Avui desobrirem el passat i present rural de Vallcarca. Que hi hagi masies justament aquí és força interessant, ja que és un terreny abrupte, poc útil per als conreus. Tot i això, van sorgir algunes masies importants, ja des del segle XVII, o fins i tot abans. Un fet que juga a favor d’aquest indret és el pas del camí romà a Sant Cugat, que s’enfilava per la riera de Vallcarca i de la Farigola fins arribar al Santuari del Coll, que feia d’hostal i lloc de parada dels caminants. D’allà el camí es dirigia cap a Sant Genís dels Agudells, Sant Medir i Sant Cugat (Castrum Octavium). El camí romà segueix encara fins a Terrassa (Egara).
Can Carol
Farem un repàs de totes les masies que hi ha hagut a Vallcarca -tant les actuals com les que ja han desaparegut- per reinvindicar el seu patrimoni, sovint oblidat i en perill pels constants enderrocs que promou l’ajuntament. Com en molts dels altres articles del blog, veureu que aquí s’hi barregen la història i la denúncia. Ambdues, crec, van sovint molt unides.
Masies enderrocades
Can Falcó. Era una des les tres grans masies de Vallcarca, per les seves extenses propietats. Encara dóna nom a una barriada de Vallcarca. Del segle XVII, tenia forma basilical, una teulada a dues aigües i una ala amb un porxo al primer pis. Fou enderrocada a la dècada de 1920. Els seus propietaris eren flamencs, motiu pel qual molts dels carrers del voltant van rebre noms relacionats amb Flandes: plaça Flandes, carrer Rubens (Pieter Rubens fou un pintor flamenc del segle XVII) i la plaça Mons (ciutat belga que, però, pertany a Valònia, el seu nom flamenc és Bergen).
Dibuix de Can Falcó. Font Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
Barri entorn a can Falcó, 1902.
Can Gomis, del segle XVIII. Situada a l’actual plaça Alfons Comín. El camí per arribar a Can Gomis correspon a l’actual carrer Gomis. Tenia un fastuós jardí neoclàssic. Tot això va desaparèixer a la dècada de 1960.
Can Gomis, l’any 1953. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
A les seves terres, a l’actual carrer Ticià, es trobava l’ermita de Santa Creu de Vallcarca (probablement del segle XVII), que servia a l’ordre dels Carmelites Descalços per a fer-hi retirs espirituals. Fou comprada per Jacint Verdaguer que s’endeutà en un intent fallit de restaurar-la, i convertir-la en centre d’espiritualitat. L’ermita dóna nom a l’actual barri dels Penitents.
Can Gomis, envoltat de camps. Al darrere el jardí neoclàssic. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
Can Pelegrí. Petita masia, ja al barri del Coll, molt a prop del Santuari del Coll.
Can Pelegrí. Font: Grup d’Estudis del Coll-Valcarca.
Can Cargol. Es trobava molt a prop d’una altra masia que veurem tot seguit, Can Turull. Era una masia de dimensions modestes, que durant molts anys va acollir als jardiners del Park Güell. Després va restar abandonada i va ser ocupada per diverses persones. Es va acabar enderrocant als anys 1970. Avui, a l’indret on es trobava la masia hi ha un hort urbà.
Can Cargol, a principis del segle XX. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
Masies que encara estan dempeus
Can Sert. Actualment forma part del Refugi d’Obrers, un extens conjuny extens d’edificis, envoltats d’un jardí, que ocupa la illa delimitada entre l’Avinguda Vallcarca, l’Avinguda República Argentina i els carrers Ballester i Velázquez. La masia està catalogada, ben restaurada i apareix a totes les guies sobre masies.
A un flanc de la façana principal s’hi obra una galeria porxada. Just al davant de la masia s’hi troben tres palmeres centenàries que consten en el catàleg de plantes d’interès local.
La masia fou construïda a finals del segle XVIII, i a més de masia fou residència d’estiu de la família Sert. A mitjans del segle XX els Sert va cedir l’edifici a les obreres jubilades que havien treballat a la fàbrica propietat de la família. Des de llavors és el Refugi d’Obreres.
Al carrer Velazquez, just al davant de la façana principal hi havia hagut un nucli de casetes construïdes a principis del segle XX. Fins i tot hi havia hagut una petita sala de cinema. El conjunt va ser enderrocat a la dècada de 1990.
Foto dels anys 1920. Al fons, a l’esquerra, Can Sert. Al davant, els edificis del carrer Velázquez (antigament, carrer de l’Hort), avui enderrocats.
Can Móra. Conserva encara la fesomia del segle XVII. A més de la façana i de la típica planta basilical, té una galeria lateral porxada, com la que hem vist a Can Sert. Actualment és de propietat municipal i acull un centre ocupacional per gent gran. La situació és immillorable, a la falda de la Muntanya Pelada. La masia està ben restaurada i protegida pel catàleg arquitectònic de la ciutat.
Can Móra, a finals del segle XIX. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
Quan es va definir el mapa dels disctrictes de Barcelona, l’any 1984, es va incloure al districte de Gràcia. Avui en dia, però, forma part d’Horta-Guinardó i del barri del Carmel. Tot i això, l’incloc a la llista per que sempre va estar molt vinculada a Vallcarca i al Coll.
Can Móra, avui.
Can Móra és una de les tres grans masies que es repartiren la vall (més amunt hem vist Can Falcó).
Can Turull.
Aquesta masia no apareix pràcticament enlloc. Té una breu menció en el catàleg de la Generalitat però no ho fa al catàleg de l’ajuntament, quan, de fet, ambdós catàlegs haurien de coincidir.
El fet que sigui masia es pot percebre a simple cop d’ull. Darrere de l’excel·lent façana neoclàssica de principis del segle XIX s’hi amaga la masia antiga amb una teulada a dues aigües.
Com moltes masies catalanes, Can Turull és el resultat de constants afegits d’èpoques diferents. Això li dóna encara més interès, ja que l’edifici explica la seva pròpia història, enriquida amb aportacions de totes les èpoques.
No se sap com d’antiga és aquesta masia. El catàleg de la Generalitat dóna una informació molt breu: segle XVIII. A jutjar d’altres incorreccions (parla d’un edifici d’estil historicista, quan de fet és un edifici rural amb façana neoclàssica) posen en evidència el catàleg i el fan una eina poc fiable. Per tant, sense haver estudiat a fons la masia, m’aventuro a dir encara és anterior; del segle XVII, coetània a Can Móra.
Just al davant de Can Turull hi ha l’Escola Farigola. Va ser construïda l’any 1920 i forma part del grup d’escoles públiques que va construir l’ajuntament arreu de Barcelona per paliar la manca de places escolars que hi havia. Totes seguien l’estètica noucentista, amb esgrafiats i motius decoratius clàssics. Just aquí hi havia hagut l’Hostal de la Farigola, del segle XVIII, que fou enderrocat el 1920 per construir-hi l’escola Farigola.
A prop de la finca de Can Turull es troba l’única resta de l’aqüeducte que transportava d’una font de Can Falcó fins a Gràcia. L’aqüedcute es va construir a mitjans segle XVIII i avui en dia s’en conserva encara un arc. Els veïns estan gestionant la seva restauració amb l’ajuntament.
Hostal de la Farigola, l’any 1897. A la dreta es pot veu un tros de l’aqüeducte de Can Turull.
Can Turull és la tercera de les gran finques de Vallcarca. Dóna nom al passeig Turull, poblat encara per algunes torres modernistes. Com Can Móra, Can Sert i Can Falcó, també té una galeria porxada en un dels seus flancs.
Can Carol
Aquest edifici de 1860 es troba situat a la part més fonda de Vallcarca, a prop de la confluència entre la riera de Vallcarca i el torrent de la Farigola. Es troba al carrer Cambrils, 26.
És un dels edificis més antics de la part baixa de Vallcarca i un dels més notables del barri. Durant les primeres dècades va ser masia i residència i durant el primer terç del segle XX, va acollir una escola, el Colegio Nuevo, el segon centre educatiu que hi va haver a Vallcarca, a més de l’escola de la Farigola.
És interessant comparar Can Carol amb Can Turull i Can Sert, ja que les tres tenen una fesomia semblant. Les tres tenen, per exemple, una galeria porxada en un dels laterals.
L’estat de conservació de Can Carol és força dolent. Actualment està abandonat i tapiat. Tampoc consta en cap catàleg, ni al cadastre (segons el qual aquí no hi ha cap edifici). De fet, cap dels edificis dels carrers Calendau, Argentera, Vallcarca, el tram baix de Farigola, Medes i Cambrils no es troba mencionat en cap guia ni cap catàleg, encara que s’hi trobin edificis de notable interès. De fet, si no es fa res per evitar-ho, és força probable que l’Ajuntament acabi enderrocant Can Carol en els propers anys.
Horts a Vallcarca.
El barri s’ha anat poblant de descampats a mesura que s’han enderrocat la vintena d’edificis que havien poblat el nucli antic de Vallcarca. Moltes guies i llibres d’història de Barcelona expliquen que el barri ha estat poblat des de 1830, tot i que, com hem vist hi ha edificis que són un o dos segles més antics. És que ningú es pren seriosament la història i el patrimoni d’aquest barri?
Horts a la Riera de la Farigola, entre els carrers Calendau i Argentera.
Als descampats s’hi haurien d’haver construït nous edificis i pisos de luxe. Però la crisi ha parat el projecte i ara molts han estat ocupats per horts. Allà on molts veïns van perdre casa seva per la força ara hi creixen patates, enciams i hortalisses. També hi han horts urbans a prop de Can Turull, i s’està construint un centre d’educació natural i rural. Ara, almenys, Vallcarca és una mica més rural.