L’estació de Les Planes és l’última estació de la línia Barcelona a Terrassa i Sabadell que es troba dins del municipi de Barcelona. Tot i que ja estem en plena muntanya, envoltats de bosc, per pocs metres aquesta parada encara pertany a la ciutat; almenys oficialment.
Estació de Les Planes.
Al sortir de la parada ens trobem, a mà dreta, amb una plaça. És la plaça Major del Rectoret. Pugem, a mà dreta, per unes escales envoltades de plantes. És el carrer Parsifal, que com molts altres carrers del barri recorden òperes o fins i tot personatges de les òperes de Richard Wagner. Al final del carrer ens trobem amb l’avinguda del Rectoret.
El carrer de Parsifal.
Tot i que l’estació s’anomeni Les Planes, per la zona de les Planes de Vallvidrera, cap barri de la zona porta aquest nom: Mas Guimbau, Mas Sauró, Can Castellví i Rectoret. Els quatre tenen una cosa en comú; porten el nom d’una masia que hi ha o hi havia hagut al seu barri.
Donar nom a un barri no és cap garantia per salvar-se. Almenys per a Can Sauró, que tot i constar en el catàleg arquitectònic de la ciutat estava en ruïnes i es va acabar enderrocant fa només dos anys; convertint-se amb Can Pujades (2008) en la segona masia en ser enderrocada a Vallvidrera en només tres anys.
Can Rectoret des de l’estació de Les Planes.
Tornem enrere en el temps. Som a l’any 1913. S’acabava d’inaugurar l’ampliació del tren de Sarrià fins a Sant Cugat, amb una de les seves parades a Les Planes. Aquest fet dóna un gran impuls a Can Rectoret, que es converteix en un negoci de menjars preparats i després en un restaurant de categoria.
Can Rectoret era una de les masies més antigues de la vall, del segle XV, i conservava dos finestrals gòtics a la façana.
Avui en dia dóna nom a l’avinguda Rectoret, segurament la més tortuosa de Barcelona. Però està en estat ruïnós. De fet, està tant malmesa que amb prou feines en queda un petit vestigi, colgat de plantes. Tot i constar al catàleg, com Can Sauró, el mateix catàleg recomanava enderrocar l’edifici; i de fet ja se n’ha enderrocat el poc que quedava del cos central de l’edifici.
Can Rectoret, l’any 1995.
Can Rectoret, amagat entre les plantes, al costat d’una casa dels anys 1940.
Avui en dia, això és tot el que en queda d’aquella masia antigament tant important. Com és possible que en tant poc temps passés de ser un restaurant amb renom, ben a prop de l’estació de tren, a estar abandonada, enrunada i pràcticament desapareguda? És probable que el restaurant quedés en desús després de la guerra civil.
Ressaltat en vermell, un annex de la masia, que és l’única part que encara en resta dempeus. Tot i el seu estat ruïnós, es conserven les quatre parets de l’edifici i fa dècades que s’aguanten, ja que són força gruixudes.
Al darrera de la ruïna veiem una figuera i al davant d’on hi havia hagut l’entrada principal de la masia, hi trobem tres pollancres força grans i alineats. És força segur que aquests quatre van formar part del jardí de Can Rectoret.
Detall de la finestra, l’única que queda, de Can Rectoret.
Sovint, les ruïnes ens expliquen més coses que no pas els edificis més ben conservats. Hi són, gairebé per molestar la nostra consciència, per explicar-nos com de dràstics han estat els canvis en aquesta vall, i en aquesta ciutat i quina rapidesa té l’oblit. Una masia pot passar de ser important a estar colgada de plantes en menys de cinquanta anys.
Com totes les ruïnes, aquest l’indret té un caràcter especial. En algun moment dels últims quaranta anys, les ruïnes de Can Rectoret han deixat de ser ruïnes per a ser, gairebé, un arbre més del bosc. Resulta impossible fer una fotografia de tot el conjunt de l’edifici, per la densitat de vegetació que hi ha. I potser està bé que sigui així.
Detall de la finestra.
Sovint es decideix conservar només el patrimoni que té uns determinats valors estètics o acadèmics. Com els finestrals gòtics que havia tingut Can Rectoret. Però per què enderrocar un mur que és enmig del bosc? Potser més que conservar, senzillament s’hauria de deixar fer la natura, el bosc i deixar dempeus el poc que queda de Can Rectoret. Com a propina tindrem un petit vestigi que segueix donant nom a un barri, a una plaça i a l’avinguda més tortuosa de Barcelona.
Enric H. March diguè:
És la política de fets consumats típica de l’Ajuntament. Es deixa malmetre un element i quan és irrecuperable, s’enderroca amb l’excusa que és un perill. El casino de Collserola va ser enderrocat per aquesta raó. Només amb pressió ciutadana és possible canviar aquesta actitud.
cancowley diguè:
Totalment d’acord. Sempre fan servir la mateixa estratègia; jo l’he viscut de primera mà al c/Sant Llorenç d’Esplugues (t’ho explicaré dilluns). Per això sempre cal denunciar-ho, encara que ens fem pesats.
Lou R diguè:
Hola bon dia !
Jo em dic rectoret de cognom, intento trobar l’origen del meu cognom. Així doncs m’agradaria saber quan i qui va ser el que va donar nom a aquest mas. i saber d’on venien. Se sap la data d’inici de Can Rectoret o l’origen?
Vaja voldria saber tot el que pugui ser important per a anar recalant informació.
Moltes gràcies !
I molt bon article !
cancowley diguè:
Hola Lou, pel que sé la familia Rectoret vivia allà al segle XVI però t’ho haig de confirmar. A veure si en podem treure l’entrellat!
Lou R diguè:
Uoooh ! des del S. XVI , Déu ni do !
D’acord espero molt il·lusionat ! Gràcies !