El passatge Napoleó

Res no invita entrar al passatge Napoleó. És un dels carrers més estrets del districte de Gràcia, que no arriba als dos metre d’amplària. Tot i això, els blocs de pisos que hi ha a banda i banda són força alts. Això fa que sigui un carrer fosc, que a més fa molta pujada. Per últim, i per completar la descripció negativa, és un carrer que trenca del tot amb el traçat dels carrers del voltant, ja que comença a una cantonada on es tallen dos carrers en angle recte, Maignon i Mare de Déu del Coll. El passatge però talla la illa en diagonal.

Un altre cosa que sobta d’aquest passatge és el nom. Què hi fa un passatge amb el nom de Napoleó? Napoleó no és un personatge històric gaire apreciat a Catalunya. Hauria de tenir o bé una avinguda de pompa militar o no res. Però tenir un petit passatge no s’ajusta a ell.

Aquí ve el segon fet estrany.  I és que aquest passatge només va dedicat a Napoleó Bonaparte de forma indirecte. Napoleó era el sobrenom d’Arturo Fernández Soriano. La seva dona, Anne Tiffon Cassan (que era coneguda com a Anaïs Napoleó) i ell van fundar una de les nissagues més importants de fotògrafs de la ciutat, que seguiria amb els seus tres fills, Emili, Napoleó Francesc i Napoleó Ferran i amb el net, Santiago Feliu Fernández.

Firma de l’estudi al revers d’una fotografia

Només amb el nom dels fills ens adonem de la importància que va adquirir el nom de Napoleó. Més que un sobrenom es va convertir en un distintiu, en una marca, que va passar directament als fills, dos dels quals directament es batejar amb el nom de Napoleó. Com veiem a dalt, tant Tiffon com Fernández firmaven els treballs com a Napoleon. La tria del nom fou tot un encert: era curt i identificable, i, a més, de regust francès, amb totes les connotacions que tenia França (sobretot París) en aquell moment, com la distinció, la qualitat, la modernitat, etc.

El 1886 els Napoleó van aconseguir ser els representants de la casa Lumiere a Barcelona i, per tant, van ser els primers a introduir el cinematògraf a la ciutat. El seu estudi va estar situat a la plaça de l’Àngel, fins que, l’any 1909, es van traslladar a les Rambles, ja que la seva casa havia des ser enderrocada per obrir la Via Laietana.

Autorretrat dels germans Antoni i Emili Fernández, la segona generació dels Napoleó.

L’estudi de les Rambles està situat a l’actual Frontó Colom, i es va fer famós pels milers i milers de retrats que s’hi van fer de la burgesia barcelonina. De fet, durant molts anys, fou l’estudi més conegut i famós de Barcelona. S’hi feien tot tipus de retrats, des dels més tradicionals, retrats familiars, retrats de polítics, fotomuntatges i fins i tot retrats eròtics (Barcelona va ser el major mercat del moment en fotografies eròtiques), que es feien d’amagat, ja que eren il·legals al primer terç del segle XX.

El Frontó Colom, avui en dia.

A més de ser el més conegut, el seu estudi va ser el més modern i atrevit. Anaïs Napoleon i Arturo Fernández eren per igual protagonistes del taller. Tot i això, el passatge Napoleó només va dedicat a Arturo Fernández. L’any 2007 es va esmenar aquesta injustícia i des de llavors Anaïs Napoleon dóna nom a uns jardins de l’interior d’una illa de l’Eixample.

Tiffon i Fernández, el matrimoni Napoleó, van comprar uns terrenys al barri de la Salut de Gràcia, raó per la qual aquest passatge té el nom de Napoleó. El passatge, però té encara una segona història per explicar-nos, aquest cop, però, de caire més urbanístic.

Un traçat com el d’aquest passatge que trenca tant amb els carrers del voltant, ha de tenir, per força alguna explicació històrica. I la té.

El passatge és situat molt a prop de la plaça Lesseps, just per sobre de la Travessera de Dalt. Fins a la dècada de 1960 tenia dos trams, l’actual i un a la illa inferior, a on actualment hi ha el CEIP Rius i Taulet, que dóna a la plaça, i que seguia el mateix recorregut en diagonal.

Quan es va començar a urbanitzar, l’any 1875, el seu traçat havia de ser aquest per força, ja que, en aquella època hi passava la frontera entre dos municipis: Gràcia i Horta. Tot i que la vila d’Horta es troba a l’altra banda del Turó de la Rovira, el seu municipi s’estenia fins a Vallcarca, que actualment forma part del districte de Gràcia. Això és així, per que l’origen d’Horta es troba a la parròquia de Sant Genís dels Agudells, una església situada prop de l’hospital de la Vall d’Hebron, i en un punt mig entre Vallcarca i Horta.

Mapa de Barcelona de 1890, on es veuen encara traçades les fronteres dels antics municipis del pla. La majoria van ser annexionats l’any 1897, excepte Horta, que ho va ser l’any 1904, i Sarrià, el 1922. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Durant dècades ambdós barris eren igual d’importants en quan a població, i pivotaven al voltant de l’església de Sant Genís. La balança, però, es va decantar a favor d’Horta, pel fet que hi havia masies més importants i un terrenys més favorable per a l’agricultura.

Al terreny dels Napoleó, el municipi feia una punta i arribava al seu extrem més meridional. Tot i fer frontera amb Horta, la finca dels Napoleó encara pertanyia a Gràcia.

A més de Gràcia i Horta, a la plaça Lesseps encara hi arribava un tercer municipi: Sant Gervasi de Cassoles. A més de ser un punt de trobada de camins (Camí de Sant Cugat, Travessera de Dalt), era un autèntic trencaclosques de fronteres municipals.

Foto de la plaça Lesseps a la dècada de 1960. Marcat en vermell veureu el traçat existent del passatge Napoleó; en groc, el que ha desaparegut. En lila, el traçat dels límits municipals d’Horta, Gràcia i Cassoles.

Els Napoleó van comprar el seu terreny a la família Maignon. Al seu torn, Josep Maignon i Sargelet (1762-1847) havia comprat la finca d’una antiga masia, Can Mallorca, a principi del segle XIX i l’havia parcel·lat. El carrer Sargelet anava dedicat a la seva mare, el de Maignon, al seu pare. La masia, construïda al segle XVIII i de dimensions considerables es va enderrocar a la dècada de 1960. Com hem vist abans, el carrer Maignon fa cantonada amb el passatge Napoleó.

Can Mallorca, l’any 1960. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

El passatge Napoleó, per tant, ens explica moltes històries, tant de fotografia, de modernitat, de masies i de cinematògrafs, i de les antigues fronteres municipals, que van deixar el seu rastre als carrers d’avui.

Us deixo amb l’enllaç d’un article sobre la nissaga dels Napoleó.