Plus Ultra. Més enllà. Aquesta màxima fou elegida per Carles I (1500-1558) per al seu imperi i encara ara segueix sent el lema de l’estat espanyol. El lema es va triar per a esperonar als navegants a travessar l’oceà Atlàntic i conquerir noves terres. Encara avui apareix a les dues columnes que flanquegen l’escut espanyol. Tanmateix, el barri de Plus Ultra, a la Marina, no és un homenatge al lema de Carles I, ni a l’escut ni a l’estat espanyol.
El gener de 1922 Ramón Franco, Julio Ruiz de Alda, Juan Manuel Durán i Pablo Rada es van embarcar en el primer vol entre Espanya i Argentina. Van sortir de Palos de la Frontera el 22 de gener i van recórrer tota la distància en 59 hores. Tot i això, van parar alguns dies a Pernambuco, ja que se’ls havia espatllat una hèlice. Van arribar a Buenos Aires el 10 de febrer, rebuts per una multitud d’admiradors.
El seu avió es deia, precisament, Plus Ultra. La gesta va tenir molt de ressò al país. Tant és així que, encara ara, a Barcelona, hi ha quatre carrers dedicats a aquesta gesta. Un es troba a Sarrià, el carrer Avió Plus Ultra.
Carrer de l’Avió Plus Ultra, a Sarrià
Elscarrers Aviador Durán, Aviador Ruiz de Alda i Aviador Franco es troben precisament, al barri de Plus Ultra, a la Marina. Només el mecànic, Pablo Rada, es va quedar sense carrer, tot i que va haver de reparar l’hèlice posterior en ple vol, entre Fernando de Norohna i Pernambuco.
És l’època de les meravelles de l’enginyeria, de l’aeronàutica, de la ciència, de la fascinació pels avions i les gestes dels aviadors. Carlos Gardel escriurà un tango en un honor al vol de l’avió Plus Ultra.
El barri fou construït entre 1925 i 1930, i és ple de casetes de regust modernista. Els tres carrers formen un triangle, dos d’ells es troben per formar una placeta sense nom. El barri està ple d’edificis baixos, de planta baixa o com a màxim planta i dos pisos.
És un barri petit, compacte, amb algunes cases ben restaurades i d’altres en estat precari. Entrar-hi des de qualsevol dels carrers del voltant (Foneria, Alts Forns, Passeig de la Zona Franca) ens crea un fort contrast. Passem de veure blocs de pisos alts, construïts als anys 1960, 1970 i 1990 a estar envoltats de casetes dels anys 1920.
L’únic edifici del barri amb dos pisos.
Aquest és un dels típics barris antics de la Marina. Tenen tres carrers, una cinquantena de cases, un centenar llarg de veïns. Un món en si mateix, per petit que sigui.
D’edificis com aquests n’hi ha per tota la ciutat. Tanmateix, trobar-te tot un barri envoltat de blocs de pisos alts mai deixa de ser sorprenent. No pararé d’insistir-hi: les grans obres arquitectòniques no embelleixen la ciutat tant com ho fa l’arquitectura popular. Llocs viscuts, vida al carrer. No és tant per Gaudí (pel Gaudí explotat per la indústria del turisme), per Toyo Ito, per Jean Nouvel; és sobretot per indrets com aquest que Barcelona és una ciutat extraordinària.
Segons explica Josep Maria Huertas Clavería, al parlar d’aquest barri, un viatjant va arribar a l’estació de Sants als anys 1960. Buscava l’avinguda de Franco, és a dir, l’avinguda Diagonal, que en aquella època tenia el dubtós honor de portar, oficialment, el nom del sanguinari dictador.
Un veí de Sants el va adreçar cap a la Marina, al barri de Plus Ultra, al carrer de Franco, de l’aviador Franco. I és que l’aviador Ramón Franco era el germà petit. Ramón Franco era republicà i mostrava evidents simpaties per la causa catalana. Tanmateix, amb la sublevació de 1936 es va passar al bàndol insurrecte.
Molts creuen que fou la seva família qui el va pressionar. Un fet, però, el podria haver convençut: aquell estiu els franquistes assassinaven al seu company de vol, Ruiz de Alda, que també era republicà. Sigui com sigui, Ramon Franco va morir l’any 1938, quan el seu avió va caure en barrina al mar. Tot i això, les estranyes circumstàncies de l’accident fan pensar que el seu germà gran hagués sabotejat l’avió.
Plus Ultra pot semblar fer honor a un lema patriòtic, en nom del qual es va tiranitzar un continent sencer, i tenir un carrer dedicat a un franquista. Però Plus Ultra fa honor a una gran gesta aeronàutica i hi ha un carrer dedicat a un gran aviador. La història sempre ens ensenya a mirar, precisament, més enllà.
Placeta sense nom, en el lloc on es troben els carrers Aviador Franco i Aviador Ruiz de Alda. Podria portar el nom de l’únic tripulant que no té carrer, el mecànic Pablo Rada.
Tinc una especial estimació per aquest barri tan peculiar. No m’hi lliga res, però he participat diverses vegades a les seves festes. En una d’elles trepitjant raïm, curiós costum que recorda l’època en què hi havia vinyes a Montjuïc.
Trepitjar raïm és una de les coses que m’encantaria fer! Quina anècdota més interessant! Llàstima que s’hagi perdut tot aquest món rural de la Marina.
A la darrera foto ensenyeu un racó del barri en que el meu pare anava a comprar precisament el vi en una bodega de dues germanes amb una varietat de productes increïble. Quins records! Merci.
Jo només conec aquest barri des de fa molt poc, així que sempre fa il.lusió que algú que hi ha viscut o passat molts anys em comenti al blog. Gràcies!
La “Bodega Peña” encara existeix (des del 1928, em sembla), regentada per la Maria, extraordinària recomanant vins i licors.
Acabant els anys 70 i començament dels 80, a la plaça de la Marina, on ara trobem l’accés al mercat i l’ascensor, hi havia uns magatzems de ‘El Corte Inglés’. Encara recordo la gran porta de fusta amb 2 pilons metàl.lics als extrems, de forma cònica; feia xamfrà entre el passeig i el carrer Foneria.
Gràcies per la informació, Daniel!
Estic llegint aquest llibre, no sé si el coneixeu:
http://www.rubricaeditorial.cat/actualitat/els-carrers-de-paco-candel/
té ja uns anys i segur que les coses han canviat encara més d´aleshores encà, però és molt interessant.
Gràcies, Pepe. Jo no el coneixia. Mira que estic al cas, però sempre hi ha coses que s’escapen.
una anècdota explicada al llibre, i que parla del Plus Ultra: el que avui és la plaça de la Marina als anys 60 era coneguda com a “Llac dels cignes”; el nom “llac” li ve del fet que quan plovia el terreny sempre quedava mig anegat; “cignes” és un eufemisme per no dir el veritable nom dels qui control.laven aquella zona: les rates.
Pep, gràcies per la referència del llibre! M’encanta l’anècdota que expliques. Trobo que el nom de Llac dels cignes està molt ben triat, els barcelonins sempre han tingut molt de sentit de l’humor!
Moltes gràcies pels vostres comentaris, jo en soc l’autora, veïna del Plus-Ultra. Encara que no hi hagi fangars quan plou, encara es veuen rates de tant en tant.
És un barri molt especial, però a la Marina n’hi ha d’altres tant o més petits. Una llàstima però ens quedem sense bodega en un parell de mesos.
Gràcies a l’autor del blog , ara pàgina per la informació que proporciona sobre la nostra ciutat
Salut!!
Esther, fa il·lusió que hagis escrit en aquest fil de comentaris, on parlàvem del teu llibre. L’enhorabona, és molt ineteressant.
És una llàstima que tanqui la bodega. Hauré d’anar-hi abans que tanqui.
Me n’alegra que t’agradi el blog!Gràcies!
Pere
A mi en van explicar, crec que el sr Francesc Boix, president de l’A.VV de Plus Ultra, que al barri i vivia un jove apassionat per l’aeronàutiaca que feia arriscades bogeries per tal de poder volar i que va tenir més d’un ensurt. Però a la fi es va sortir amb la seva i va arribar a ser pilot. El cas és què, en un vol comercial pel con sud americà, va fer un aterratge forçat en un camp i va salvar el passatge i la tripulació. D’aquest somiador diuen que ve l’homenatge al vol del Plus Ultra. (?)
Joan, moltes gràcies per compartir aquesta història! I perdona per trigar en respondre’t! Estaria bé saber com es deia i qui era aquest veí aviador! Si tinc temps aquest estiu, intentaré investigar-ho.