Maons a la paret

Avui ens fixarem en una paret. Està feta de maons.

Què té d’especial una paret feta de maons? Les parets sempre tenen la funció de protegir. I és això el que fa especial aquesta paret.

Protegeix l’última de les bòbiles de Barcelona. Avui coneixerem la història d’aquest indret en perill de desaparèixer. Com és lògic, la paret que protegeix la bòbila és feta dels maons que es produïen a dins del taller. I aquesta és la gràcia d’aquesta paret; més que una paret és un anunci que ven els seus productes als vianants que passen pel carrer Segur.

Som al barri de la Teixonera, al districte d’Horta-Guinardó, que ocupa un costat de la muntanya que baixa cap a la vall d’Horta. La Bòbila Carmen va ser fundada en aquest indret l’any 1906.

La Bòbila Carmen, l’any 1930.

El fet d’instal·lar una  bòbila just aquí és, si més no, curiós. Per què? Just a l’altra banda de la muntanya hi ha una antiga pedrera, a on ara hi ha el Parc de la Creueta del Coll. Els turons d’aquesta zona són plens de petites i grans pedreres, sovint amagades per la vegetació. Però extreure pedra d’una muntanya és molt més costós que produir maons d’argila.

I la Bòbila va obrir en un dels moments en que Barcelona va créixer més. Dels poc més de cinc cents mil habitants que tenia la ciutat a principis del segle XX, va passar a tenir-ne el doble, un milió, l’any 1930. Feia només dos anys que Horta havia perdut la seva independència municipal.

La bòbila, l’any 1906, poc després de la seva inauguració. Al fons s’hi pot veure el petit nucli de Sant Genís dels Agudells.

La història d’aquesta bòbila és la història del creixement urbanístic de la ciutat, un creixement desenfrenat i sovint lligat a l’especulació més salvatge. Però d’això no n’eren responsables els treballadors de la bòbila.

Està previst que s’enderroqui la bòbila. El fet és, però, que aquesta és l’última bòbila de la ciutat, d’una bòbila centenària. I a l’interior del recinte encara s’hi amunteguen muntanyes de maons, com si no fes deu anys que no s’hi treballa. S’hi podrien fer moltes coses, com un museu, com el d’Esplugues, on la bòbila va ser mig enderrocada. O tornar a reobrir la bòbila per produir-hi maons de forma artesanal. Tots els barris es mereixen mantenir la seva història, encara no hi vinguin els turistes.

Paret d’una casa del carrer Arenys que parla de l’origen del barri. S’hi pot veure la bòbila i la seva xemeneia.

L’origen de la Teixonera està estretament lligada a aquesta bòbila. Alguns dels seus primers habitants van ser els seus treballadors.

De la xemeneia, de planta quadrada, que veiem a les imatges antigues i a la pintura de la paret del carrer Arenys només queda la base, just a sota del mercat de la Vall d’Hebron.  

Barcelona havia tingut moltes bòbiles. Algunes de petites, com la que hi havia hagut al Camp de l’Arpa, a mitjans del segle XIX, amb un petit forn per coure-hi maons i d’altres de més grans, com la bòbila del carrer Mandri, a Sant Gervasi de Cassoles, a mitjans del segle XX.

Qui sap quantes cases de Barcelona van ser construïdes amb els maons com els de la paret del carrer Segur? No en tinc ni idea de la qualitat dels maons; però els de la paret del carrer Segur fa dècades que hi són. Segur que són maons de molta qualitat.