La misteriosa casa de Vallcarca

Avinguda Repúlibca Argentina i, a l’esquerra, vista de Vallcarca, principis del segle XX.

Sembla clar que el nom de Vallcarca ve de “vallis carcara”, que vol dir vall estreta, angosta. Des de l’edat mitjana, Vallcarca dóna nom a una riera que neix entre els turons del Putxet i de la Creueta del Coll. Va a parar a la riera de Cassoles (actual carrer Príncep d’Astúries), fins a confluir amb la riera d’en Malla al lloc de la Creu Trencada (actual plaça Gal·la Placídia).

Fins fa un segle, Vallcarca era un barri més del municipi d’Horta. Durant molt de temps, va dependre de la parròquia de Sant Genís dels Agudells, que fou la primera parròquia d’Horta, fins que s’hi va construir una església pròpia, a finals del segle XIX.

A diferència de Gràcia i molts altres pobles del pla, Horta no fou annexionat per la força a Barcelona el 1897, sinó que va gaudir encara d’uns pocs anys més d’independència. Així, Horta i Vallcarca van perdre l’autonomia municipal l’any 1904. Avui en dia, Vallcarca forma part del districte de Gràcia. Alguns vallcarquins però demanen tenir un districte propi.

Més amunt de Vallcarca hi havia el Santuari de la Mare de Déu del Coll, que ja existia almenys des del segle XI. A més, part del camí de Sant Cugat, camí d’origen romà, passava per la riera de Vallcarca i passava pel Santuari. L’aigua era fora abundant a la contrada, com ho demostren l’existència de diverses fonts (Font del Remei, Font de Sant Salvador i de la Font-rúbia).

És per això, que a partir del segle XVII s’hi van establir tres grans masies: can Mora, can Turull i  Mas Falcó. A partir de 1820 Vallcarca es va poblant amb nuclis de cases humils, sobretot a la zona on conflueixen el torrent de la Farigola (actual carrer Farigola) amb la riera de Vallcarca. Allà s’hi construeix l’Hostal de la Farigola, que serveix com a lloc de repòs pels viatjans que van a Sant Cugat.

Vallcarca, a finals del segle XIX. Al centre (casa amb terrat a dues aigües) la Fonda Farigola, just a on ara hi ha l’Escola Farigola, construïda el 1917 per Josep Goday. A sota la fonda s’hi veu la riera de la Farigola. A la dreta l’aqüeducte de Can Turull.

Avui Vallcarca és un barri contradictori. Ha patit una reordenació urbanística (en paraules de l’ajuntament), que ha suposat l’enderroc d’una trentena d’edificis històrics del barri, entre els quals hi havia dos edificis modernistes. S’hi havia de construir blocs de pisos moderns però ara, per manca de pressupost, Vallcarca està ple de descampats.

Tot i això, el patrimoni de Vallcarca és encara molt ric i interessant. Lluny de Gràcia, on tots molts dels edificis històrics estan catalogats i restaurats, aquí, s’hi poden trobar autèntics tresors del passat amagats entre plantes, o en edificis aparentment anodins. Molts dels edificis no estan ni tant sols catalogats, quan, edificis com aquests sí que ho estarien a barris com Gràcia o Sant Gervasi de Cassoles. Les contradiccions del catàleg de patrimoni de Barcelona a Vallcarca són tant flagrants que un servidor no pot deixar de sospitar que es deuen a interessos urbanístics. Dit en altres paraules: alguns dels edificis més interessants del barri no estan protegits per que hi puguin especular i construir certes empreses constructores (és curiós com Núñez i Navarro sempre acaba edificant en zones històriques de la ciutat).

Avui descobrirem un d’aquests edificis. Trenca totes les normes de la lògica urbanística. I ho fa d’una forma tant discreta que ni tant els vianants que passen se n’adonen el que té d’especial aquesta casa.

Carrer Bolívar

Per situar-nos. Som al carrer Simón Bolívar, un carrer ple d’edificis notables, joies modernistes, historicistes i de records del passat (aquest carrer va acollir fins fa poc el famós mueblé de la Casita Blanca). Al número 14, hi ha un edifici ennegrit pel fum dels cotxes que hi passen massa ràpid. I és que, tot i el seu ric patrimoni, el carrer és avui pràcticament intransitable, amb voreres molt estretes.

Façana del carrer Bolívar, 14 

L’edifici té també una façana neogòtica molt notable que dóna a l’avinguda Vallcarca, que discorre molt a prop del carrer Bolívar. Mostra uns forjats molt interessants a la finestra de la planta baixa.

A sobre la porta d’entrada hi apareix un cor esculpit, que sembla un símbol heràldic.

Façana de l’Avinguda Vallcarca, 51

Però tornem al carrer Bolívar. Mirem-nos bé la façana. A primer cop d’ull hi veurem una franja de rajoles blaves i flors.

Però hi ha una altra cosa. Una placa a la dreta de la finestra de la planta baixa. És la data de construcció de la casa: 1790.

Fa sis mesos, a la primera entrada del blog apareixia la casa urbana més antiga de Gràcia, amb l’any de construcció pintat a la façana: 1792.

A Vallcarca hi ha un edifici urbà (urbà entès com a no rural, és a dir, que no és una masia), encara dos anys més antic. A diferència de l’edifici de Gràcia, aquest -com us podeu imaginar- no apareix al catàleg arquitectònic de la ciutat. A una banda, s’hi va enderrocar un edifici centenari i avui hi ha un descampat.

És probable que sigui l’edifici més antic de Vallcarca, tot i que és difícil de dir amb certesa, ja que hi ha altres edificis del segle XVIII que no estan datats amb precisió. Aquest ho està, segons diu el cadastre, per la senzilla raó que ho diu la placa de la façana.

Edifici catalogat, d’estil eclèctic de finals del segle XIX, també al carrer Bolívar

Que un edifici amb dos segles d’història estigui situat aquí, entremig de descampats, cases centenàries en mal estat, blocs d’habitatges moderns i massa alts, voreres estretes i cotxes circulant a molta velocitat a banda i banda, sembla impossible. Però té la seva raó històrica. L’avinguda Vallcarca, l’antiga llera de la riera de Vallcarca seguia el traçat de l’antic camí de Barcelona a Sant Cugat. Té lògica que s’hi construís un edifici, en una època tant remota.

Segons la versió oficiosa, Vallcarca es va començar a poblar a partir del 1830. Un dels edificis més antics, segons la guia de l’ajuntament es troba al carrer Cambrils i Farigola, un bonic edifici amb una notable porxada al primer pis; construït però el 1860.

Treballs d’enderroc a Vallcarca, abril del 2010

Per què ningú coneix aquest edifici? Per què no apareix en cap catàleg, cap guia, cap llibre? Potser no he estudiat tots els llibres que hi ha sobre la història de Vallcarca, però als que ha editat l’ajuntament, n’estic segur, no hi apareix ni la més mínima referència; tot i que apareixen edificis del mateix carrer, a pocs metres d’aquest. I és tant fàcil com fixar-se en la placa de la façana i confirmar-ho al lloc web del cadastre, en que diu que l’edifici fou construït l’any 1790 (busqueu per carrer Bolívar, 14).

Em sento orgullós i trist a la vegada de ser el primer que parla d’aquest edifici històric. Sembla impossible. Però a Vallcarca, ja ho sabeu, ni el millor ni el pitjor, res és impossible.