A la darrera entrada vam conèixer la història del Raval de Sant Mateu, un dels barris històrics d’Esplugues de Llobregat. Però l’article es va quedar parat en l’any 1968. Avui reprenem el relat des d’aquí.
Imatge del carrer del Raval mirant en direcció a Can Franco. Font: Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat (AMEL). Fotògraf: Josep Vidiella.
L’últim any del Raval de Sant Mateu
L’any 1968 va ser l’últim any del Raval de Sant Mateu. Aquell any, es va expropiar tot el barri. El motiu; la construcció de l’autopista N-II fins a Molins de Rei, que facilitava l’entrada i sortida ràpida de Barcelona.
Abans de 1968, l’avinguda Diagonal continuava fins a l’actual avinguda Països Catalans i enllaçava amb l’avinguda Laureà Miró d’Esplugues, l’antiga Carretera Reial. Aquesta carretera, però, passava pel mig d’Esplugues i Sant Just Desvern. Amb la construcció de l’autovia, es preveia que l’accés fos més directe i ràpid.
Imatge de la carta a La Vanguardia, del 29 d’abril de 1967. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.
Alguna cosa, però, va anar malament. L’abril de 1967, apareixia una carta a La Vanguardia criticant alguns aspectes del projecte de la nova autopista. El nou traçat era, de fet, alguns quilòmetres més llarg que el de la Carretera Reial. Feia algunes voltes esquivant grans camps de secà, però en canvi destrossava desenes de petits horts, fàbriques i barris sencers, com el Raval. Salvava algunes propietats però no en respectava d’altres. De la carta s’en desprèn que darrere del criteri per decidir el traçat s’hi amagaven interessos privats.
Detall de la masia de Can Franco, al Raval de Sant Mateu.
La construcció de vies ràpides va agafar molt d’impuls al final de la dècada de 1960. L’any 1970 s’inaugurava l’autopista del Maresme, la primera de l’estat. La política de construcció d’infrastructures perseguia millorar i potenciar les comunicacions per a incentivar l’economia.
Avui en dia, aquesta política segueix sent un punt important en tots els programes electorals. El creixement econòmic és, quaranta anys després una idea gairebé inqüestionable. Tanmateix, la lògica que el creixement econòmic és per si mateix positiu sembla perdre defensors, per l’impacte ecològic, social i humà que suposa.
Enderroc del Raval de Sant Mateu. Font: AMEL. Fotògraf: Antoni Fàbregas.
Tornem enrere. L’any 1968, el creixement econòmic s’havia convertit en una priotat per al govern franquista. En molts aspectes, però, es tractava d’un creixement a qualsevol preu. L’enderroc del conjunt rural del Raval era un problema menor, gairebé irrellevant, en la millora de les vies ràpides que havien d’impulsar el progrés del país.
La política del govern no va tenir miraments. En un sol dia, s’expropiaren tots els edificis del Raval i s’expulsaren el centenar de veïns que hi vivien. A finals d’any ja s’havia enderrocat tot el barri.
La corva d’Esplugues
La idea inicial amb la qual tots els tècnics estaven d’acord era que l’autopista havia de salvar el nucli històric d’Esplugues, la Sagrera. És per això que encara avui podem gaudir de l’entorn de l’església de Sant Magdalena i el conjunt de masies del segle XVI i XVII.
Can Ramoneda, una masia del segle XVI, que forma part de la Sagrera, vista des del carrer Sometents.
Per aquesta raó, l’autovia dibuixa una volta i evita passar pel nucli antic. Però esquivar el nucli antic de la Sagrera significava haver d’enderrocar el Raval, el segon nucli antic d’Esplugues? Era l’única opció possible? Possiblement no.
Imatge aèria de la N-II al seu pas per Esplugues. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).
L’autovia podria haver passat pel mig, entre el Raval i la Sagrera. Així, probablement s’hagués pogut salvar gran part del barri. En aquest cas, a més, la curva que dibuixaria l’autopista no hagués estat tant gran. El seu traçat de hagués estat més recte i per tant més curt.
Però el traçat de l’autovia tenia alguns esculls. Encara avui, molts veïns d’Esplugues recorden com el traçat es va canviar per esquivar algunes finques agrícoles importants i el Colegio Mayor Dársena.
Dársena
L’any 1967 l’Opus Dei adquiria un edifici construït als anys 1950 al costat del Raval de Sant Mateu, al carrer Sometents, 48 (avui Sometents, 66-68). La prelatura estava en plena expansió. A la dècada de 1960 es fundaven almenys tres centres escolars vinculats a l’Opus Dei a l’àrea de Barcelona.
Fragment del Boletín Oficial del Estado del 3 de juliol de 1967 amb l’anunci de la creació del Colegio Mayor Dársena de l’Opus Dei.
L’any 1949 s’inaugurava la residència universitària masculina Colegio Mayor Monterols, que encara avui es troba al Turó de Monterols, a Sant Gervasi de Cassoles. Com que els centres educatius de l’Opus Dei segreguen els alumnes per sexes, la institució va adquirir un altre edifici a Esplugues que servís com a residència universitària femenina. Així, l’any 1967 es funda el Colegio Mayor Dársena, que té, però, una capacitat força més petita que la seu de Monterols.
El Colegio Mayor Dársena, avui, just al costat de la N-II.
Cap web de l’Opus Dei menciona l’existència d’aquesta residència. Sembla ser que, a dia d’avui, al col·legi d’Esplugues ja no s’hi allotgen estudiants. Tot i això, a les dues entrades de l’edifici encara hi figura el nom “Darsena”, sense cap referència a la institució que n’era o potser encara n’és propietària.
Imatge aèria de la zona del Raval, als anys 1960, poc abans del seu enderroc. Font: ICC.
És probable que l’Opus Dei pressionés el govern per que desviés el traçat de l’autovia per evitar que s’enderroqués l’edifici que acabava d’adquirir. No m’agrada acusar ningú de res ni tinc cap indici per fer-ho. L’únic que sabem és que l’any 1968 aquell edifici era propietat de la prelatura i que l’autovia l’esquiva per afectar de ple el barri del Raval de Sant Mateu.
Imatge d’una carta a La Vanguardia del 13 de febrer de 1968. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.
En una carta a La Vanguardia del febrer de 1968, un lector es queixava de la manca de places escolars a Esplugues i al país en general. La carta es titula Una escuela menos, ja que l’enderroc del Raval també suposava la desaparició de l’escola de monges de Sant Josep, que, segons la carta, tenia dos-cents alumnes. El greuge va ser important ja que el Colegio Mayor Dársena allotjava cinquanta estudiants, quatre cops menys que el col·legi que es va acabar enderrocant.
Entrada del carrer Manso, als anys 1950, al Raval de Sant Mate. Hi veiem el nom de l’escola de Sant Josep, enderrocada l’any 1968. Font: AMEL. Fotògraf: Josep Vidiella.
Un altre greuge important van ser les indemnitzacions. Tant a Esplugues com a Sant Just Desvern van ser molt baixes i sempre decidides pel govern sense negociació prèvia.
El Raval de la Creu, a Sant Just Desvern. Com el Raval d’Esplugues, el Raval de la Creu també segueix el traçat de la Via Subteriora romana.
A diferència dels propietaris de les finques agrícoles de la Sagrera, dels camps de secà de Molins de Rei o del Colegio Mayor Dársena, els habitants del Raval eren pagesos o jornalers que no tenien mitjans econòmics ni contactes per emprendre una defensa legal o política de les seves propietats.
Cartell publicitari de la Highlands School, molt propera al Raval i a la residència “Dársena” de l’Opus Dei. La Highland School està vinculada a la prelatura dels Legionaris de Crist i també segrega els seus alumnes per sexes. Actualment rep una subvenció del govern de la Generalitat, com d’altres escoles vinculades a l’Opus Dei.
La construcció de la N-II va impulsar la revalorització dels terrenys del voltant i la urbanització de la zona, que fins aleshores havia estat un territori de camps i masies. Aquesta revalorització encara segueix avui, amb projectes com el pla Caufec, que preveu construir pisos de luxe en l’entorn natural de la zona limítrofa amb el Parc Natural de Collserola.
Aquests últims dies hem conegut la història del Raval d’Esplugues. No l’he escrit aquesta història per acusar ni per denunciar ningú. Ho faig senzillament per entendre el present. Durant molts anys vaig estudiar en un col·legi privat molt proper al Raval. Fins fa poques setmanes no he sabut que aquell edifici blanc i tort que havia vist tants cops és l’últim edifici que queda del Raval de Sant Mateu.
El carrer del Raval de Sant Mateu, avui. Hi veiem l’edifici anex de Cal Franco, l’únic que ha sobreviscut de la masia de Cal Franco i de tot el barri del Raval. Al fons la paret verda que fa de pantalla acústica de l’autovia N-II.
Ahir dilluns, avui i demà es jutgen sis activistes que van ser encausats per disturbis en una manifestació contra el pla Caufec, l’any 2007. La Generalitat s’ha personat com a acusació i demana penes de presó de fins a quatre anys. D’alguna manera, intueixo, que la història de 1968 es torna a repetir en aquesta zona d’Esplugues.
En aquest bocí del barri del Raval que ha sobreviscut, per aquest tros de camí de terra que passa arran de Can Franco, hi van passar dos mil anys de viatgers, pagesos, jornalers i sometents. Avui, ens queda la memòria, tant necessària, per recordar on era el Raval de Sant Mateu i per què va desaparèixer.