Vallvidrera independent!

Pugem a Vallvidrera. Agafem els Ferrocarrils a Plaça Catalunya i després de pugem amb el Funicular; això si no és dissabte per la nit, on, des da fa uns anys Sarrià i Vallvidrera són els únics barris de la ciutat que no disposen de metro nocturn. Amb sort arribem bé i a temps al capdamunt de la muntanya. Trobarem que hi fa un xic més de fred, i veurem, potser per primer cop ens setmanes o mesos, tota la plana del Vallès i Montserrat davant nostre. A més, estem rodejats per torres modernistes; de fet, sortim d’una estació d’estil modernista.

Detall d’una casa del carrer de les Alberes, prop de l’estació del funicular.

Hi ha una diferència subtil; potser en l’aire, no tant contaminat com al pla, o en el caràcter de la gent. En tot cas, d’alguna manera, hem deixat enrere la ciutat. Ja no som a Barcelona. I és d’això que parlarem avui i d’aquí a dos mesos, el 12 de setembre i a l’octubre. Dedicarem una entrada a un municipi que fou independent, gairebé ho va ser. O que ho voldria tornar a ser.

És el cas de Vallvidrera. És l’únic barri que ha plantejat obertament la possibilitat d’independitzar-se del municipi de Barcelona. Ho va fer organitzant una consulta popular, el març de l’any 2010. L’ajuntament de Barcelona no va impedir la celebració de la consulta, però ni va negociar amb la vila ni es va prendre seriosament el fet que una àmplia majoria dels veïns votés a favor de la iniciativa.

Butlletes amb la pregunta de la consulta sobre la independència de Vallvidrera.

Com tots els municipis de Catalunya, Vallvidrera va sorgir després del decret de Nova Planta. Amb poc més de cent habitants, era una petita vila rural. L’ajuntament era, senzillament, la taula del primer pis de la rectoria on es reunien l’alcalde i els regidors, prohoms del poble, i  l’armari del costat, on es guardaven els documents més importants.

Santa Maria de Vallvidrera, a principis del segle XX.

Els problemes econòmics del consistori van portar a l’annexió a Sarrià, l’any 1890. Vallvidrera havia arribat als dos-cents habitants. Pocs anys abans, l’ajuntament s’havia havia abandonat la rectoria i es trobava en un edifici de Vallvidrera Superior, el que encara avui és el nucli central de la vila. Amb l’agregació a Sarrià, Vallvidrera va viure un creixement urbanístic considerable. És probable que la unió amb Sarrià estigués relacionat amb l’interès de certs empresaris en urbanitzar aquest sector de Collserola.

Antic Ajuntament de Vallvidrera, avui, en un petit atzucac del carrer Alcalde Miralles. Miralles fou l’alcalde de Sarrià que va negociar l’agregació de Vallvidrera.

El fet que l’ajuntament estigués situat en aquest punt, no és gens casual. El nucli originari de Vallvidrera es troba a la vall de sota, al vessant nord de Collserola. És un indret amb abundància d’aigua, sobretot per l’encreuament de dues rieres, la Budellera i l’Espinagosa.

El que avui coneixem com a Vallvidrera, la part de la vila visible des de la ciutat, és el nucli que va començar a mitjans del segle XIX, al llarg del camí de carena de Collserola; el camí que recorre el capdamunt de Collserola. Es troba a quinze minuts de camí des del fons de la vall de Vallvidrera. Dit en altres paraules; el que avui coneixem com a Vallvidrera no es troba en cap vall i es diu així per extensió de l’antic nucli rural.

Avui en dia, les cases modernistes de la Vallvidrera de Dalt s’estenen per un bon tram del camí de la carena. Hi vivien gent més aviat modesta, que buscava construir una torre d’estiueig en una zona més assequible que Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. Es tractava d’una zona molt mal comunicada, fins que l’any 1906 s’hi va construir el Funicular de Vallvidrera.

El Funicular de Vallvidrera, fotografiat des del pont de la Carreteres de les Aigües, als anys 1920. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya, Fons Cuyàs.

L’antic ajuntament, però, no es troba en un punt qualsevol del camí de carena; un  camí, que encara avui es pot recórrer de punt a punta de Collserola. És situat en un coll, just per on passa un dels tres camins que creuen la serra des de Barcelona en direcció al Vallès. Aquest n’és el primer venint des del sud.

L’actual plaça de Vallvidrera, en la dècada de 1880. Fons: Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi.

Ens trobem per tant en una important cruïlla de camins. Fins fa relativament poc, la plaça de Vallvidrera no era res més que un terraplè d’on sortien diversos camins en diferents direccions.

Encara avui podem caminar per alguns d’aquests antics camins. D’una banda, la Drecera de Vallvidrera, que puja des del Peu de Funicular i des Barcelona fins a Vallvidrera. Els llebrencs (és a dir, els habitants de Barcelona) l’utilitzen sovint; cada cop que s’espatlla el funicular, cosa que passa sovint. També l’utilitzen de nit, quan s’interromp el servei, per la nit, i llavors es veuen obligats a fer la pujada per la drecera, que no està asfaltada i passa pel mig del bosc. Sovint, s’hi troben porcs senglars que no els deixen passar.

Drecera de Vallvidrera, amb vistes sobre Barcelona.

Al vessant nord, trobem la carretera de l’església, que ressegueix l’antic camí ral cap al nucli antic i l’església de Vallvidrera, al fons de la vall. Ambdós camins, la Drecera i la carretera de l’església, formen part d’una ruta més llarga que puja des de Sarrià i s’endinsa per Collserola. Es tracta, com gairebé sempre, d’un camí molt antic; tant, que resulta difícil de datar. No és estrany, doncs, que hi acabés sorgint un poble. I és just a la cruïlla entre el camí de carena i la carretera de l’església i la Drecera de Barcelona que trobem els edificis més antics de la Vallvidrera de Dalt.

Can Trampa

D’una banda Can Trampa, un restaurant i antic hostal, fundat l’any 1890, tal i com es pot veure a la façana. Al seu costat trobem un edifici força més modest, amb una botiga de queviures. El terrat a dues aigües, la seva poca alçada i la paret mal arrebossada, feta en part amb pedra seca, la delaten. Es tracta de l’antiga masia de Can Maties, del segle XVIII, que a més, fou també un hostal per als traginers que creuaven el Coll de Vallvidrera.

Can Maties

El fet que encara avui sigui una botiga de queviures, i que estigui situada al costat de l’antic Mercat de Vallvidrera i de Can Trampa, no és gens casual. Aquesta segueix sent una important cruïlla de camins i carreteres on hi va a comprar tota la gent de la rodalia.

La plaça de Vallvidrera a principis del segle XX. Al fons i cap al centre hi veiem Can Maties, pràcticament  igual que avui i en dia, i Can Trampa, amb un aspecte una mica diferent de l’actual. 

És aquí on va sorgir la Vallvidrera de Dalt. Can Maties n’és l’edifici més antic. Forma part d’una de les poques masies que es van construir a dalt de tot de Collserola i un dels pocs hostals de traginers que s’han conservat a Barcelona. Com us podeu imaginar, no apareix al catàleg arquitectònic de Barcelona.

Can Maties i Can Trampa l’any 1889. Mentre que Can Maties presenta el mateix aspecte que avui en dia, Can Trampa encara és una petita casa rural. Fons: Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi.

Fins l’any 1890, el camí de carena va marcar la frontera entre els municipis de Sarrià i Vallvidrera. En part per això, els comerços més antics com Can Trampa i Can Maties, de la vila es situen al vessant nord, ja dins del municipi de Vallvidrera, per estalviar-se els impostos més alts de Sarrià. Avui en dia, la frontera entre els barris de Sarrià i Vallvidrera, es situa més avall, a la Carretera de les Aigües.

Vallvidrera independent?

Els municipis grans afavoreixen també a grans interessos. Els grans plans urbanístics s’obliden sovint dels veïns que hi viuen. Des de la plaça Sant Jaume sovint s’ha menyspreat el patrimoni social i arquitectònic de les viles annexionades. En alguns casos s’ha jugat amb la idea d’eliminar barris sencers com Gràcia (amb la Via 0, l’any 1976) o Sarrià (amb l’obertura de l’avinguda de les Exposicions, l’any 1977).  Han desaparegut carrers sencers que eren emblemàtics per als seus barris.

Tampoc podem oblidar que l’annexió dels municipis del pla de Barcelona va ser el resultat d’un decret llei del govern espanyol que afavoria aquesta possibilitat. Fou una annexió forçosa, feta en contra de l’opinió dels consistoris, i, evidentment, sense una consulta popular.

A dia d’avui, Vallvidrera no apareix ni tan sols com un barri, sinó que està unit al veïnat del Tibidabo. Tot i la consulta del 2010, l’Ajuntament de Barcelona no ha ofert cap contrapartida a l’antic municipi; com ara incloure el nom de Vallvidrera al nom del districte de Sarrià – Sant Gervai o crear-hi una Entitat Municipal Descentralitzada (EMD), una alternativa a mig camí entre el districte i el municipi independent, com a Valldoreix o Bellaterra.

Els escuts municipals de Vallvidrera segons Francesc Carreras Candi (1916). Hi veiem un pi i dos calzes. 

La sèrie que comença avui passarà per diferents indrets emblemàtics que qüestionen les fronteres i el poder de l’ajuntament de Barcelona. Els ajuntaments petits, a escala humana, podrien ser més propers al veïnat, i incloure’l en la gestió del municipi, a través d’assemblees i processos reals de participació ciutadana. Potser, qui sap, Vallvidrera podria ser el primer dels municipis que recupera la independència política al pla de Barcelona.