masia, Can Xirot, que va ser enderrocada als anys 1940. Tan sols hi havia un sol carrer, que s’anomenava carrer d’en Peus, l’actual passatge Conradí.

Fins fa quinze anys, encara hi havia un passatge sense asfaltar a la zona del Fort Pienc, i que formava part de l’antic camí a Horta. Avui, però, ha perdut la seva fesomia original i ha estat reformat com a un interior d’illa amb un petit parc.

Antiga carretera d’Horta, als anys 1990, abans de ser reformada.

Avui, el carrer d’en Peus o passatge Conradí és el carrer més antic de l’Eixample i l’únic que a més ha sobreviscut al creixement de l’Eixample de Cerdà. És de lluny (per una distància d’almenys 60 anys) el carrer més antic dins de la zona de l’Eixample. Un testimoni realment excepcional, fascinant, d’arquitectura popular, rural, que ha pogut sobreviure a la gran ubranització dels últims cent quaranta anys.

Passatge Conradí.

Com és que ningú en sap res del valor històric d’aquest passatge? Per què no hi ha una placa al principi del carrer recordant la fita d’aquest antic carrer? Si passeu pel carrer Sicília amb Rosselló, pareu-vos. El carrer d’en Peus o passatge Conradí, un passatge gairebé impossible.