La frontera de les tavernes

Fa un temps gran part de l’Eixample Esquerra formava part del municipi de Les Corts. Barcelona va annexionar el municipi per la força l’any 1897. En aquella època Les Corts arribava fins a l’encreuament del carrer Casanovas amb Aragó. Vist sobre el mapa de 1890, el traçat de la frontera de Les Corts sembla gairebé una broma. Travessa ondulant tota l’Eixample Esquerra.

Les Corts es va independitzar del municipi de Sarrià l’any 1835, quan encara faltaven vint anys per que es comencés a imaginar l’Eixample. Tot el seu territori havia format part del municipi de Sarrià. Com era habitual en l’època, el traçat de les fronteres seguia el recorregut d’antics camins o rieres. En el cas de Les Corts, la frontera es basava en dos camins.

Fragment d’un mapa de 1890, de Josep Maria Serra. Font: Institut Català de Cartografia (ICC).

Per a la frontera inferior es va agafar un camí que unia l’antiga Barcelona emmurallada amb la Via Subteriora o Francesca. La Via Subteriora (ja ha aparegut al blog un parell de cops) era una via romana d’origen iber que formava una variant de la Via Augusta. Aquesta via, però, no passava per Barcino sinó més amunt, coincidint exactament amb la Travessera de Collblanc, de les Corts i de Gràcia, autèntics vestigis del traçat romà. El camí que ens interessa tenia la funció de connectar Barcino amb aquesta via. Prenia l’actual carrer Marquès de Sentmenat i, després, s’endinsava a l’Eixample, on s’ha perdut l’antic traçat, ja que s’ha construït a sobre.

Fragment d’un mapa de l’any 1870 amb els dos camins fronterers marcats en vermell. Font: ICC

Per a la frontera superior amb Sarrià es va prendre el Camí Vell de Sarrià, que connectava la vila amb Barcelona. Des del 1850, el camí va passar a dir-se “vell” per que es va construir un camí nou, la carretera de Sarrià, que seguia un traçat rectilini, que és el que segueix l’actual Avinguda de Sarrià. Encara es pot trobar un bocí del Camí Vell de Sarrià en un petit jardí públic de l’avinguda Tarradellas.

Els dos camins fronterers s’anaven trobant a mesura que s’apropaven a Barcelona. Per aquest motiu, el municipi de Les Corts tenia una curiosa forma d’embut. La pregunta clau és aquesta: què en queda de tot això?

Les parcel·lacions

Algunes illes de l’Eixample segueixen parcel·lacions amb formes estranyes. El motiu: segueixen el traçat d’antics camins o rieres. Així, les parcel·lacions de la illa entre els carrers Urgell, Borrell, València/Avinguda de Roma i Mallorca segueix clarament el traçat de la frontera inferior de Les Corts.

Les parcel·lacions travessen la illa de forma diagonal en sentit Llobregat i muntanya. Això també es pot veure en un edifici baix del carrer Borrell.

Menys impostos, més tavernes

A peu de carrer i a primer cop d’ull, és difícil reconèixer alguna cosa del pas de la frontera de Les Corts. Però si sabem què mirar, us serà molt fàcil.

L’any 1890, quan Josep Maria Serra elabora un mapa del pla de Barcelona, grans zones de l’Eixample estan encara molt poc urbanitzades. Les edificacions es concentren a la zona del Passeig de Gràcia, Sant Antoni i al voltant de l’església i el mercat de la Concepció.

Al mig del no-res, al que ara és el carrer Urgell destaquen dues illes de l’Eixample del tot construïdes. També hi ha una gran barriada de barraques i cases humils, un mercat a l’aire lliure i un immens recinte fabril.

Si anem avui a aquesta zona, hi veurem una illa travessada per un passatge, el passatge Batlló. Aquest fet és habitual en moltes illes del barri de la Sagrada Família i del Camp d’en Grassot, però aquest és l’únic passatge de la zona.

Els edificis dels carrers Villarroel, Casanova i Muntaner són sovint centenaris. Però al carrer Urgell trobarem edificis construïts l’any 1873.

Per que ens entenguem. L’any 1873 aquella zona eren camps, i no hi havia cap edifici construït fins al carrer Balmes.  L’Eixample es va començar a construir l’any 1861. Aquells edificis són per tant alguns dels primers que es van construir. Què hi feien al mig del no-res, lluny del centre de la ciutat?

Estalviar-se impostos. En aquells anys eren molt nombrosos els burots que feien pagar impostos a l’entrada del municipi de Barcelona. Els burots eren sovint una senzilla cabanya de fusta situada al mig d’un descampat. Els productes que entraven havien de pagar un aranzel.

Per aquest motiu, ben aviat s’hi van establir nombroses tavernes on el vi es venia més barat que a Barcelona. També s’hi venien els productes dels pagesos de la zona a l’aire lliure. El negoci rutllava tant bé que la zona es va començar a conèixer amb el nom de Porvenir, un castellanisme que descriu prosperitat del barri.

Passatge Batlló, amb molts edificis edificats a la dècada de 1870.

En una taverna propera al lloc on es feia el mercat, hi havia exposat un mascaró de proa antic. La gent del barri l’anomenava el Ninot. Aquest nom va fer fortuna i va acabar imposant-se al nom oficial de Porvenir. Avui en dia, el mercat encara manté els dos noms, però sembla que amb la reforma que s’hi està fent es passarà a dir només Mercat del Ninot.

Per si això fos poc, l’any 1868 els germans Batlló van fer construir una immensa fàbrica tèxtil en el que l’any 1904 es va convertir en l’Escola Industrial, aprofitant que aquí el terreny estava més bé de preu.

La fàbrica, el mercat i les tavernes van atreure molta gent. El barri es va edificar ràpidament, però també precàriament. A més de les illes de cases que apareixen al mapa de 1890, també s’hi van construir nombroses barraques, però que Serra no va incloure.

El Ninot, 1910. Fins l’any 1933 el Mercat del Ninot va ser a l’aire lliure, amb barraques i petites construccions i botiguetes. Aquell any es va inaugurar l’actual mercat, que ara està sent reformat.

Em puc imaginar que tothom sabia que aquesta prosperitat no duraria per sempre. L’ajuntament de Barcelona no amagava les seves intencions d’annexionar el municipi de Les Corts o de fer traslladar el mercat del Ninot al seu municipi.

L’any 1890 el governador va obligar a traslladar el mercat uns quants metres més enllà, ja dins del municipi de Barcelona. I l’1 de gener de 1897. Van desaparèixer els burots i van pujar els aranzels, que a partir de llavors s’havien de pagar als burots de la Riera Blanca, a la frontera amb l’Hospitalet.

Burots a la Riera Blanca, 1950.

Tanmateix, la zona va seguir sent molt més pròspera que la resta de l’Eixample Esquerra. Encara avui, a més del mercat del Ninot encara hi trobareu molts edificis que són ostensiblement més antics que els del voltant, dins d’un barri que no es va acabar d’urbanitzar fins als anys 1950.

Quan els veieu, imagineu-vos com devia ser aquell barri, fa cent vint anys, ple de tavernes i venedors ambulants. Pel que fa al Ninot, l’original es conserva al Museu Marítim però a l’entrada del Mercat n’hi ha una còpia exacte.

Data de construcció d’un edifici del carrer Urgell, cantonada Rosselló, de l’any 1873.