Gràcia 1813

Mercat de la Llibertat, Gràcia, 1873. Ferro forjat reproduïnt l’escut de Gràcia: tres lliris blancs sobre fons blau.

Som a Gràcia. És l’any 1813. Hem tornat enrere aproximadament dos-cents anys.

Avui ens intentarem imaginar com era aquella Gràcia de fa dos-cents anys. I per què dos-cents i no tres-cents o quatre-cents trenta-sis? Doncs per que fa dos-cents anys el que ara és Gràcia començava a ser-ho. Començava a prendre forma una vila de forma encara molt incipient.

Si a Sarrià o Sant Andreu del Palomar tenim poca, poquíssima o nul•la informació sobre com van sorgir els seus nuclis originaris, ara fa més de mil anys, en el cas de Gràcia, fa dos-cents anys, disposem de mapes, gravats i algunes sorpreses inesperades.

Primer haurem de limitar una mica el territori de Gràcia. Direm que és un quadrat aproximat entre els torrents del Pecat (actual carrer Sors i Milà i Fontanals) Cassoles i Sant Miquel (Av.Príncep d’Astúries), antiga Travessera de Dalt i el carrer Còrsega, aproximat límit fins al qual estava prohibit construir cap edifici per raons militars.

Carrer Santa Telca. Veiem com més amunt del carrer Bonavista, el carrer s’estreny. A més canvia de nom: Martínez de la Rosa. Això és així, per que el carrer per sobre de Bonavista és força més antic que el de sota, Sant Tecla. El carrer Bonavista carrer es deia així per que era l’últim carrer construït fins a la muralla de Barcelona. En l’espai entremig no s’hi podien construir edificacions de pedra per que no s’hi pogués aixoplugar cap grup rebel.Per això el carrer es diu Bonavista, ja que la vista des d’aquí sobre tot el pla de Barcelona era excel·lent. La diferència en l’amplada i el nom dels carrers en aquest lloc és encara una proba visible d’aquella prohibició.

El paisatge de Gràcia encara estava molt poc habitat. Segurament, hi havia un miler d’habitants, tot i que el primer cens relatiu al territori de Gràcia és del 1825. Tot i tenir una població molt dispersa i rural, el paisatge de Gràcia no era erm. Era un paisatge de camps i masies que estaven relativament a prop.

El primer que hem de mencionar de la Gràcia de 1813 és el monestir dels carmelites descalços. El poble l’anomenava “els Josepets”, per que l’advocació de l’ordre era a Sant Josep. El monestir principal es trobava a la Rambla, a on ara és el Mercat de la Boqueria o de Sant Josep. El 1625, Josep Dalmau i Lucrècia Balcells, que ja havien fet un donatiu important per a la construcció del monestir de la Rambla, feren un segon donatiu a l’ordre. Aquest va impulsar la construcció d’aquest monestir, al qual anaren a viure els novicis. Els novicis, aspirants a monjos, eren força joves; és per això que l’església s’anomenava amb el diminutiu.

Primera foto mai feta dels Josepets, l’any 1845. Probablement, el paisatge no havia canviat molt des del 1813.

Els Josepets, des del carrer Gran. 2013.

Detall de la façana dels Josepets, on s’hi pot veure l’any de construcció: 1682.

Al segle XVII, el Consell de Cent, el govern municipal, havia prohibit construir més monestirs dintre de les muralles de Barcelona. És per això que es va decidir construir-lo fora muralles a l’encreuament de la Riera de Vallcarca i de Cassoles, a l’actual plaça Lesseps. L’emplaçament estava molt ben triat. Hi passaven el camí a Sant Cugat i la Travessera de Dalt.L’església no es va construir fins al 1687.

Els Josepets, però amaguen un altre fet, encara més important per a Gràcia. I es que, a més de Sant Josep, el monestir es va dedicar a la Nostra Senyora de Gràcia o l’Anunciació Plena de Gràcia. Ja el 1697, apareixia, en un mapa francès, el nom “recolet” de Nôtre Dame de la Grace. Llogaret de la Nostra Senyora de Gràcia. Aquest és l’autèntic origen de Gràcia. En altres paraules: Gràcia es diu Gràcia per aquesta església. També l’escut de Gràcia es deriva de l’església ja que els tres lliris blancs sobre fons blau simbolitzen la pures de la Verge Maria.

Fragment del mapa de 1697.

El 1813, els Josepets són el centre de Gràcia. Gràcies a la seva protecció, s’han anat construint diverses masies a més d’un nucli de casetes molt humils a la part d’abaix de l’església, amb una capella dedicada a Sant Onofre. D’aquelles primeres casetes de principis del segle XVIII no en queda ni rastre. De l’última que es va enderrocar, el 1936, però, en queda una foto en que encara s’intueixen els esplèndids esgrafiats que cobrien la seva façana.

A més dels Josepets, destaca també un palau, immens. És el Palau de la Virreina. D’aquest palau, ja n’havíem parlat fa uns mesos. Les seves dimensions el feien l’edifici més gran i refinat de Gràcia. A més, estava envoltat d’uns jardins neoclàssics fastuosos.

Jardins de Can Gomis, al barri de Penitents, a on ara hi ha la plaça Alfons Comín. Aquesta foto, de 1920, ens pot ajudar a imaginar com eren els jardins del Palau de la Virreina.

De tot allò, no en queda sinó una sola pedra encastada a l’església de Sant Joan de Gràcia, a la plaça Virreina, anomenada així per que ocupa una porció de l’antic palau. Tanmateix, sospito que gran part del material d’obra per a la construcció de l’església va venir de les restes dels enderrocs del Palau.

També destaca la finca de La Fontana, al costat del torrent de Cassoles. Més modesta, que el palau de la Virreina, també té una jardins molt frondosos. És per això que encara avui, a la Rambla del Prat hi ha un cinema anomenat Bosque. Abans d’això, el Bosque havia estat un teatre, situat just al costat dels jardins i boscos de la finca.
D’això li ve el nom de Bosc.

Cine Bosque

La Fontana també va desaparèixer, a la dècada de 1930, tot i que en tenim alguna imatge.

La Fontana, a finals del segle XIX

A més, a Gràcia, hi ha una munió de masies, més o menys grans. Destaquen Ca l’Alegre de Dalt, amb basses i horts, situat al mig del que avui és la plaça Lesseps. Fou la primera masia que es construí a l’entorn dels Josepets, a mitjans del segle XVII.

Basses de Ca n’Alegre de Baix, 1950.

Can Calic, del segle XVIII, situat al costat de Ca l’Alegre, a la banda de mar de la Travessera de Dalt.

Ca l’Arquer, antiga masia del segle XVII, a l’altre extrem de Gràcia, a l’encreuament de la Travessera de Gràcia i el Torrent del Pecat (carrer Bailèn).

Can Pardal, del segle XVIII, just a sobre de la Travessera, a l’actual carrer Montseny, que encara sobreviu avui, tot i que l’antiga masia es va enderrocar el 1873 per construir-hi l’edifici actual.

Can Pardal, a l’encreuament de Torrent de l’Olla i Montseny

I Can Focs, situada a l’extrem inferior de Gràcia, a l’encreuament del carrer Còrsega amb Milà i Fontanals.

I Ca n’Oliveres, situat just al costat de Can Pardal. Can Paio Seba, una masia de planta i pis i amb uns bonics esgrafiats. I Can Xero, a l’encreuament de Còrsega i Bailèn.

De totes aquestes masies no en queda res. Moltes d’elles van ser enderrocades a l’estendre el Passeig de Sant Joan fins a l’altura de la Travessera de Gràcia. D’altres, com ca l’Arquer, es van enronar a la dècada de 1930. I Ca l’Alegre de Dalt i Can Calic el 1960. Can Focs fou l’última masia gracienca en caure, l’any 1990.

Però la vila conserva encara una masia setcentista: Can Trilla. Construïda a mitjans o finals del segle XVII. No és l’última masia de Gràcia però si l’única que també haguéssim vist el 1813. Per damunt de la Travessera de Dalt encara hi han almenys cinc masies més del segle XVIII, però d’aquestes ja en parlarem un altre dia. Avui ens centrem en la vila.

Can Trilla es pot veure des del carrer Gran. Hi dóna un costat de la masia, ja que la façana està encaixonada al darrere d’un bloc d’habitatges modern. Si us hi apropeu, veureu que la façana té un rellotge de sol, era inservible, ja que sempre hi ha ombra. I, al fons, una capella amb una silueta típicament barroca. ara hi viu una comunitat de monges.

Can Trilla, des de Gran de Gràcia

Façana de Can Trilla

Al costat de Can Trilla es va construir la primera de la famoses places de Gràcia, la plaça Trilla, urbanitzada a partir del 1825. Per tant, el 1813, no existia cap de les famoses places de Gràcia.

Des de l’estació de Fontana fins a Lesseps, el carrer Gran fa una volta per evitar travessar l’edifici de Can Trilla. I és que la família Trilla tenia força poder en el territori de Gràcia.

Hem vist masies, palaus, monestirs i esglésies. Però ens falta un últim grup d’edificis. Al meu parer, els més interessants.

Els edificis urbans. Van formar part dels tres o quatre primers nuclis que va tenir la vila de Gràcia. Nuclis minúsculs d’un o dos carrers. Cases petites, de planta i pis o, com a màxim, planta i dos pisos. Algunes però, plenes d’esgrafiats. El nuclis estaven allunyats i aïllats l’un de l’altre. Als Joseptes, hi havia el llogaret de Sant Onofre, que hem vist abans. Més avall de Can Trilla, a l’encreuament de l’actual carrer Astúries amb el Torrent de l’Olla, el de Sant Domènec del Pou. Encara per sota, al carrer Montseny, el Terral. I, més enllà del Torrent del Pecat, el nucli del Grassot.

Aquests llogarets van acollir els primers menestrals de Gràcia. Els que anaven a treballar a les petites indústries de rajolers a l’actual Camp d’en Grassot. O com a jornalers. Foren ells els que organitzaren les primeres festes pageses, primer al 15 de maig i, a partir del 1817, per la Mare de Déu d’Agost. La Festa Major de Gràcia té, per tant, gairebé dos segle d’història.

En queda algun d’aquells primers edificis? Algun rastre? Al principi del blog, a la primera entrada, en va aparèixer un.

La casa del carrer Montseny, 8, que formava part del nucli del Terral. D’aquell nucli, aquest és l’únic edifici que ha arribat als nostres dies.

Foto dels anys 1920 d’alguns dels edificis originals del Terral

Caminant pel carrer Astúries, hi trobarem una casa que sobresurt d’entre les altres. No està ben alineada i és força baixa. A més, està elevada respecte al nivell actual del carrer.

Segurament, aquesta casa com és un supervivent del llogaret de Sant Domènec del Pou. Si caminéssim per allà l’any 1813, ens trobariem un agrupament de cases de planta i pis en mig de camps. Una petita capella dedicada a San Domènec. I un pou, al costat del Torrent de l’Olla.

Montseny, 8 i Astúries, 45. Dos exemples excepcionals.

Però n’hi ha més encara.

Al carrer Trilla, a les inmediacions de Can Trilla, s’amaga un edifici de planta i pis i teulada a dues aigües. Segons els propietaris, és una casa primigènia; la primera casa que ocupà aquest solar. És força probable que l’haguéssim vist fa dos-cents anys.

carrer Trilla, 4 bis i 6

Passejant per Gràcia, són alguns els edificis que tenen trets semblants als de l’edifici de Santa Rosa. I, probablement, són igual d’antics. Del principi del segle XIX.

Casa del carrer Monistrol, 5

Cases del carrer Llibertat, cantonada amb Milà i Fontanals. Com hem vist, el carrer Milà i Fontanals coincideix amb el traçat del Torrent del Pecat (algun dia us explicaré per què aquest torrent rebia justament aquest nom). Un xic més avall, hauriem trobat la masia de Can Focs, amb la façana mirant cap al mar. Aquestes casetes, situades a la cantonada, podrien haver-s’hi construït a l’aixopluc de la masia i al costat d’una font d’agua que els hi proporcionava el torrent.

carrer Fraternitat. Les dotze cases d’aquest tram de carrer són algunes de les més antigues de Gràcia. I hi ha qui diu que foren construïdes a principis del segle XIX.

Casa primigènia del carrer Gran de Gràcia, 214. Potser, amb Can Trilla, probablement l’única casa primigènia, amb dos segles de vida, que queda al carrer Gran.

Per últim, anirem al carrer Igualada. A la part baixa, densa, humil, combativa, gitana i tant i tant fascinant de Gràcia. Aquí hi viu un petit nucli de tres edificis.

Carrer Igualada, a principis del segle XX.

Carrer Igualada, foto actual.

Si cerqueu informació al cadastre (que es pot visitar online) sobre aquests edificis veureu: “any de construcció: 1800”.

Segurament, hi ha altres edificis primigenis, bicentenaris, edifics que ens haguéssim trobat caminant per la Gràcia del 1813. Una Gràcia que ja es coneixia amb el nom de Gràcia, però que no tenia places ni cases modernistes. Només alguns petits i humils llogarets, un monestir, un palau i moltes, moltes masies. L’article no és exhaustiu, però és una proposta per a un estudi més detallat per poder datar quines són aquestes cases i poder-nos imaginar un món rural, menestral, plenament pagès. En un món tant urbanitzat com el nostre, fa molt bé mirar enrere i veure que fa dos-cents anys, els carrers de Gràcia (i d’Horta, Les Corts, l’Eixample) eren camps i boscos. El passat sempre sembla un país llunyà, gairebé fictici. El 1813, només haguéssim reconegut l’església dels Josepets. Dos-cents anys són molt pocs; però a Gràcia semblen ser molts més.

Gràcia, avui en dia, ja ni tan sols és independent; però tanmateix, extraordinàriament, encara hi ha pedres i cases que van viure enmig de camps, horts i pagesos.

—–

(La primera part d’aquest article està àmpliament basat en el llibre d’Elsa Castellà, “Masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica”, així com en d’altres llibres editats pel Taller d’Història de Gràcia, que podreu trobar a la Biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps. L’article és només una mostra de la fascinant història que podreu trobar en aquestes obres. D’altra banda, les cases dels carrers Monistrol, Igualada i Astúries són una proposta personal.)