El municipi impossible

Toquen les campanades de la Santa Creu. En sonen onze. Falta una hora. Una hora angoixant. Avui les campanes sonen un pèl més tristes.

Quan toquen els dos quarts, l’alcalde agafa el plec de papers i els tanca al calaix. També hi desa el segell. El pi, la creu. Olorda.

Als tres quarts, s’asseu a la cadira. Està cansat d’estar cansat.

Finalment, mitjanit. Se senten coets llunyans.

Surt a fora. És negra nit i es veuen totes les estrelles. Fa fred. Tot resta igual, mut, tranquil. Hauria d’haver canviat alguna cosa?

Ell ho sap. Les coses seguiran igual com fins ara. Però per a ell no, hi hagut un canvi imperceptible, subtil, però important.  

Avui és l’1 de gener del 1916. Després de segles i segles, fins a sumar un mil·lenni d’història, fa pocs minuts que ha desaparegut el municipi de Santa Creu d’Olorda.

No he pogut resistir-me a la temptació de narrar els últims instants d’independència del darrer municipi autònom de Collserola, Santa Creu d’Olorda.

Avui n’explicaré la història. Però, per això ens haurem de mirar el mapa de Barcelona.

No us han sorprès mai els límits del municipi a Collserola? Hi ha dos enclavaments, l’un d’uns 2km quadrats i l’altre, diminut, d’unes poques hectàrees. La raó d’aquesta estranya frontera es troba a la història de Santa Creu d’Olorda.

L’església de Santa Creu és d’origen romànic. Apareix esmentada per primer cop al segle XI, tot i que hi ha fragments de l’edifici que podrien ser preromànics i per tant més antics. Gran part de l’edifici actual fou construït el 1632. El seu terme estava poblat només per masies, a més d’un petit nucli, Sant Bartomeu de la Quadra, que també tenia una església romànica, destruïda l’any 1936.

A prop de l’església hi havia hagut el castell d’Olorda, que durant els segle XIV i XV tenia jurisdicció sobre tota la zona meridional de Collserola (Olorda, Sant Bartomeu i Vallvidrera), fins que, al segle XVI passà a mans de la baronia de Molins de Rei. Avui, que se sàpiga, no en queda cap rastre del castell.

Sant Bartomeu de la Quadra.

Els municipis dels Borbons.

Amb l’arribada dels Borbons i la derrota de la guerra de successió, es va reorganitzar tot el país. Les esglésies i parròquies, les baronies i els dominis feudals que fins llavors havien estat el centre d’organització de les zones rurals, van ser substituits pels “ajuntaments”.

De governs municipals n’hi havia hagut des de molt antic, però només a les viles més importants i ciutats. N’és un exemple el Consell de Cent de Barcelona. Amb el Decret de Nova Planta, però, Catalunya es reorganitzà en municipis, independents de les parròquies i per tant laics. Ara, cada poble tindria un ajuntament.

La paraula “ajuntament” és d’origen castellà, l’equivalent català, paeria, només es segueix fent servir a la ciutat de Lleida. És una prova de l’origen borbònic de l’organització municipal i provincial de Catalunya, una organització, que amb certs canvis, encara segueix vigent avui en dia.

Olorda independent

La història d’Olorda és la història d’un d’aquests canvis. I és que entre el segle XVIII i principis del XIX es crearen a Catalunya uns mil cinc cents municipis. La població d’aquella època era bàsicament rural i vivia repartida en petits nuclis i masos aïllats.

Amb l’emigració massiva del segle XX cap a les grans ciutats, molts nuclis rurals es van anar despoblant i, així, es van anar suprimint municipis petits, annexionats a d’altres de més grans. Això es va fer palès especialment al Pirineu, on en comarques com l’Alta Ribagorça,  que va passar dels trenta municipis creats el 1812 als tres actuals.

El pla de Barcelona també ha reduït dràsticament el seu nombre de municipis, però no tant pel despoblament sinó per la política del consistori barceloní que, annexionant els municipis veïns pretenia crear una gran urbs que pogués competir amb Madrid. Així, fins l’any 1897, a l’actual comarca del Barcelonès, hi havia quinze municipis. Avui n’hi ha cinc.

Un dels municipis creats a principis del segle XIX fou Santa Creu d’Olorda. Com Vallvidrera o Sant Gervasi de Cassoles, el seu ajuntament va començar sent una senzilla taula de fusta i una calaixera amb documents a la rectoria de l’església. Mentre que a Vallvidrera i Sant Gervasi de Cassoles es van arribar a construir ajuntaments separats de l’església, la rectoria va seguir sent l’únic ajuntament d’Olorda.

El 1891, Vallvidrera va demanar ser annexionada al municipi de Sarrià. No ho va fer voluntàriament, sinó pels seus greus problemes econòmics. El 1897, Barcelona annexionava sis municipis per la força. En quedaven dos, Horta, annexionada el 1904, i Sarrià, annexionada el 1922.

L’autodissolució

El 1915, el consistori de Santa Creu d’Olorda, ofegat pels deutes, decidia la seva autodissolució, com ja havia fet Vallvidrera anys abans. Tres municipis es van decidir repartir el seu territori: Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià (que, el 1915 encara era un municipi independent).

La repartició, però, no es va fer de forma geogràfica ni equitativa, sinó respectant el criteri dels propietaris. Així, els nous límits municipals van quedar definits segons quin municipi triessin els propietaris del municipi d’Olorda. No es va fer cap consulta preguntant què volia la població. Aixì, a Molins de Rei li van tocar 2.171 hectàrees, a Sant Feliu de Llobregat 1.235 i a Sarrià 313. A més de ser les més petites, les porcions que li van tocar a Sarrià estaven fragmentades en tres trossos. Una, la propietat de Maria Tort de Cuyàs, de 100 hectàrees (a on es troba la Torre de Santa Margarida, que ja va aparèixer al blog, al juliol), tocant al territori de Vallvidrera. Les altres dues, als enclavaments de 200 i 15 hectàrees.

Un dels propietats era el Bisbat de Barcelona, que va decidir formar part de Sarrià. Al seu costat, Pau Serra i Francesc Amigó, també van decidir-se per Sarrià. És per això que l’església de Sant Creu i les masies de Can Serra i Can Calopa de Dalt també van acabar formant part del municipi de Sarrià.

Rectoria d’Olorda

Pocs anys després, el 1922, Sarrià era annexionat a Barcelona i, així, Olorda passava a formar part de la ciutat. Fa 130 anys la serra de Collserola tenia dos municipis independents, Vallvidrera i Olorda, i fa encara menys de cent anys encara en mantenia un. L’1 de gener del 1916 desapareixia l’últim municipi independent de Collserola.

Ara, una crítica. Avui en dia Can Serra i la Torre de Santa Margarida, dues de les masies emblemàtiques d’Olorda, estan en ruïnes. Can Mayol, ha desaparegut o no s’ha trobat. L’església està en bon estat, però la rectoria també està en molt mal estat. Només la masia Can Calopa de Dalt es troba en bon estat i habitada. Tot i aquest precari estat del patrimoni olordí, aquests edificis estan catalogats i haurien de ser restaurats pel consistori, tal i com pregona la mateixa pàgina web de l’ajuntament. Fa dècades, però, que no s’hi fa res.

A mi mai m’han agradat els grans municipis, que sovint obliden les àrees més llunyanes del seu territori. Vallvidrera i Collserola són massa lluny de la plaça Sant Jaume; i Olorda sembla formar part d’un altre món. Políticament Olorda forma part de Barcelona, però això a les alzines, als pins, als boscos, a les antigues masies els hi és ben igual. A Olorda no li fan falta ni alcaldes ni ajuntaments.