El carrer de Bonaire. Mig real mig museu.

Entrada d’una casa del carrer Bonaire

1.) Avui anirem al carrer Bonaire. És un carrer força llarg, molt viu, ple d’assaonadors i blanquers. Viuen aquí per que poden aprofitar l’aigua que els hi arriba del Rec comtal, que passa molt a prop d’aquí. Només s’ha de creuar el Bornet per arribar-hi. A una banda del Rec hi ha el carrer del Ventre, nom sospitós, ja que justament són els milers de ventres barcelonins els que omplen el Rec de fems.

Quan passa per la Ribera, el Rec està descobert. És un canal a l’aire lliure d’uns 3 metres d’amplada i 2 de fondària. Hi ha molts ponts que el creuen. Porta l’aigua del Besòs fins a la ciutat i desemboca al costat del barri de la Fusina, al baluard de Llevant.

Per si fos poc, al carrer de Bonaire també hi ha un trinquet, un lloc on es juguen jocs com el de la raqueta, semblant al tenis, i jocs de cartes i daus. Sigui quin sigui el joc, sovint va acompanyat d’apostes que acaben, molts cops, amb deutes impagats i bregues al carrer.

Joguines i figures trobades al Born

També hi és la Casa de la Neu, el lloc de venta central de gel de Barcelona. Es veu que tenen un magatzem enorme al soterrani, cobert d’espart, que manté el fred fins i tot a l’estiu. El gel és essencial per als barcelonins. Arriba aquí des del Montseny i s’aprofita per conservar el menjar, refredar el vi i fer aigua garapinyada, una espècie de granissat amb gust de rosa, ametlla o llimona.

Però si és famós el carrer i tot el barri és pels adroguers. Enlloc n’hi ha tants i de tant bons. I què fan els adroguers? Doncs vendre. Vendre de tot. De llocs tant llunyans com la Índia, Xina, Etiopia o Amèrica del Sud. Caramels, xocolata, tabac, espècies. Medicaments, herbes. Vi, cafè.

Quin desfici que tenen els barcelonins últimament pel tabac i per la xocolata. Si fins i tot fuma el mossèn de Santa Maria! I la gent hi va per prendre-hi xocolata amb canyella i gingebre. El bisbe està indignat. Als barcelonins també els hi agrada el cafè. A prop d’aquí s’ha obert un lloc on en venen. Es veu que és el primer de tot el regne.

“Missa Scala Aretina” de Francesc Valls (1671-1741), una de les grans obres del barroc català. Abans de ser mestre de capella de la Catedral de Barcelona i de la Cort de l’Arxiduc, Valls va ser mestre de capella de Santa Maria del Mar, el 1696. El 1714 va ser destituït per ser un destacat austriacista.

Per últim, voldria mencionar el carnaval. Sé que no és exclusiu del carrer Bonaire, però aquí com a tota la ciutat és una festa enorme, un espectacle continu que pot arribar a durar un mes sencer. És l’enveja de totes les ciutats europees. Per tot Europa és normal sentir la gent dient, quan es refereix a una festa molt gran: “quina festa més gran; però, es clar, mai serà tant lluïda i amb tanta disbauxa com el Carnaval de Barcelona”.

2.) Som al carrer Bonaire. És un carrer tranquil. Curt. Algunes botiguetes modernes, de disseny. Un restaurant basc força car, poc assequible, com moltes de les botigues del barri, pensades més per als turistes que pr als veïns. Molts bars, sobretot als porxos del carrer del Rec, per allà on abans hi passava el Rec comtal. De fet, el comerç de proximitat, de barri escasseja al barri.

Com us podeu imaginar, he descrit dos cops el mateix carrer –el segon cop breument-, però en èpoques diferents. Primer, aproximadament l’any 1700. El segon, en l’actualitat.

Fa pocs dies es va reobrir el Born, l’antic mercat central, construït el 1871 per Josep Fontserè, un de tants fantàstics edificis de Fontserè. El primer exponent de l’arquitectura de ferro a Catalunya. A dins, s’hi sobreviuen quatre trams dels més de 30 carrers que van desaparèixer entre 1716 i 1717 per construir-hi la Ciutadella.

Rajoles al terra, escales que volen pujar a un primer pis que ja no existeix, pous, carrers empedrats amb les marques dels carros. Però encara més. Centenars de vasos, plats decorats, anyells, tasses per a xocolata, estris per a fumar i fins joguines, trobats en aquest bocí del 1700. És un dels millors exemples d’arqueologia urbana del segle XVIII.

Al Born, és una mica menys difícil imaginar que els habitants de la Fusina, del Bornet, del Pla d’en Llull, vivien aquí, sobre aquestes rajoles, caminaven sobre aquest empedrat. Menjaven d’aquests plats, jugaven a la casa de trinquets. I hi van lluitar valentament, amb una fortalesa desconeguda en el setge de 1713 a 1714.

Pels arqueòlegs, la destrucció fortuïta d’un lloc és el millor dels escenaris, ja que permet veure com era un indret tal i com era en el moment en que es va abandonar, sense construccions i modificacions posteriors. Però per a la gent de la Ribera que ja havien patit l’efecte devastador del setge (els soldats borbònics van entrar precisament per aquesta banda de la ciutat) va ser un destí atroç. L’any 1716, Felip V va manar que mil famílies de la zona de Levant del Quarter de Mar i del Rec enderrocassin casa seva. Incrèduls, molts veïns van seguir vivint casa seva. El 26 d’abril de 1717 va arribar l’ordre definitiva. Van desaparèixer més del 20% d’edificis de la ciutat. Fa feresa imaginar-se aquells homes i dones destruint les seves cases per la força. Felip V encara es queixaria de la poca voluntat amb que els barcelonins obeïen les seves ordres.

Casa amb una finestra gòtica partida pel mig, probablement la meitat que va sobreviure als enderrocs de 1717.

La guerra deixa sovint ferides indelebles, tant en el patrimoni com en l’ideari sentimental d’una societat. I això és el més emocionant de tot plegat: l’oportunitat que aquest museu no sigui una ficció històrica sinó un indret viscut. Celebro la notícia que el Born estarà obert durant tot el dia gratuïtament. Podrà tornar ser un lloc de pas i de trobada. Potser fins i tot tornaran a arrelar els antics noms dels carrers.

Empedrat del Bornet

És aquí que tornen a prendre vida els carrers del Bornet, dels Corders de Viola, del Joc de la Pilota, del Ventre i de Bonaire. Mig en ruïnes, encara s’intueixen molt bé els empedrats dels carrers i els interiors de les cases.

Tanmateix, la ciutat encara ens reserva una altra sorpresa punyent. Si sortim del Born i ens endinsem pel passeig del Born i girem a l’esquerra pel Rec, descobrirem que també hi ha un altre carrer Bonaire. Un carrer Bonaire real.

El carrer Bonaire mirant cap al Born

Potser és l’únic carrer de Barcelona, segurament l’únic carrer del món, que té un tram dins de l’estranya ficció de les ruïnes d’un museu, congelat dins d’un passat remot; i un altre tram real, viscut i transitat. Gairebé seria possible transitar d’un Bonaire a l’altre.Saltar de la ficció del passat a un present que pretén convertir també aquest barri en ficció turística. Ambdós carrers segueixen el mateix traçat. Només els seapara la plaça Comercial. Passat i present, ficció, ruïnes i museus, i vida, present. Adroguers i restaurants moderns. Són dos universos que es troben, que són al mateix carrer.

Una dels edificis més antics del carrer de Bonaire actual, que potser va sobreviure, per pocs metres, l’enderroc ordenat per Felip V.

Algú va dir, fa temps que el passat és un país llunyà, “the past is a foreign country”. Volia dir, amb això, que el passat, la seva gent i la seva forma de pensari i viure, ens semblen sovint incomprensibles. També la d’aquella gent, tant estranya, de la Barcelona, de la Ribera de 1717.

Casa del carrer Banys Nous cantonada Boqueria construïda l’infaust any 1716, en que es començava a enderrocar el Quarter de Mar.

Tanmateix, aquí, al carrer Bonaire, present i passat són una mica més a prop. Aquí Barcelona pot cobrar un nou sentit, més punyent, més arrelat, més poètic, més humà.

El carrer Bonaire ens dóna una bona lliçó. Mai més bombes ni metralla. Mai més, mai més, mai més una guerra.