The past is a foreign country. El passat és un país llunyà. És així que l’historiador David Lowenthal titulava un llibre explicant com la història i el comportament de la gent del passat ens poden semblar sovint incomprensibles. Tant incomprensible que fins i tot la història del nostre país sembla ser la d’un país llunyà, a foreign country.
Rambla Catalunya, dos edificis de finals del segle XIX, un amb una remunta moderna.
El passat recent de Barcelona també pot semblar incomprensible, i encara més si es tracta de l’època més fosca en l’aspecte urbanístic, de respecte al patrimoni, social i polític: l’alcaldia de Josep Maria Porcioles (1957-1973).
Fou una època d’especulació sistemàtica i sense contemplacions. Ho reflecteix la frase que titula l’entrada d’avui: Si quieres construir en las aceras telefonea Soteras; si quieres construir hoy, llama Bordoy (Bordoy i Soteras eren els dos arquitectes municipals del període Porcioles). La dita denota la corrupció i nepotisme que hi havia al consistori barceloní de l’època.
Rambla Catalunya, amb un enorme remunta moderna de quatre pisos.
Més que fer un llistat de greuges, ens centrarem en un aspecte del mandat de Porcioles, Soteras i Bordoy i reflexionarem sobre com va canviar el paisatge urbà i humà de la ciutat i com ens segueix influint avui en dia.
L’any 1954, els propietaris van fer arribar una queixa al govern espanyol. Volien poder apujar el preu dels lloguers dels seus immobles. El govern no ho va permetre, però va donar una solució alternativa, la solució vertical: va permetre augmentar el nombre de pisos dels edificis. És així que a Barcelona van aparèixer nombroses remuntes modernes en edificis antics.
Les noves remuntes no es van esmerçar gaire en respectar la finca inferior, fins al punt de destruir el coronament i desfigurar greument la façana. El cas més notori es donà en edificis modernistes en que justament el coronament de la façana i l’abundància d’elements decoratius era trencada per unes remuntes que no respectaven ni les mides ni els patrons ni cap dels elements de la part inferior de l’edifici.
A l’encreuament de Rambla Catalunya amb el carrer Aragó hi ha nombroses mostres d’aquestes remuntes. Us en mostro algunes de representatives.
Remunta a la Plaça Letamendi
Avui en dia, es segueixen fent remuntes modernes en edificis antics. Normalment són més respectuoses: es fan amb vidre, o colors neutres per marcar una distància amb l’edifici o s’enretiren uns quants metres per no trencar el coronament de la façana.
Remunta de vidre
Tanmateix, l’època de Porcioles va normalitzar unes pràctiques que encara es donen avui en dia. D’una banda, un ínfim respecte al patrimoni, per no dir un obert menyspreu. Si es respecta alguna cosa dels edificis antics és només la façana, acompanyat llavors d’una campanya propagandística en que la companyia constructora (com Núñez y Navarro en el cas de La Rotonda, a Sant Gervasi de Cassoles) es jacta de respectar i restaurar el patrimoni de la ciutat.
És, per tant, un respecte de cara a la galeria; un respecte mínim, per complir amb les laxes lleis del consistori barceloní. Així, el 40% dels 4000 edificis que apareixen en el catàleg arquitectònic de la ciutat es podrien enderrocar. El seu nivell de protecció, el D, només obliga a fer-ne un estudi fotogràfic i volumètric.
De l’altra, l’especulació. Encara avui, grans zones de la ciutat són víctimes de plans urbanístics que, a més de destruir patrimoni, expulsen els veïns que hi vivien. En són exemples la Nova Icària, el barri que va desaparèixer, per construir-hi la Vila Olímpica; el Poblenou, la Rambla del Raval o Vallcarca. S’hi van viure processos opacs en que es descatalogaven edificis d’alt valor artístic.
Fa falta una nova consciència ciutadana que valori el patrimoni arquitectònic i humà (ambdós, indestriablement lligats) de la ciutat, que es manifesti i eviti que l’ajuntament i les companyies immobiliàries puguin especular impunement i, a la llarga iniciïn un procés judicial contra la més ferotge de les empreses: Núñez y Navarro, que s’enriqueix amb un bé tant bàsic com l’habitatge.
The past is a foreign country deia David Lowenthal. Tant de bo, algun dia, podrem parlar de l’especulació i de la destrucció del patrimoni com un fet incomprensible del passat.
Us deixo amb dos enllaços que reflexionen sobre l’especulació, l’urbanisme i Porcioles: un article sobre Porcioles i sobre el centenari d’Ildefons Cerdà.