Vista des de Montjuïc de Barcelona i el Poble Sec, encara poc urbanitzat. Gravat de 1887.
Els barris de Barcelona sovint amaguen altres barris. Barris més petits dins de barris més grans. Traçar fronteres a Barcelona pot ser molt difícil. El Poble Sec, per exemple, es pot dividir en quatre barris històrics. Les Hortes, la França Xica, l’Eixample de Santa Madrona i la Satalia.
Barris del Poble Sec. Divisió que proposa el Centre de Recerca Històrica del Poble Sec (CERHISEC). Mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
Aquest últim és el barri més elevat del Poble Sec i el que té més entitat. A diferència de les altres zones, els veïns de la Satalia tenen consciència d’on viuen i anomenen el barri pel seu nom. El carrer de l’Exposició del 1929 separa la Satalia del nucli central del Poble Sec.
La Satalia és un barri tranquil, sense comerços, enfilat a la muntanya. Es podria dir que sembla que no hi hagi passat el temps, que el passat s’hi manté congelat. No, aquí el temps també hi ha passat, però hi ha passat d’una altra manera. La Satalia sembla un món diferent, amb la seva pròpia forma de funcionar. Potser, quan hi arribeu, tindreu la sensació que aquella caminada no ha estat fruit de l’atzar; i que la Satalia es mereix arribar-hi caminant, es mereix l’esforç de la bona pujada que hi ha des de l’avinguda Paral·lel.
L’associació de veïns de La Satalia, o Satàlia, parla d’un paisatge cultural únic, d’una ciutat jardí de finals del segle XIX organitzada per terrasses que s’enfilen per la muntanya. El març de 2013 la pressió dels veïns aconseguia paralitzar la modificació del Pla General Metropolità que hagués comportat l’enderroc de tot el barri.
Avui, però, no ens pararem a descriure els seus carrers, sinó que ens fixarem en el curiós nom d’aquest barri. Una satalia és, de fet, una flor, que rep aquest nom, probablement, per que ve de la zona propera al golf de Satalia, a l’Àsia Menor. A més, però, la Satalia és el nom d’una masia construïda en aquesta a mitjans del segle XIX i enderrocada algunes dècades després. La masia de la Satalia podria haver estat una de tantes masies de Barcelona que van existir i desaparèixer sense deixar rastre ni memòria. De fet, no se sap pràcticament res de la masia, ni s’ha trobat cap fotografia. Tanmateix, i potser per atzar, la Satalia va acabar batejant aquest petit barri i gràcies a això en podem parlar avui.
Una de les imatges més antigues (1869-1870) del Poble Sec, encara poc urbanitzat. Només hi han edificis als carrers Fontrodona i Roser. S’hi pot veure la muntanya de Montjuïc, gairebé irreconeixible sense arbres ni edificacions. Enfilat a la muntanya s’hi pot veure un petit edifici de planta i pis; una masia ben semblant a la de la Satalia.
Fins a la dècada de 1840, l’actual Poble Sec i tota la falda nord del Montjuïc estaven deshabitats. Eren una zona de jurisdicció militar i no s’hi podia construir. Poc abans d’enderrocar les muralles de la ciutat, l’any 1854, es va aixecar aquesta prohibició i s’hi van començar a construir petites masies. Moltes d’elles a la zona més baixa del barri, les Hortes de Sant Bertran. Però també se’n van construir algunes enfilades a la muntanya, com ara la masia de la Satalia.
Un dels carrers que pugen del nucli central del Poble Sec fins a la Satalia és el de la Creu de Molers. Segons l’historiador Carreras Candi, el carrer recorda una creu del segle XV que es trobava gairebé a tocar de l’actual Avinguda Paral·lel. Es deia així pels picapedrers que baixaven de les pedreres de Montjuïc transportant i carregant pedres (o moles) fins a la ciutat.
Últim tram del carrer Creu de Molers, ja dins del barri de la Satalia.
Al seu últim tram, dins del barri de la Satalia, és un carrer amb escales amb només un edifici a cada banda, que té un caràcter gairebé encara rural. Just al final del carrer hi trobarem unes escales que pugen fins a una placeta. No hi pujarem, sinó que ens fixarem en les escales.
Escales al final del carrer Creu de Molers.
A mà esquerra ressalten dues pedres, ben tallades, pintades de groc, com una part del mur. Semblen formar part d’alguna cosa anterior, potser l’entrada d’un antic edifici. A l’extrem dret de la imatge, al costat dret dels arbres, s’hi veuen unes pedres semblants, però sense estar pintades de groc. Segons el CERHISEC, aquestes pedres podrien haver format part de la masia de la Satalia. Potser eren l’entrada de la masia i van ser reaprofitades per al mur de l’escala.
Detall de les dues pedres pintades de groc.
Són una miniatura de vestigi històric i, encara, un vestigi incert. Però és aquest el seu interès. Un parell de pedres encastades al present en un racó poc transitat també poden explicar una part important de la història, rural i humil, de Barcelona.
És un barri ben curiós i, com tu dius, val la pena anar-hi a passejar i descobrir com es produeix l’engranatge de les cases en el terreny i la muntanya. Hi ha restes de tota mena. Per exemple de fonts.
Ara parlo de memòria però em sembla que dins de la Satalia encara podríem identificar un subbarri. La Vinya, potser?
Hola Enric! No coneixia el barri de La Vinya! Saps on està situat?
Ja et dic que parlo de memòria. Ara he vist que no és “Vinya”, sinó “Vinyeta”. Hi ha un passatge just a sobre del passeig de l’Exposició, ara ocupat pel parc del Poble-sec. Crec recordar que abans hi havia casetes. Hi havia, segur, una vaqueria al mateix passeig a tocar del passeig de les Bateries, costat de muntanya.