Foto del lloc web de la Catedral
Avui anem a un indret molt cèntric. Entrarem a la catedral i ens hi quedarem per dues entrades, per descobrir alguns dels seus secrets. Sovint són elements ben visibles, tots els hem vist i hem passat pel davant molts cops, però que ens passen desapercebuts.
L’orgue destaquen els relleus i els impressionants treballs escultòrics. Gairebé es podria dir que és una obra d’art total, que fusiona moltes disciplines artístiques en un sol indret: una escultura, un instrument musical, una meravella de la tècnica, gairebé un edifici en si mateix.
Foto del lloc web de la Catedral
Hi ha documentació de l’existència d’un orgue a la catedral des de l’any 1259, encara dins del temple romànic. Aquest instrument va desaparèixer amb la construcció del nou temple gòtic (1298-1450).
D’orgues ja se’n construeixen almenys des de l’any 246 abans de la nostra era. Ctesibi d’Alexandria, enginyer, va construir tot d’artificis hidràulics. Un d’ells unia un mecanisme hidràulic amb l’aulos, un dels instruments més populars de l’antiga Grècia, i que estava compost per dos tubs units, amb doble llengüeta (la gralla i l’oboè també tenen doble llengüeta, però sols un tub).
Al segle IX es van començar a construir orgues com a signe de distinció a algunes catedrals. D’aquells primers orgues no en queda cap rastre. El fet és que, a diferència dels edificis, els orgues es veien com estructures més aviat efímeres, que es desmuntaven o reconstruïen segons les noves modes i tècniques que anaven apareixent. Alguns materials com el cuir i feltre (que s’utilitzen per als conductes d’aire) es desgasten en qüestió de dècades i s’han d’anar renovant periòdicament.
Molts orgues són difícils, per no dir impossibles de datar, ja que hi conviuen i s’hi confonen materials d’èpoques molt diferents. Es dóna el cas d’un orgue exposat a Leipzig com l’orgue que tocava Johann Sebastian Bach, tot i que del que va tocar Bach només hi ha tres tecles i un registre (menys de l’1% de l’instrument).
L’orgue més antic del món que encara es pot tocar i en que la majoria del material és original es troba un de sol a l’església de la fortalesa de Sion, capital del cantó de Valais, a Suïssa.
L’orgue de Nôtre Dame de Valère es va construir el 1430.
Els mecanismes d’aire, els feltres i les conduccions d’aire i la instal·lació elèctrica de l’orgue de la catedral de Barcelona es van reconstruir entre 1984 i 1994 en una curosa restauració feta per Gabriel Blancafort (Catalunya és famosa pels seus nombrosos i bons constructors d’orgues, entre ells la família Blancafort). També els tubs, pràcticament tots, són moderns, tot i que també n’hi ha del segle XVIII i de més antics, a més d’alguns d’originals.
Tanmateix, la caixa i tota l’estructura de l’orgue és original. L’orgue de la catedral fou construït entre 1538 i 1540, poc més d’un segle després de l’orgue de Sion. Això el converteix en un dels raríssims exemples que encara existeixen d’orgues renaixentistes, l’orgue més antic de Catalunya i pràcticament de tot el sud d’Europa; a més de ser un dels orgues del segle XVI més grans que s’han conservat.
Foto de l’orgue feta l’any 1914. S’hi veu la carassa que remata l’orgue per la part de baix. Les carasses de moros eren típiques de molts orgues catalans, però es van retirar pel seu contingut ofensiu i racista.
Blancafort també va respectar un tret essencial de l’orgue, l’afinació pitagòrica. Els sistemes d’afinació musicals han anat canviant al llarg dels segles. Però mai fins a finals del segle XIX i com avui en dia havien afinat totes les dotze notes de l’octava per igual. Sempre s’afinaven amb distàncies que anaven canviat, fent que cada pas de nota fos diferent, nou, i cada joc de notes tingués un caràcter diferenciat. Un dels sistemes més extrems, més desiguals, és el sistema pitagòric, inventat (tal com diu el seu nom) per Pitàgores.
Un orgue, com tot instrument musical o obra d’art, és el més semblant que hi ha a un ésser vivent. Està en contínua evolució. I que un instrument pugui viure gairebé cinc segles, resistint tot el que passat en aquests segles a la ciutat és un miracle brutal. L’orgue, recordem-ho, no està fet de pedra, sinó de fusta.
Poques esglésies poden presumir de tenir un orgue que és a punt de complir mig mil·lenni de vida. A Barcelona, només tres esglésies no van ser cremades el juliol de 1936: Sant Sever, Sant Just i Pastor i la Catedral. D’aquestes, només Sant Sever, amb un fastuós orgue barroc de 1732 i la catedral tenen encara orgues històrics. Passa el mateix a la resta del pais. Són poques les esglésies amb orgues d’aquest tipus, com per exemple a Torredembarra, Cadaqués, Montblanc, Vielha, L’Aleixar o Sitges.
La majoria dels orgues històrics catalans són del segle XVIII, alguns (Montblanc, Sitges i Cadaqués) són del segle XVII. Però l’únic del segle XVI és el de la catedral de Barcelona.
Foto de la façana original de la catedral, 1880.
Els orgues, com les campanes, ens permeten fer quelcom d’extraordinari: escoltar el passat. Tot i els segles que han passat, els tubs, mecanismes que s’han renovat, centenars les guerres, fams, pestes, festes, els casaments, funerals, carnavals, concerts que han passat, quan sona l’orgue de la catedral escoltem (gairebé) el mateix so que van escoltar els barcelonins del segle XVI.
Us deixo amb dos enllaços de dues obres de compositors hispans del segle XVI. Fou un segle daurat, molt prolífic en quant als orgues que es van construir com pels compositors i músics. Malauradament i com passa tant sovint, la música catalana i hispana del segle XVI és més coneguda i valorada (i molt) a fora que a dins del país.
– Antonio de Cabezón (1510-1566), Tres Tientos, interpretat en un orgue modern.
– Pablo Bruna (1611-1679), Tiento de la Mano Derecha, interpretat en un orgue històric i amb afinació històrica.