La història d’avui va començar amb la masia de Can Gil. Però ha anat creixent i estenent-se pels voltants, fins a dibuixar el retrat de tota una zona, fa més de cent cinquanta anys.
Can Gil, desl Farró. S’hi veu el Turó de Monterols sense urbanitzar. A baix, hi passa el carrer Balmes, també, encara sense edificis. Només el defineixen dos murs. Font: “El Jardí de Sant Gervasi”.
La història de Can Gil va aparèixer aquest febrer a la nova revista El Jardí de Sant Gervasi. Es tracta d’una masia construïda a finals del segle XVIII al Turó de Monterols, un turó situat a Sant Gervasi de Cassoles, entre l’actual Plaça Molina, Avinguda Mitre, Balmes i Muntaner.
Segons Mercè Ferrer, autora de l’article, la masia va ser contruïda per Pau de les Veles, veler de la Barceloneta i propietari d’aquell tros de terreny. Que la masia estigués aquí no va ser un caprici de Pau de les Veles. Segurament ja hi havia un edifici anterior; el lloc podria haver estat habitat des del segle XII per la família Monterols, que va triar el seu cognom pel del turó on vivien. A mitjans del segle XIX, la família Gil va adquirir la finca i la masia.
Can Gil, al mapa parcel·lari de l’ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles, de l’any 1887. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.
Segons sembla, al recuperar la propietat de Can Gil, després de la guerra civil, la família va acabar cedint a la proposta de reforma urbanística de l’ajuntament de Barcelona, que contemplava l’enderroc de l’edifici per tal d’ampliar i urbanitzar el carrer Atenes. Una meitat de la finca va ser destinada al parc públic, el Parc de Monterols, i l’altra va ser urbanitzada.
Façana de Can Gil. Font: “El Jardí de Sant Gervasi”.
L’episodi, però, manté moltes incògnites. Segons l’article de Ferrer, la casa havia quedat inhabitable després de la guerra. Tot i així, i durant sis anys, la família Gil es va oposar a l’enderroc de la masia, que havia estat casa seva des de 1918. L’article resumeix els fets així:
Durant sis anys la família es va oposar, però finalment van comprendre que no hi havia cap més alternativa que accedir a la donació dels terrenys del Parc i urbanitzar la resta. Hi havia un projecte que respectava la casa (…), però el que es va executar va ser el de l’arquitecte municipal (…), bastant més agressiu. (…). Al desembre de 1945 van començar a enderrocar la casa.
Què havia de comprendre la família Gil? Era tant important l’amplada del carrer Atenes, quan al costat ja s’hi havia urbanitzat el carrer Balmes, una via ampla que llavors tenia doble sentit de circulació? El parc automobilístic de la ciutat als 1940 no arribava als vint mil cotxes; però l’ampliació del carrer Atenes era tant prioritària que es va enderrocar una masia del segle XVIII; no hi havia alternativa. Les raons i arguments dels plans urbanístics de l’ajuntament sempre han estat inescrutables.
El Col·legi Major Monterols. L’Opus Dei ha adquirit, a més, d’altres pisos del carrer Atenes i voltants.
L’any 1949, s’inaugurava el col·legi universitari Monterols, la primera residència universitària de l’Opus Dei a Barcelona. L’edific construït al carrer Atenes, acabat d’urbanitzar, es troba just al costat del que havia estat la masia de Can Gili. Encara avui allotja estudiants homes. Als seus voltants, hi sovintegen les trobades de joves d’ideologia neonazi i nostàlgics del franquisme, com es pot comprovar en algunes pintades de la zona.
Can Gili
Però Can Gili no va desaparèixer del tot. Segons Carme Ferrer al número 13 del carrer Atenes queden un parell de murs de la masia, a més de l’antiga cisterna.
Can Gili, al carrer Atenes, 13.
Si hi anem hi trobarem una escola de pintura, arts plàstiques i restauració de mobles. L’entrada sembla original de la masia. L’escola s’allotja dins de l’antiga cisterna del segle XVIII.
L’entrada de Can Gil.
Els mateixos alumnes i professors de l’escola han pintat les arcades de la cisterna, que conforma un espai molt interessant.
De Can Gili queden també els arbres. Tot el Parc de Monterols havia format part de la finca de la masia. Al ser una finca privada, durant dècades el Turó de Monterols, va ser un dels pocs a estar cobert de bosc. El Turó del Putxet, al costat no tenia arbres, ja que es talaven per a aconseguir llenya.
Al carrer Corint, als jardins del Timbaler del Bruc s’hi conserven dues palmeres centenàries. També hi trobem un pi de grans dimensions. És molt probable que formessin part del jardí de Can Gil.
El camí de Sant Gervasi, de la Bonanova o de Bellesguard.
Però Can Gil no estava situat al carrer Atenes només per les bones vistes de l’indret. Pel costat de la masia hi passava el camí de Barcelona a Sant Gervasi de Cassoles.
Edifici modern del carrer de Sant Gervasi de Cassoles, antic carrer Major de la vila de Cassoles. La façana fa referència al camí de Barcelona a Sant Gervasi i a la Riera de Sant Gervasi.
El camí era i és l’eix vertebrador del territori de Sant Gervasi de Cassoles. Discorre al costat dret de la Riera de Sant Gervasi que baixava més o menys pel que ara és el carrer Balmes, just a sota de les cases del costat esquerre, mirant a mar.
En tot el seu traçat es troba una mica per sobre de la riera. Aquest tret era molt comú en els camins que baixen de muntanya a mar al pla de Barcelona. D’aquesta manera el camí no s’inundava els dies de pluja, tot i que segurament també s’enfangava.
Fragment del mapa del pla de Barcelona de l’any 1847.
El camí de Sant Gervasi va ser el primer carrer de la vila. Al seu voltant van sorgir els primers nuclis urbanitzats. Com mostra el mapa de 1847, ja durant la primera meitat del segle XIX hi havia nombrosos edificis al llarg de diversos quilòmetres de camí.
El Turó de Monterols tallava el camí en dos. Fins als peus s’hi estenia una llarga filera de petits nuclis urbanitzats. Al turó, la finca de Can Gil interrompia la filera d’edificis. Un cop creuat el turó començava la vila de Sant Gervasi de Cassoles. A l’últim tram el camí passava a ser el Carrer Major, l’actual carrer de Sant Gervasi de Cassoles.
Algunes de les poques cases de mitjans del segle XIX, que queden a Sant Gervasi de Cassoles, al final del carrer Alfons XII, al costat de plaça Molina. Van sorgir al voltant del que era l’antic camí de Sant Gervasi.
Cal remarcar el fet que el camí estigués urbanitzat ja durant la primera meitat del segle XIX. Segons molts articles, Sant Gervasi s’urbanitza a partir del segle XIX; però aquest mapa i alguns vestigis demostren que el estava més urbanitzat del que sembla i que l’habitaven sobretot artesans, jornalers, obrers, pagesos i treballadors humils. A més hi vivia una petita porció dels grans propietaris; tot i que la majoria vivia a Barcelona i només pujava a Sant Gervasi a l’estiu.
L’estable de cavalls i l’església luterana
Aquesta estranya combinació conforma un dels vestigis més fascinants com desconeguts del Turó de Monterols, del camí de Sant Gervasi i de tot el districte.
L’any 1941, l’església luterana alemanya es va veure forçada a deixar l’edifici on s’allotjava, al costat de l’escola alemanya, prop de l’avinguda Diagonal. Van trobar una porció de terreny al final del carrer Brusi.
La Casa Sagnier. Construïda als primers anys del segle XIX, és el resultat d’una reforma d’una casa anterior, d’aspecte rural.
Pocs anys abans de l’arribada es la comunitat luterana, el no existia carrer Brusi no existia. El carrer Alfons XII continuava fins a arribar al carrer Sant Gervasi de Cassoles. L’any 1940 es va decidir obrir el carrer Brusi, que partia en dos trossos la finca de la Casa Sagnier.
Fragment del mapa parcel·lari de 1931. Marcat en vermell s’hi veu el camí de Sant Gervasi, és a dir, el carrer Alfons XII, encara intacte. Marcat en taronja el que seria la finca de l’església luterana, deu anys més tard, que conformaria el futur carrer Brusi, a mà esquerra.
Poc després, amb la construcció dels primers blocs de la banda dreta del carrer Balmes, desapareixia el tram del mig del carrer Alfons XII. El tram de baix va seguir anomenant-se Alfons XII i el tram superior, des del carrer Copèrnic, es va convertir en el carrer Atenes.
L’església luterana, avui en dia. Construïda per Otto Bartning, conforma un interessant exemple d’arquitectura religiosa luterana a Barcelona, que combina la sobrietat dels murs i l’interior del temple amb alguns elements tradicionals, com les bigues de fusta.
L’arribada de l’església va coincidir amb la creació del carrer Brusi i la partició de la finca dels Sagnier. Com va passar més a munt, a Can Gil, no sé fins a quin punt el carrer Brusi es va crear abans de l’arribada dels luterans o si va sorgir per la construcció de l’església.
Durant segona guerra mundial, l’escola alemanya i part de la comunitat mantenien simpaties amb el nou govern colpista. L’any 1941, l’escola era dirigida per membres del partit nazi i rebia el suport de les autoritats franquistes. Potser per això, va ser possible la construcció d’una nova església protestant a Barcelona, dins d’un estat nacional-catòlic.
El carrer Alfons XII queda tallat per sobre del carrer Sant Elies. Tot i axiò, es pot intuir la continuació de l’antic camí, al garatge que hi per sobre.
Encara avui, a finca de l’església està delimitada per un mur que travessa l’illa en diagonal. El mur segueix el traçat del camí – carrer Alfons XII. És probable, a més, que es tracti de l’antic mur que separava el jardí de la Casa Sagnier del carrer.
El mur de l’església alemanya, amb el tram desaparegut del carrer Alfons XII.
Tornem enrere. Si ens fixem en el fragment del mapa de 1931, veurem que al final del carrer Copèrnic sorgia un petit carrer, el carrer Artesa. Aquest carrer ha desaparegut avui en dia.
S’hi agrupava un petit nucli de cases, presidides per la casa Sagnier. L’obertura del carrer Brusi va comportar l’enderroc d’aquests edificis. Només s’en va salvar una.
Avui en dia passa del tot desapercebuda, com la caseta del jardí de l’església luterana.
L’estable de cavalls de l’església luterana.
Segons el testimoni de Petra Paulus, una de les feligreses de l’església, l’edifici ja existia abans de la construcció de l’església, l’any 1941. Es tractava d’un antic estable de cavalls, que probablement pertanyia a la casa Sagnier, que va quedar separat de l’edifici pel carrer Brusi. Va ser destinat a allotjar el porter de la finca, tot i que, com recorda, durant molts anys encara feia olor a cavall.
Tot i això, és probable que l’antic estable fos encara més antic i hagués tingut altres usos. Es pot tractar d’un taller o d’un habitatge humil, construït al costat del camí de Sant Gervasi.
L’estable ens recorda el passat rural i humil del camí; un camí que es va anar poblant, primer, de grans finques o comunitats religioses, i després per grans blocs de pisos benestants, que el van acabar desdibuixant.
L’antic estable ha quedat envoltat de blocs d’edificis moderns.
Sant Gervasi de Cassoles és avui un dels barris més benestants de la ciutat. Però quan va sorgir, a principis del segle XIX, era un raval humil, al voltant d’un camí de terra, que pujava des de Barcelona fins a la muntanya. L’estable de l’església en pot ser un dels últims vestigis.
És obvi que aquest passat rural, que s’ha anat enderrocant per deixar pas a edificis per a classes benestants, no s’ha divulgat ni estudiat prou. Però, sutbil, ha deixat alguns vestigis: Can Gil, la masia construïda per un veler de la Barceloneta i l’estable de l’església luterana.
De part de la Sra. Mercè Ferrer, li agradaria que rectifiqui aquests punts.
Gràcies i una cordial salutació.
Què havia de comprendre la família Gil? –> La donació del Parc no va tenir compensació econòmica i la família Escolà Gil, després de la Guerra es van trobar que havien perdut el negoci (un comerç d’electricitat); que havien perdut la casa i a sobre l’Ajuntament es quedava amb la meitat de la finca sense pagar res… Necessitaven diners per reconstruïr o construir alguna cosa. Només quan van comprendre que l’Ajuntament no els hi deixava cap més alternativa, van accedir. Amb això podrien vendre algunes parcel·les i amb els diners efificar una casa, cosa que només van poder fer quan van cedir gratuïtament el parc… i és la casa en la que jo visc.
El col·legi Major Monterols –> Aquest terreny no va ser adquirit per l’Opus. Va ser la part que va heretar el Rafael, fill petit dels Escolà Gil, que es va fer de l’Opus i el va donar a aquesta associació.
Els que vivim al barri mai hem pensat que qui fa les pintades tipus neonazi que “decoren” el nostre barri estiguin relacionades amb les activitats d’aquest col·legi, que són molt discrets en les seves activitats. Venen més aviat d’alguns elements de l’institut Montserrat (nois més joves i per tant més gamberros), però sobre tot, de les bandes de delinquënts que es mouen pel Parc de Monterols com si fos el seu camp d’entrenament.
Can Gili (2 vegades) –> Can Gil (o casa Gil)
Carme Ferrer –> Mercè Ferrer
L’entrada sembla original de la masia –> L’entrada original estaria al mig del carrer Atener i una mica més amunt, prop del núm, 15 de Atenes. El que sí és cert és que les escales actuals van a parar a l’antiga bodega de la casa.
Al carrer Corint hi ha s’hi conserven dues palmeres centenàries… –> Aquestes palmeres són de l’espècie Washingtonia, de creixement molt ràpid. Jo les he vist néixer i créixer, i no tinc cent anys…
El Turó de Monterols tallava el camí en dos… –> El Turó de Monterols no tallava res, prequè el camí donava una mica de volta per tal de rodajar-lo. Tampoc és cert que Can Gil interrompés la filera de casetes, perquè per aquesta part no es van fer, ja que el carrer era molt estret (2,50m) i les finques que envoltaven an Gil eren també molt grans. Li passo una foto del plànol topogràfic d’abans de la parcel.lació perquè es faci una idea.
Estimada Mercè Ferrer. Sóc alumna de l’Institut Montserrat i si alguna cosa puc assegurar és que les pintades d’estil neonazi, els rètols penjats donant suport a un senyor que nega l’holocaust no provenen dels estudiants de l’Institut.
El que si que provenen de pintades d’alguns alumnes de l’institut són frases al mur de la casa sagnier anunciant manifestacions a favor de l’educació publica.
Personalment trobo molt malament que es facin pintades d’aquest tipus ja siguin d’una ideologia o una altra. L’equip directiu ja s’ha posat en marxa perquè no tornin a fer pintades d’aquest tipus.
Així doncs, només volia dir que la simbologia nazi no prové de l’institut i que per molt que siguem joves no hem de ser conseqüentment uns gamberros.
Moltes gràcies
Joana
Joana, agreixo molt el teu comentari.
M’ha sabut greu que s’acusin alumnes del teu institut d’uns actes tan greus, i que
la polèmica s’hagi generat arran del meu article.
Tant de bo, algun dia, el barri deixi de ser un punt de trobada d’aquests grups.