La història dels torrents és tant antiga com l’existència del pla de Barcelona. En una zona de clima sec, les pluges fortes creen torrents, camins d’aigua, que es van engrandint fins a constituir autèntiques rieres. El pla és una zona perfecta per a que hi sorgeixin torrents, ja que té una forta inclinació cap al mar. Les aigües baixen de Collserola i dels turons de la Rovira, el Carmel, el Putxet i de la Peira fins al mar.
Imatge antiga del Torrent de Lligalbé
El traçat dels torrent és sempre el més ràpid, el més directe cap a la seva destinació final. Si hi ha una desviació és per esquivar un pendent o un turó. Tanmateix, hi ha torrents que no segueixen un traçat normal. Fan grans voltes i segueixen recorreguts impensables per a un curs d’aigua natural.
Fa uns anys, Miquel Travesset i Queraltó ho va analitzar en un article publicat per la revista del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, especialitzat en estudiar la història de Barcelona. En aquest estudi explica que els torrents del pla de Barcelona han canviat sovint de traçat a causa de l’activitat humana.
Això, però, encara no explica l’estrany recorregut d’un torrent que d’entrada es trobava en una zona amb escassa activitat humana: el torrent de Lligalbé. Com és que segueix un traçat tant poc lògic per a un curs d’aigua?
Travesset hi troba una resposta. Els torrents es creen amb les riuades, els dies de fortes precipitacions. Però, a vegades, les riuades també aprofiten construccions humanes. Abans de ser un torrent, Lligalbé ja havia estat un camí. El torrent es va crear quan una riuada va seguir el traçat de l’antic camí. Enlloc de crear un curs d’aigua propi i nou, l’aigua de la riuada va aprofitar un camí que ja estava fet i que, per tant, no tenia arbres ni vegetació. És per això que el seu recorregut és més tortuós que d’altres torrents.
Torre de les Altures, avui seu del districte d’Horta-Guinardó, a la plaça Alfons X. Antigament, el camí de Lligalbé pel costat d’aquest lloc.
Quan Lligalbé es va convertir en un torrent, no va deixar de ser camí. Sovint se l’anomenava indistintament camí o torrent de Lligalbé. Era una drecera que anava des del camí de Barcelona a Horta fins al mas de Lligalbé (d’allà el seu nom) i s’enfilava fins al Santuari de la Mare de Déu del Coll i encara fins a Sant Genís dels Agudells.
Com us podeu imaginar, de tot el recorregut del camí-torrent en queda ben poc. Però, sí, encara podem trobar alguna cosa. És per això que avui anem al barri del Baix Guinardó, situat entre Can Baró, l’Hospital de Sant Pau i l’Eixample. L’enorme recinte de l’hospital es troba entre ambdós barris i en dificulta la comunicació. És per això que, el Baix Guinardó ha estat sempre més vinculat a Gràcia. Això es nota en l’arquitectua i en el traçat dels carrers, que en gran part són continuació dels de Gràcia, mantenint fins i tot el mateix nom. A més, anirem al Baix Guinardó per quedar-nos-hi. Les pròximes tres entrades les dedicarem a aquest barri.
Caminant pel carrer Mas Casanovas, hi trobarem una caseta centenària, just abans d’arribar a l’encreuament amb el carrer Lepant. Hi passa alguna cosa sospitosa.
Hi ha un petit espai entre aquesta casa i l’edifici modern del costat. Hi trobarem un rètol, ja que, oficialment, això és un carrer amb nom. Hi posa “Torrent de Lligalbé”. Ja sé que no és gran cosa, però, almenys hi és, té nom, i encara manté una minúscula part del seu traçat original.
Avui, bàsicament, hi aparquen cotxes. També hi trobarem una casa i un arbre a una banda i un petit parc a l’altra. Després, el torrent fa un gir brusc (molt estrany per a un torrent) en direcció al carrer Padilla, on acaba el seu traçat actual.
Quan vaig descobrir aquest torrent em va atreure el seu nom. És un nom curiós. El nom ve de la masia de can Lligalbé. Em vaig imaginar que podria ser fruit de la contracció de la frase “Lliga’l bé”. I segons Joan Coromines, el nom efectivament ve d’aquesta expressió, probablement relacionada al lligat d’un pont llevadís, que s’havia de la deixar ben lligat. El mateix nom apareix en una partida d’Agramunt. El que no sabem si ambdós nom tenen relació.
Del mas de Lligalbé no en queda cap rastre. Amb prou feines podem saber on era. Segons algunes fons, es situava just a sota d’on ara hi ha la masia de Can Baró, del segle XVII. Potser fou una construcció antiga que es va enderrocar per construir Can Baró? No ho sabem.
El que sí que és clar és que Lligalbé és la referència més antiga del Guinardó. Apareix per primer cop en un document de l’any 1147.
866 anys després, en ple segle XXI, segueix existint un tros del camí de Lligalbé, un torrent que no ve d’enlloc i no va enlloc. Un torrent frustrat, però amb nou segles d’història.
Coi,avui tinc temps per a escriure aquí i el més curiós d’aquest indret és la seva immutabilitat; farà un parell d’anys encara hi havia fonaments d’una espècie de masia on ara hi ha un hort. La part del torrent es manté gairebé idèntica a la foto de dalt.
Jordi, és molt interessant això que dius. No m’estranyaria gens que hi hagués hagut una masia. És un dels meus llocs preferits, hi passo cada cop que sóc al barri. De fet, ara fa uns dies vaig tornar a publicar-ne un article al blog.