Can Sissí

Un cel clar, ben blau, ben blau
i una casa blanca, blanca
com les veles d’una nau.

Casa blanca i pins verds,
ombra dolça de figuera,
pous rodons com ulls oberts
d’una noia finastrera,
vell Pantà, camins deserts,
majèstica Drecera

Comencem l’entrada d’avui amb un poema de Josep Miracle, Cançó d’enyorança, escrit el 1939 a l’exili. Miracle fou filòleg i col·laborador de Pompeu Fabra. A més té una extensa obra literària. Des de jove havia estiuejat a Vallvidrera, però durant la guerra decidí anar-hi a viure. Quan va tornar de l’exili, s’hi va instalar definitivament.

La primera de les cases on van viure Josep Miracle i la seva família durant la guerra fou Can Sissí.

Can Sissí és una masia d’aquelles que no apareixen en cap catàleg, però que, tanmateix fou masia, i molt antiga. Ja ho sabeu, els catàlegs hi són per qüestionar-los. Fou construïda a principis del segle XIX, probablement l’any 1803. Durant dècades va estar envoltada d’horts, però avui en dia està tant envoltada d’arbres que és difícil fins i tot trobar-la.

Just a sota de Can Sissí hi trobem l’església de Sant Maria de Vallvidrera, una església gòtica del segle XVI. Mentre que a Barcelona (Casa Gralla), Lleida (La Paeria) i d’altres ciutats catalanes al segle XVI ja es construïa sota la influència del renaixement italià, als ambients rurals encara s’emprava el gòtic.

El nucli antic es completa amb l’antiga rectoria, també del segle XVI i la Vil·la Joana, masia vuitcentista on Jacint Verdaguer va passar els seus últims mesos de vida.

I és que la Vallvidrera que veiem els barcelonins, “la gent del pla” com ens anomenen aquí, és la part més nova de Vallvidrera, construïda a partir de mitjans del segle XIX. La Vallvidrera antiga, la vall originària, es troba a l’altra banda, a l’obaga, invisible a la ciutat, com la cara oculta de la lluna, a no ser que ens atrevim a recórrer els seus boscos i camins per arribar-hi.

L’antiga Vallvidrera no va formar un nucli, un poble fins al segle XIX. Fins llavors era un territori amb una població dispersa, repartida en masies, tant habitual encara en les zones del Pre-pirineu i el Pirineu. L’església era el centre del municipi, juntament amb l’ajuntament, que durant segles es va allotjar a la rectoria.

Pujant pel camí de la Llanega hi trobarem una de les poques masies que hi ha en aquesta zona. Can Sissí. Val la pena parlar-ne, primer, per ser masia (un fet estrany fins i tot a Vallvidrera), i després per ser una d’aquelles masies oblidades. Prop d’aquí hi va desaparèixer l’última de les masies que s’han enderrocat a Barcelona fins avui en dia. Molts veïns es van oposar a l’enderroc però l’ajuntament en va fer cas omís. Ara, a més de la Vil·la Joana i la rectoria, Can Sissí és l’única masia del nucli antic de Vallvidrera.

Manifestació a favor de la conservació de Can Pujades

Indret on fins el 2007 hi havia Can Pujades

A Barcelona encara trobem rastres d’almenys dos pobles rurals com Vallvidrera: Sant Martí de Provençals i a Sant Genís dels Agudells. Sant Martí compta amb una església gòtica, també del segle XVI, una rectoria i dues masies, situades avui enmig d’un parc, envoltat al seu torn de blocs de pisos. Sant Genís també conserva el seu petit nucli amb l’església, però està envoltat d’edificacions modernes.

Dels tres, ha estat el de Vallvidrera el nucli que ha tingut més sort. L’església i la rectoria estan envoltats de boscos.

Tornem ara al poema de Josep Miracle. Recordeu els primers tres versos?

Un cel clar, ben blau, ben blau
i una casa blanca, blanca
com les veles d’una nau.

Si us torneu a mirar Can Sissí veureu que no és blanca sinó grisa. Això no vol dir que sempre fos d’aquest color, però és probable que ja ho fos el 1935, quan va viure Miracle en aquesta contrada.

I és que Can Sissí té una rèplica, blanca. Hi ha per tant dos Can Sissí, una de grisa i l’altra blanca. La masia, de fet, és dels dos l’edifici menys conegut i, per això, he començat parlant d’ella.

Josep Miracle va viure al Can Sissí que es troba just a sota de la masia, al davant de l’església.

La nova Can Sissí vista des de la masia.

A principis del segle XX, els propietaris de la masia van decidir construir un nou edifici, just al costat.

Es tracta d’una torre modernista, una de les tantes que s’escampen pels boscos de la contrada. A Vallvidrera podreu arribar a trobar-vos amb veritables joies modernistes amagades, colgades d’arbres. El qui construïren Can Sissí –la torre, no la masia- van saber triar molt bé els seus colors. Blanc i ocre. El blanc que trenca amb les alzines verd fosc i l’ocre que hi combina.

Aquestes torres modernistes no reben les visites de turistes, no s’han convertit en museus. Per veure-les no s’ha de pagar un preu d’entrada abusiu. Aquests edificis encara estan habitats: a més de ser joies arquitectòniques, són edificis vius, i viscuts. Una casa hi és per viure-hi i un parc, un bosc per passejar-hi, per estar-s’hi; encara que sigui modernista. I això encara és possible en aquesta vall.

Avui les dues Can Sissí conviuen l’una al costat de l’altra, gaudint tranquil·lament, sense preus d’entrada, sense càmeres. Algun excursionista que s’esmuny pel fondal de la Budellera (com un servidor). Algun rugit de cotxe. La gatzara llunyana d’una escola. I l’ombra de les alzines. Les envejo.