Gombau, Mombau, Montbau. En la història del nom d’aquest barri hi apareixen arquitectes, torrents, dissenyadors alemanys, pagesos d’Horta i autobusos dels anys 60.
Aplec a Sant Cebrià, a principis del segle XX.
A principis del segle XX, la zona de l’actual barri de Montbau era poblada per un parell de masies, com Can Barret, Can Carlets i Can Frares, on hi vivia una comunitat de monjos. Una altra família vivia al costat de l’ermita de Sant Cebrià. Encara avui hi viu una parella que es fa càrrec de cuidar l’indret. Per últim també hi vivia el servei i els propietaris de Can Gallart, el Palau de les Heures, que avui es troba al centre del recinte de Mundet.
L’any 1919 Walter Gropius funda l’escola d’arquitectura Bauhaus a Weimar, a l’est de l’Alemanya. Serà una de les escoles més influents de la primera meitat del segle XX. Ben aviat compta amb professors com Wassily Kandinsky, Paul Klee, Lazlo Moholy-Nagy, Theo van Doesburg o Mies van der Rohe.
Cadira Wassily, dissenyada per Marcel Breuer, un dels alumnes i, després, professors de l’escola Bauhaus.
La Bauhaus va marcar sobretot l’arquitectura racionalista. La perifèria de Berlin, per exemple, es va omplir d’habitatges obrers d’estil racionalista de qualitat, que avui han estat declarats patrimoni de la humanitat.
La “Weisse Stadt”, la “Ciutat Blanca” de Berlin, construïda a partir de 1920. Als anys 1940 i 1950 es construeix la “Ciutat Blanca” de Tel-Aviv. També segueix l’estil racionalista de la Bauhaus i també ha estat declarada patrimoni de la humanitat.
Fins l’any 1960, Montbau és una zona agrícola. Però l’indret es troba al peu de Collserola i fa pendent cap al mar. Com a tants d’altres llocs del pla de Barcelona aquí també hi ha torrents.
Montbau l’any 1950. L’únic edifici construït és el polígon central de l’hospital de la Vall d’Hebron.
Tres torrents travessen el seu territori. Al nord, seguint el carrer Escultura, hi ha el Torrent de Can Barret. Sorgia a la Font de la Llet, prop de l’ermita de Sant Cebrià. De tots els torrents, és el que ha quedat més intacte, envoltat de boscos d’alzines, pins i camps de tarongers.
Al mig, hi havia el torrent de Generet o Pomaret. Sorgia més amunt de Les Cases Blanques, un dels indrets més interessants del barri i de tota la ciutat, format per cases unifamiliars superposades, les unes a les altres.
Els jardins de Montbau estan força enfonsats respecte als carrers que hi ha a banda i banda, els carrers Poesia i Joan Sales. La raó; els jardins aprofiten la llera del torrent de Generet.
Al centre del parc hi trobem la font de Can Barret, l’únic vestigi, desmuntat i reconstruït de la masia, enderrocada l’any 1956.
Per últim, al sud, hi havia el torrent de Gombau o Mombau. El carrer Arquitectura segueix el traçat de l’antiga riera i forma el límit sud del barri. A l’altre banda hi trobem l’hospital de la Vall d’Hebron i l’antic barri de Sant Genís dels Agudells, amb l’antiga església del segle XII.
Fragment d’un mapa de 1931. Hi podem veure la carretera de Cornellà a Fogars de la Selva (l’actual de la Vall d’Hebron i Ronda de Dalt) i els torrents de Monbau (escrit així) i Can Barret.
L’església de Sant Genís va ser el primer nucli habitat de la vall d’Horta. Fins al segle XVIII, el municipi portava el nom de Sant Genís dels Agudells, però, a poc a poc, la població d’Horta va anar creixent. A principis del segle XIX, el centre del municipi es va desplaçar al poble d’Horta, i així el nom del municipi va passar a ser Sant Joan d’Horta.
Detall d’un panell al costat de l’església de Sant Genís, de mitjans del segle XIX, on hi posa el nom del lloc en castellà.
L’any 1956 el Patronat de l’Habitatge decideix construir un polígon entre l’edifici de l’hospital de la Vall d’Hebron, el recinte de Mundet i Can Gallart. El nou barri estaria pràcticament envoltat de camps.
El campanar i la rectoria de Sant Genís dels Agudells.
L’única forma per arribar a Monbtau era la carretera de Cornellà a Fogars de la Selva. Aquesta carretera havia estat construïda a principis del segle XX per unir Cornellà de Llobregat amb la carretera de Ribes, que anava a Girona i Ripoll. Avui hi passa la Ronda de Dalt.
El nou polígon es va planejar seguint l’estètica i els plantejaments de l’escola Bauhaus. Tindria unes dimensions mitjanes, a escala humana, amb diferents espais diferenciats, places i molts jardins. S’hi havien de construir diversos equipaments i botigues de tot tipus, per que el barri pogués ser autosuficient.
Un dels trets més interessants del projecte va ser el disseny interior dels pisos. Intentava evitar el planejament tradicional dels apartaments de l’Eixample. Desapareixen tots els passadissos i rebedors, ja que es consideraven com un espai que no tenia cap funció concreta i per tant superflu.
Foto de Montbau, de Xavier Miserachs, a la dècada de 1970.
Segons explica el llibre Cinquanta anys del barri de Montbau a l’hora de triar els nous habitants es va intentar de incloure-hi una proporció variada de tots els oficis; tant de treballadors no qualificats, com de botiguers, professions liberals i classe mitja universitària. El projecte resultava en una mena d’experiment sociològic, per a crear un barri des de zero.
Panell de rajoles amb el plànol de Montbau, a l’entrada del barri. És una mostra més de com el barri es va dissenyar com a conjunt.
El projecte no es va arribar a acabar, els edificis presentaven algunes mancances i no es van arribar a construir tots els equipaments planejats. Tot i això, Montbau va ser un dels barris més ben construïts del franquisme, i potser l’únic que va ser projectat com a conjunt i pensant en la qualitat de vida dels veïns.
Durant la construcció del polígon, però, va sorgir un altre qüestió. Quin nom havia de tenir el nou barri? Vall d’Hebron hagués estat un bon nom, ja que estava al costat de l’hospital.
El carrer de la Música. Molts dels carrers de Montbau estan dedicats a les arts i a artistes.
L’any 1957 es va celebrar l’Exposició Internacional de Berlin, la Interbau. L’exposició girava al voltant de l’arquitectura i l’urbanisme. Amb la fira es va aprofitar per reconstruir el barri de la Hansa, que havia estat devastat durant la Segona Guerra Mundial. La reconstrucció del barri es va fer seguint els plantejaments racionalistes de la Bauhaus.
L’Esplenada de Montbau, la plaça major del barri.
La fira d’Interbau va resoldre els dubtes dels arquitectes barcelonins. Dels tres torrents que travessaven la zona, n’hi havia un acabat amb la síl·laba “-bau”, com Interbau i Bauhaus, el torrent de Mombau o Gombau.
Retocant una mica el mot Mombau, s’aconseguia un nom complet: Montbau. Portava l’afegit “bau” en referència a la Bauhaus i la síl·laba “Mont”, en referència a la zona, al peu de la muntanya de Collserola. No va ser fins als anys 1970, però, que el nom va quedar fixat en Montbau. Als anys 1960, els autobusos que sortien de la plaça Lesspes encara portaven el panell “Lesspes – Mombau”. Tot i ser un nom creat artificialment, és alhora un nom lligat a la història de l’indret. Gombau, Mombau, Montbau.
—
Gran part de la informació d’aquest article ve d’una ruta per Montbau organitzada pel Grup d’Estudis el Pou i l’Ajuntament de Barcelona.