Magòria

A la gent de Can Vies i els disset anys de lluita i cultura popular.

La d’avui és una història viatgera. El recorregut d’un nom que ha baixat aigües avall. I, sobretot, el relat d’una riera estretament lligada a la vila Sants.

Antiga Estació de Magòria

Son molts els camins que porten a Magòria; tants que es fa complicat explicar-los en ordre i de forma entenedora. Per tant, començarem pel principi i resseguirem el seu traçat històric i físic.

Barcelona té noms molt antics. Les Corts, Palomar o el Clot són noms que apareixen al segle X; Cohors, Palomares i Clotum melis.  Sarrià, era el nom d’una persona (un antropònim), potser Serianus, propietària d’uns terrenys al segle III o IV.

Però el nom de Magòria és molt més antic. Magòria ja no és ni romà. Segons Joan Coromines, Magòria (antigament Magauris) i és d’origen iber o celta, i el seu origen es perd en l’origen dels temps, potser al segle I a.C., o II o V.  Estaria format per dues paraules: Mago, que significa “gran” i ara o uris, que en sorotàptic o celta podrien significar “riu”.

Detall de la torre de l’Antiga Estació de la Magòria

Sovint, no tenim massa més que els noms. Noms precaris, que estan a punt de desaparèixer. Els noms, els nostres noms, els nostres topònims, són el nostre gran patrimoni. I depèn sobretot de nosaltres que sobrevisquin. Si els fem servir, si formen part del nostre dia a dia, seguiran vivint, més enllà de nosaltres. Magòria fa més de vint-i-un segles que viu entre nosaltres.

Magòria és el topònim més antic de Barcelona, després del nom de la ciutat: Barcelona, la Barcino romana i la Barkeno ibera. Sembla lògic que el nom d’una ciutat es conservi, amb canvis, des de temps immemorials. El que es fascinant és que el nom d’un petit indret rural o d’una riera o de qui sap què també hagi anat passant de generació a generació.

Què era Magòria? Aquesta pregunta no té resposta. No sabem si Magòria era un indret o una riera, ni tan sols on era Magòria. Com veurem més tard, a més, Magòria ha canviat de lloc. El primer document en que apareix el nom és de l’any 1002, i situa el nom prop entre l’indret de la Granada (que va aparèixer al blog al gener) i el pla d’Ardenyes, un lloc incert, que podria tenir alguna cosa a veure amb la riera de Gardenyes, a Sarrià. Per tant, la Magòria del segle XI està situada en algun indret de Les Corts.

Riera de Gardenyes, a la part alta de Sarrià, amb la part del darrere dels edificis del carrer de l’Avió Plus Ultra.

Fins al segle XV, la riera de Magòria comença a Sarrià, on encara rep el nom de riera de Gardenyes (l’actual Via Augusta), travessa l’Eixample Esquerra i baixa entre els carrers Urgell i Villarroel a partir de l’avinguda Roma fins a arribar al carrer Riera Alta, al Raval. Magòria segueix pel carrers Riera Alta i Riereta fins arribar a una zona d’aiguamolls on, antigament hi havia hagut l’estany del Cagallell. Extraordinàriament, aquests dos carrers mantenen encara el nom i el traçat de la Riera de Magòria, més de cinc segle després.

Al segle XV, els veïns del monestir del Carme demanen al Consell de Cent de la ciutat que envolti la zona de l’actual Raval amb una muralla. Aquest fet marcarà el final dels aiguamolls del Raval. L’estany es desseca i la riera de la Magòria es desvia en direcció al Llobregat.

Si seguim les explicacions de Magí Travesset sobre l’antic traçat de la Magòria i el mapes més moderns sobre el nou traçat que té la riera a partir del segle XVI, trobarem un fet molt interessant. La riera es desvia en un punt molt concret, just per sota de l’actual Colònia Castells. Enlloc de girar a l’esquerra, aigües avall, en direcció Besòs i Raval, la riera girarà a la dreta, en direcció a Sants.

Si avui anem a aquest indret hi trobarem un petit, minúscul, vestigi històric. A l’encreuament del carrer Gelabert i l’avinguda Josep Tarradellas hi trobem els jardins de Joan Altisent. A més de la placa dels jardins, i de la placa de carrer del carrer Gelabert, hi ha també una altra placa, només una, amb el nom de Camí Vell de Sarrià.

Edificis moderns del Camí Vell de Sarrià.

L’indret no té cap edifici vell, ni cap masia. Només aquesta placa ens recorda que per aquí passava el camí Vell de Sarrià, que d’aquí fins a Sarrià coincidia amb la riera de la Magòria. Se l’anomenava el camí vell per que dos cents metres per sobre hi trobem la carretera de Sarrià (l’actual avinguda de Sarrià), construïda l’any 1850 per connectar la vila amb Barcelona en línia recta.

Des d’aquí, la riera de Magòria segueix el traçat de l’avinguda Josep Tarradellas. O, més aviat al revés; l’avinguda aprofita l’antiga llera de la Magòria. L’avinguda ha rebut molts noms. Durant la Segona República es va anomenar Bernat Metge, tot i que no era més que la llera de la riera sense urbanitzar. Abans i després de la República es va anomenar Infanta Carlota i el dia després de la mort de Josep Tarradellas es va rebatejar amb el seu nom. Sempre he pensat que aquest ball de noms és la conseqüència de no respectar el seu nom original: riera de Magòria.

Mapa de 1931. En vermell el traçat de la riera de Magòria. 

Ja a Sants, la Magòria travessa en diagonal la plaça dels Països Catalans i l’antic recinte de l’Espanya Industrial. Travessa el carrer de la Creu Coberta que just aquí canvia de nom i passa a dir-se carrer de Sants. Som just a la frontera entre Sants i Hostafrancs. Quan Hostafrancs va passar al municipi de Barcelona, l’any 1839, la frontera entre aquest municipi i el de Sants el marcava la riera de Magòria. Encara avui, la frontera entre els barris de Sants i Hostafrancs, potser la frontera més tortuosa de Barcelona, segueix el recorregut aproximat de la Magòria. Al seu pas per Sants, la Riera de la Magòria rebia el nom de Torrent d’en Rabassa.

El carrer Joanot Martorell a principis del segle XX.

Un cop creuat el carrer de Sants / Creu Coberta ens trobarem amb l’únic tram original de la riera. El carrer Joanot Martorell segueix exctactement el mateix traçat que l’antic torrent. Això ja s’endevina en la forta baixada que fa el carrer des del carrer de Sants. Just aquí hi havia hagut el pont de la Rabassa, a l’indret on la carretera de Sants / Creu Coberta creuava la riera.

El carrer Joanot Martorell avui en dia. Hi trobem els mateixos edificis que fa cent anys. La botiga de l’edifici que queda a mà esquerra encara porta el nom de “Regals el Puente”, en record al pont de la Rabassa, del qual hem parlat més amunt.

El primer carrer que talla Joanot Martorell és el carrer Sant Crist. Aquest és un dels indrets amb més història de Sants. El carrer Sant Crist és un tram de l’antic camí ral a Madrid, encara ben ple d’alguns dels edificis més antics de la vila.

El primer tram del carrer Joanot Martorell.

El carrer Joanot Martorell segueix encara el seu recorregut ondulant fins al carrer de Leiva. Tot i el seu traçat tant antic, hi trobarem molts edificis moderns. La raó per això la trobareu al final del carrer, just abans de l’encreuament amb el carrer Leiva. Aquí s’hi veuen encara els patis posteriors de tres edificis que tenen l’entrada al carrer del costat, el carrer Vint-i-sis de gener de 1641.

Segon tram del carrer Joanot Martorell. Curiosament durant la Segona República, el carrer Joanot Martorell era situat en el tram de la riera de Magòria que travessava l’actual plaça dels Països Catalans. L’actual carrer Joanot Martorell era anomenat Riera de Magòria.

Un tret típic de les rieres és que és ple de patis del darrere, horts i tallers. Com que les rieres s’inundaven sovint, ningú volia construir-hi l’entrada de casa seva. És per això que les primeres cases que s’hi van construir són relativament modernes, quan la riera va deixar de ser riera i es va urbanitzar definitivament com un carrer.

Part posterior de les cases del carrer Vint-i-sis de gener de 1641 des del carrer Joanot Martorell.

A partir d’aquí, el traçat de la Magòria es perd. Tot i això, seguim el carrer del Vint-i-sis de gener de 1641 fins al carrer de Gavà, l’altre camí ral que passava per Sants, en direcció al sud (i a Gavà). Creuat l’antic camí, agafem el carrer Cuyàs fins als jardins de Celestina Vigneaux. Som al final de la riera, just al costat de l’antiga estació de trens de la Magòria.

Part posterior de l’estació de la Magòria, que encara conserva la marquesina de ferro antiga.

L’estació, que hem vist al principi, és ara un centre cívic, gràcies a la lluita dels veïns de la Bordeta, que van salvar-lo de l’enderroc. La riera seguia encara més enllà, travessant la Gran Via pel carrer de la Mineria, on moria, ja a la Marina de Sants. El barri que s’enfila per la cara nord de Montjuïc és un dels pocs barris de Barcelona que té dos noms: Font de la Guatlla i Magòria. L’ajuntament va decidir triar el de Font de la Guatlla, obviant el de Magòria, amb divuit segles més d’història. Tot i això, l’associació de veïns del barri manté els dos noms, com també ho fa l’antiga estació i el camp de futbol del costat.

Petit canal d’aigua, un possible vestigi de la Magòria.

Nosaltres però ens quedarem aquí. Just al darrere de l’antiga estació hi trobarem un petit canal amb aigua i una filera de xiprers. No sabem d’on ve ni a on va aquest aigua, però el fet que estigui, just aquí, al final de la riera, és extraordinari. Al costat, a l’antic passatge de Solsona i trobem un tram de carrer enfonsat, que avui s’ha convertit en un aparcament de cotxes improvisat.

El fet que estigui enfonsat tampoc és casual, evidentment. Per aquí havia passat la Magòria, és clar. Si baixem a l’aparcament hi trobarem un descampat ple d’herbes i alguns arbres i les restes d’uns arcs de totxo que podrien formar part d’un antic canal de principis del segle XX.

Una estació de tren reconvertida en centre cívic, un camp de futbol, una associació de veïns, una cooperativa d’ensenyament i una associació d’història. Aquests cinc llocs mantenen viva la memòria i l’extraordinària vida de la Magòria.

La Magòria a principis del segle XX. S’hi pot veure un canal en diagonal, per on passava la riera.

La Magòria segueix viva gràcies als seus veïns; si una cosa he aprés durant aquests mesos és que són els veïns els que cuiden i s’estimen la història de casa seva; veïns anònims que mai tindran una plaça de catedràtic d’història ni un sou de regidor. La Magòria n’és un bon exemple i és per això que dedico aquest article als disset anys de Can Vies. I és que Barcelona sempre serà sobretot i només pels seus veïns. I que visqui la Magòria!

Us deixo amb dos enllaços sobre les rieres Sants. La riera d’Escuder i la riera del Mal Consell, afluent de la riera de Magòria.