El divendres passat Núñez y Navarro va amenaçar amb enderrocar la masia de Can Garcini. Va fer penjar una pancarta del que encara és un edifici de la seva propietat, on hi constava el de Budesa, especialitzada en enderrocs i restauracions. Al seu web l’empresa es vanta d’haver enderrocat “edificis emblemàtics” com els Cinemes Princesa (ara hi ha una botiga de Zara) o la l’antiga Seu de la Joventuts Republicanes.
Pancarta de Budesa penjant de Can Garcini. Font: La Directa.
Budesa, a més, va fer entrar un excavadora. Aquest fet va alarmar el veïnat, que fa anys que viu pendent de Can Garcini. Alguns veïns van fer guàrdia tota la nit.
El fet no podia haver estat més oportú. Al dia següent s’inaugurava la remodelació del Mercat del Guinardó. Hores després de l’amenaça d’enderroc, Xavier Trias explicava que només s’hi feien tasques de manteniment en el jardí de la finca. El veïnat, que porta anys, dècades, lluitant per la conservació de la masia no es fia de ningú.
El rellotge de sol de Can Garcini
La maniobra de Núñez y Navarro a Can Garcini és un capítol més, l’enèsim, en un llarg historial, que implica la permuta de la masia i d’una torre de Sant Gervasi de Cassoles, propietats de la immobiliària, a canvi d’un terrenys urbanitzables de l’ajuntament. Tot i tenir la categoria d’urbanitzables, aquests terrenys es troben dins del Parc de l’Oreneta, a Sarrià. Les protestes dels veïns del barri han fet que el consistori hagi hagut de fer marxa enrere i prometre uns altres terrenys a l’empresa.
Pancarta en defenesa de Can Garcini
L’amenaça no ha acabat. Núñez y Navarro té la intenció d’enderrocar la masia i té permís per fer-ho en qualsevol moment fins al 31 de desembre. La nova amenaça d’enderroc es pot interpretar com una forma de pressionar l’ajuntament per que mogui fitxa i busqui uns terrenys per fer efectiva la permuta.
Detall de la façana de Can Garcini
En aquest joc, els veïns -que fa anys, llustres, que reivindiquen l’edifici- hi són els convidats de pedra. Núñez y Navarro juga amb el desgast del govern i utilitza les protestes i reivindicacions veïnals per negociar amb l’ajuntament. La immobiliària, el gran factòtum de l’especulació urbanística a Barcelona, fa anys que rep un tracte de favor del consistori.
Pancarta en protesta per l’especulació i l’arribada del turisme massiu al barri.
De cop, Can Garcini s’ha convertit en una carta important dins l’enrarit joc de la política municipal. En principi, aquest fet hauria d’assegurar que no s’enderrocarà. No tant pel seu valor històric (parlo, és clar, des del punt de vista de la immobiliària i de l’ajuntament), sinó pel perill potencial que pot suposar l’enderroc: una gran onada de protestes veïnals i el descrèdit del govern.
Can Giparells, poc abans de ser enderrocat. Font: Arxiu Municipal d’Horta-Guinardó.
Can Garcini, com Can Carol a Vallcarca i Can Vies a Sants és l’últim edifici d’una llarga cadena de despropòsits i enderrocs. Fa deu anys s’enderrocava una altra masia molt a prop d’aquí, Can Giparells. Com Can Garcini, era situada en el traçat de l’antic camí d’Horta, que equival al carrer Garrotxa. Aquest carrer comença justament a on era situada l’antiga masia enderrocada. L’ajuntament va ignorar les protestes veïnals i va enrunar Can Giparells ràpidament i d’amagat, a principis d’agost del 2004.
Bloc de pisos de REGESA, construït al lloc on hi havia Can Giparells.
Ara hi trobem un bloc de pisos nou, que forma part del conjunt urbanitzat amb la remodelació del mercat i que ha suposat l’enderroc de molts edificis centenaris. Amb la desaparició de Can Giparells, Can Garcini va entrar en el grup dels últims de Barcelona. És l’última masia de la part baixa del Guinardó. Als anys 1930 n’hi havia una desena.
Can Garcini des del passatge Garcini.
L’episodi que Can Garcini ha viscut aquests últims dies és esclaridor. Descriu el baix nivell que ha tingut la política municipal en els últims anys. Mostra també l’abús constant i el menyspreu de la immobiliària cap al veïnat. El dret a la propietat sembla ser l’únic dret intocable a la ciutat, mentre que d’altres drets no semblen ser tant prioritaris, com el del dret a conservar el patrimoni cultural, el de la dissidència política o el dret a tenir un habitatge.
Mural pintat al mur del jardí de Can Garcini.
Núñez y Navarro és, efectivament, l’actual propietari de Can Garcini. Però el concepte de propietat podria ser més ample; Can Garcini forma part de l’imaginari i del paisatge del Guinardó. El barri és el seu propietari històric i legítim. És el veïnat el que n’ha gaudit, el que l’ha vist dia rere dia i qui l’ha reivindicat durant tant de temps. No és aquesta una raó suficient per donar les claus del jardí i de la masia als veïns del passatges Garcini i Agregació, de la Rambla de la Muntanya, dels carrer Oblit, Escornalbou i Garrotxa?
Sóc veí del Guinardó, un barri preciós! Preciós? Si no queda res, més que un seguit de carrers vulgars i anònims com molts d’aquesta ciutat i moltes d’altres del món, homogènia arquitectura global!
Salvem el poquet que queda, molt poquet, però dona idiosincràcia i personalitat al barri. Encara que sigui una personeta petita 😉
Tens tota la raó. El meu blog és això, valorar, defensar i reivindicar el que queda. El Grup d’Estudis del Pou han publicat una revista amb la història de la masia i el dissabte passat li van donar al Xavier Trias. Crec que com més visibilitat tingui aquest conflicte, millor. A veure si entre totd aconseguim salvar Can Garcini.
Una esmena: és Can Girapells, no can Giparells!
Per la resta, un article fantàstic! Enhorabona!
El nom de la masia era Girapells, el can és l’equivalent de casa i per tant nom comú en minúscula i en aquest cas és un mot determinant del nom. Per tant, està escrit correctament.