La Mercè, depredadora d’escultures

Silueta de la basílica de La Mercè amb l’estàtua de Nostra Senyora de la Mercè, autèntica protagonista de l’entrada d’avui.

Som a l’agost. És de nit. Finestres obertes, fa calor. És l’any 1218. En Jaume, rei d’Aragó, comte de Barcelona i futur rei de Mallorca i València, dorm tranquilament a la seva cambra, amb la seva esposa. De cop se li apareix una dona. És força atractiva. Instintivament es pensa que torna a somniar un d’aquests somnis tant pecaminosos i que haurà de tornar a anar a confessar-se al bisbe de Barcelona, tant poc comprensiu amb els seus desitjos carnals. Però llavors veu molta llum, figures d’àngels. Quin somni més estrany. Simultàniament, Pere de Nolasc i Ramon de Penyafort, que després seran santificats, tenen el mateix somni.

Acaba d’aparèixer la Nostra Senyora de la Mercè. És l’inici d’una història extraordinària, que acaba sobre la cúpula de la basílica de la Mercè, l’any 1959. Al dia següent, el rei En Jaume, Ramon de Penyafot i Pere de Nolasc tenen maldecap. Han passat una nit molt intensa. Una estranya ressaca celestial.

La llegenda diu que la Mercè els hi va demanar, als tres a la mateixa nit, la fundació d’un ordre de mercedaris. Fou fundada l’any 1230. Entre 1250 i 1267 es va fundar un temple dedicat a la Mare de Déu, a l’indret dels Codolars, per sota de l’antiga muralla romana, per on més tard passaria el carrer Ample. A mitjans del segle XIV s’esculpia una bella talla gòtica en honor a la Mercè que encara es conserva a la basílica.

La Mercè es va convertir en patrona dels captius. L’orde dels mercedaris va rescatar a moltes persones empresonades o segrestades, com per exemple Miguel de Cervantes, fet captiu a Oran després de la batalla de Lepant, el 1571.

El 1637, Barcelona pateix una plaga de llagostes. Un vot del Consell de Cent fet a La Mercè salva la ciutat de la malvestat. La Mare de Déu de la Mercè es convertida en copatrona de la ciutat. El Papa Pius IX ratificà aquella decisió l’any 1868, 231 anys després (ja se sap que els papes tenen molta feina acumulada). La Mare de Déu de la Mercè es converteix en patrona de la ciutat. En la missa celebrada per a l’ocasió, els devots de Santa Eulàlia i Santa Madrona llançaren pedres a les autoritats.

No tenim temps de parlar de totes les connotacions polítiques que va tenir el canvi de patrona de la ciutat. Us en faig un petit resum. Santa Eulàlia primera patrona de la ciutat, segurament al segle VII. Alguns segles més tard, Santa Madrona va esdevenir copatrona. Ambdues màrtirs paleocristianes. Segons la tradició, Eulàlia havia nascut a Sarrià l’any 290 i moria a Barcelona víctima de tretze esgarrifoses turments l’any 303. És per això que es custodien tretze oques al claustre de la Catedral de Santa Eulàlia.

Escultua de la Mare de Déu de la Mercà des del carrer Ample.

Des del segle XIII, la bandera de Barcelona havia estat la que coneixem avui en dia, que combina l’emblema de Catalunya i la creu de Sant Jordi. Però entre 1588 i 1714, fou el penó de Sant Eulàlia el que presidí el Consell de Cent, les famoses processons de Corpus barcelonines i les batalles en que lluitava la Coronela, la milícia de la ciutat. L’11 de setembre de 1714, a les 6 del matí, Antoni de Villarroel, cap de la Coronela, veient que la batalla estava pràcticament perduda, demanà issar el penó, per encoretjar la tropa. El penó, de grans dimensions, era l’autèntic símbol de la ciutat.

Només quatre dies després del final del setge, Felip V exigí que se li entreguessin tots els emblemes de la ciutat, en total una cinquantena de banderes, i, entre aquestes, també l’antic penó de Santa Eulàlia. Després de mostrar-los a Madrid com a botí de guerra foren cremats a Barcelona per a major escarni de la població. Tal era la força simbòlica del penó, que la crema de l’ensenya es va veure com el final definitiu i irrevocable de les llibertats de Catalunya i fins del final del país com a tal.

Antoni de Villarroel enarbolant el penó de Santa Eulàlia a la batalla pel Portal Nou, la matinada de l’11 de setembre de 1714, segons una pintura vuitcentista.

És per això que s’impulsà la devoció d’una Mare de Déu que no tingués tanta significació política; fins al punt en que es va acabar de substituir l’antiga patrona de la ciutat, Santa Eulàlia, per la Mare de Déu de la Mercè. Es va fer el mateix en d’altres pobles del país, substituint sants catalans com Sant Galdric, per d’altres de castellans.
Es pot arribar a parlar d’un extens i calculat programa de substitució de sants i devocions, de prohibició de tradicions i festivitats catalanes.

Entre 1765 i 1775 es construïa l’actual basílica de la Mercè, en substitució de l’antic temple del segle XIII, juntament amb el convent, que ara acull una caserna militar. El convent havia d’acollir l’orde dels mercedaris que fins llavors, curiosament, s’havia allotjat en unes dependències de la Catedral de Santa Eulàlia. El conjunt té un gran interès arquitectònic.

El 1902, l’Ajuntament organitzava una fira per celebrar la festivitat de la Mare de Déu, el 24 de setembre. És l’origen de la Festa Major de Barcelona. Fins llavors, Barcelona havia tingut festivitats com la de Santa Eulàlia, al febrer, Corpus, al maig o juny, i Sant Roc, a l’agost. A més de les festes majors de les altres viles del pla. La Mercè, per tant, sempre ha tingut un caire oficial: és la festa de la ciutat, fundada i organitza pel govern municipal.

La dictadura de Francisco Franco va proseguir el programa d’impuls de la devoció de la Mare de Déu de la Mercè. No va ser en va que l’octubre de 1959 el No-Do anunciés la col·locació d’una nova escultura de la Mare de Déu sobre la basílica, ja que l’antiga havia desaparegut durant la Guerra Civil. La figura és gegantina, fa 7 metres d’alçada i pesa 4 tones.Aquí teniu l’enllaç del No-Do que explica la notícia.

El problema era, però, d’on treure el bronze per a fer l’escultura. El bronze és un metall car i en un gest modèlic de contenció de despeses, el govern municipal va decidir estalviar. Es va optar per reciclar escultures.
I d’on es va treure el bronze per a la gegantina Mercè?

El 1888, l’Arc de Triomf era l’entrada del recinte de la primera Exposició Universal que es va fer a la ciutat. A l’espai entre l’Arc i l’entrada al parc de la Ciutadella, l’actual passeig Lluís Companys, llavors el Saló de Sant Joan, es va omplir d’elements decoratius de notable valor. Entre ells 8 escultures d’alguns personatges famosos i heroïcs de la història de Catalunya.

D’aquestes vuit escultures, avui només en queden tres.

Són les de Pau Claris:

Antoni Viladomat:

I Roger de Llúria:

Les altres cinc van proporcionar el bronze ideal per a la nova escultura de la Mare de Déu. Fondre escultures de prohoms catalans per a augmentar la devoció de la patrona oficiosa de la ciutat. Fou un gest amb una gran càrrega política, que a més va malmetre part del patrimoni escultòric de la ciutat. Segons diu el No-Do, l’alcalde va deicidir crear aquesta nova escultura “interpretando el sentir de la población barcelonesa”.

Encerclada en vermell, apareix una de les escultures que es van fondre per a l’estàtua de la Mercè.

Llegint aquest article, pot semblar que la Mercè no hauria de ser patrona de Barcelona i gaudir de tants honors. Potser, salvar la ciutat d’una plaga de llagostes no és motiu suficient per ser erigida en patrona barcelonina. Senzillament era al lloc adequat en el moment adequat. El 1714, ja era copatrona de la ciutat, i, per tant, la candidata ideal per substituir a Eulàlia.

Tanmateix, potser no cal tornar enrere, menysprear a la Mare de Déu de la Mercè i, a partir de l’any que ve, organitzar la festa major al febrer, per Santa Eulàlia, tot passant fred. Sumant patrones, devocions i festes, la ciutat hi sortirà guanyant. I ara en tenim tres. Tant de bo, per Santa Madrona, també hi hagués una altre festa. O per Santa Eulàlia. I és que no és ella, la Mare de Déu de la Mercè, que va decidir aparèixer en el cap de tres homes del segle XIII, sinó nosaltres, els que utilitzem, prohibim o impulsem la devoció d’un determinat sant o figura religiosa. Sovint, només són l’excusa per a fer política o castigar una població que ha perdut una guerra.

Que continuï per tant la festa de Mercè. I, pels que heu llegit aquest text, l’any que ve, espero que la celebreu i gaudiu encara més. I és que a Barcelona fins i tot les festes i els sants estan carregats i amarats d’història.

Pau Claris, president de la Generalitat en temps de la revolta dels Segadors, fent un gest altiu a l’Arc de Triomf.

A més de Barcelona, Mercè és patrona dels captius. Tant de bo ajudi als immigrants que sobreviuen a les abjectes condicions en que viuen dintre dels CIE (Centre d’Internament d’Estrangers; estrangers de països pobres, és clar) que hi ha a la Zona Franca i a la Verneda. I, també, al presoners de la Model. Visca la Mercè!