Pi i fulles de roure, a prop de Ca n’Estisora, al fondal de la Budellera.
Som molt a prop de Ca n’Estisora, vorejant la riera de la Budellera, a Vallvidrera. Som just allà on havíem acabat el recorregut de la setmana passada, quan vam conèixer les Masies del Tibidabo.
La Budellera i l’Espinagosa són dues rieres que recorren la banda nord de Collserola. Tant a l’una com a l’altra hi trobem una font que duu el mateix nom que la riera. La Font de la Budellera va ser urbanitzada per Jean Claude Forestier, com tants altres jardins de Barcelona, per l’exposició universal del 1929.
Font de l’Espinagosa
La Font de l’Espinagosa és una font molt discreta envoltada de vegetació. A canvi, l’Espinagosa alimenta el pantà de Vallvidrera, inaugurat l’any 1864 per Elies Rogent.
El pantà de Vallvidrera a principis del segle XX.
Les dues rieres tenen un bon nombre de masies. Can Budellera, ben a prop de la Font de la Budellera, és una masia basilical del segle XVII, que manté en gran part el seu aspecte rural.
La Masia de la Budellera.
Can Llevallol, a l’Espinagosa, és una masia més senzilla, amb un magatzem annex d’estil modernista. A la Masia de la Budellera, s’hi pot arribar des de Vallvidrera, pel carrer del Parc de la Budellera. Can Llevallol. en canvi, és al mig del bosc, i només s’hi pot accedir des d’un camí de terra des del coll de Can Cuiàs, a la carretera de Santa Creu d’Olorda.
Can Llevallol, amb el barri de Mas Sauró al fons. El cos principal és un edifici d’arquitectura popular, del segle XVIII.
Magatzem de Can Llevallol, de regust modernista.
Passejant per l’Espinagosa i la Budellera és fàcil trobar un petit rierol que baixa fins a la vall; fins i tot ara a l’estiu. Molt sovint és tot just un fil d’aigua. Al voltant hi veurem una vegetació molt espessa, canyissars moreres i pins colgats de lianes.
Aigua a la riera de la Budellera, gener del 2014.
Al torrent de l’Espinagosa hi trobarem, a més, una gran varietat de vegetació humida, que ha estat reintroduïda des de l’any 2006 al voltant del Pantà i la riera. A diferència de la Budellera, a l’Espinagosa no hi ha pins sinó alzines i roures. Aquest fet indica que aquest bosc és més antic; els pocs pins que hi trobem són molt grans i, per tant, de molta edat. Sovint compten amb més d’un segle de vida.
Vegetació a l’Espinagosa, a prop de la Font de Can Llevallol.
A l’arribar al final del seu recorregut, la Budellera i l’Espinagosa es troben per formar la Riera de Vallvidrera, que s’endinsa per Collserola, en direcció a Sant Cugat. Just a l’entrar al seu municipi, però, gira cap al sud, en direcció a Molins de Rei. Allà, a l’alçada de l’antiga masia de Can Bosquets passa a anomenar-se La Rierada i forma un dels espais naturals més singulars de la serra. Això però, ja és una altra història.
I just aquí, en l’indret on es troben la Budellera i l’Espinagosa, trobem l’església de Santa Maria de Vallvidrera, documentada des del segle IX (però segurament més antiga) i construïda al segle XVI. El seu gòtic senzill es troba al millor lloc possible; amb aigua abundant i una vegetació frondosa, al peu del camí que passa pel coll de Vallvidrera.
Santa Maria de Vallvidrera i la rectoria, a principis del segle XX. Al darrere, la Vil·la Joana.
Si baixem a l’estació del Baixador de Vallvidrera i caminem fins a l’església és fàcil pensar que aquest és un indret aïllat; que antigament deuria estar molt mal comunicat. Ens pot resultar difícil imaginar per què s’hi va construir el nucli originari de Vallvidrera.
Però també aquí, com en tants altres barris i viles del pla de Barcelona, hi trobem una cruïlla, una subtil cruïlla de rieres, amagada per la vegetació. N’hi ha prou amb dos fils d’aigua, com els de l’Espinagosa i la Budellera, per que algun dia s’hi construís una església gòtica i, temps després, hi acabés sorgint la vila de Vallvidrera.
El rierol de l’Espinagosa, aquest juliol.