Els guerrers del Vallhalla, les colossals columnes dòriques de l’Olimp. Les verges del setè cel. Les arpes daurades, els querubins emplomallats, els poderosos arcàngels. El paradís ha estat gairebé tant ben descrit i imaginat com ho ha estat l’infern.
És carnaval, i per un dia ens saltarem algunes de les normes d’un blog sobre història de Barcelona. Fa un any vam baixar a les cambres cuirassades de l’infern. Avui pujarem al paradís.
El Torrent del Paradís, des del carrer Murtra, al Carmel.
El Torrent del Paradís (o de la Font del Paradís) és, avui, un dels carrers més densament poblats de la ciutat. Oficialment rep el nom de passatge Sigüenza, ja que discorre paral·lel al carrer Sigüenza.
Com explica el Grup d’Estudis del Pou (1), el passatge Sigüenza té l’origen en el torrent de la Font del Paradís. Aquest torrent és el més important dels que baixen pel que ara és el barri del Carmel.
Fragment del mapa parcel·lari de 1931. Ressaltat en blau, el recorregut del Torrent de la Font del Paradís. En marró, el Camí Vell del Coll. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Més avall hi desemboca el Torrent del Carmel, que encara manté el seu nom en el seu tram final, abans d’arribar al carrer Llobregós, que aquí segueix la llera del Torrent del Paradís. En aquest punt, on es troben les dues rieres, el torrent passa a dir-se Torrent de Can Carabassa, ja que passa per sota d’aquesta masia.
Panell del Camí Vell del Coll
Tornem però, aigües amunt, al passatge Sigüenza. Just per sobre del Torrent de la Font del Paradís s’hi conserva el Camí Vell del Coll. Aquest camí comunicava el Santuari del Coll amb Horta. Gran part del camí es va acabar convertint en el carrer Dante, un dels més importants del Carmel.
El primer tram del Camí Vell del Coll encara conserva la fesomia de camí.
El primer tram del camí però, es va desdoblar als anys 1960, amb la prolongació de l’Avinguda de la Mare de Déu del Coll, que acaba enllaçant amb el carrer Dante. Això va fer desaparèixer un petit tram del Camí Vell, entre els carrer Murtra i Ramon Rocafull.
Com molts camins de la part més alta del Pla de Barcelona, el Camí Vell passa molt a prop d’un torrent però evitant passar directament per la seva llera. Discorre per una mica per sobre de la riera, però seguint el seu recorregut.
Un dels edificis que dóna a l’avinguda de la Mare de Déu del Coll, des del Camí Vell del Coll. En aquest punt es pot veure que l’edifici està construït directament sobre la pedra de la muntanya.
El Carmel és una zona molt abrupta. Els desnivells entre carrers arriben a ser extrems. A més, tot el barri fa pendent des del Turó de la Rovira i el Coll cap a la Vall d’Horta.
El carrer Ramon Rocafull. Encara s’endevina pel desnivell dels carrers Pantà de Tremp o Ramon Rocafull del torrent .
A mesura que pugem, els desnivells del torrent s’accentuen. Passen del metre als dos, tres i fins a cinc metres.
Carrer Sigüenza, just a sobre de la cruïlla amb el carrer Ramon Rocafull. Hi trobem dos edificis que van ser construïts al nivell original de l’indret. El carrer es va acabar urbanitzant pràcticament dos metres més amunt, convertint el primer pis d’aquests edificis en planta baixa i la planta baixa en soterrani.
El desnivell arriba al punt màxim a l’alçada del passatge Sigüenza, el primer tram del Torrent de la Font del Paradís. El carrer Sigüenza es troba cinc metres per sobre del passatge Sigüenza, que es troba a pocs metres de distància. El segons pis del passatge Sigüenza es converteix en la planta baixa del carrer Sigüenza.
Entrada del carrer Sigüenza. Al darrere s’hi veuen els edificis del passatge Sigüenza.
El passatge i el carrer estan connectats per una desena d’escales. El passatge és estret i fosc, ja que les cases són força altes; sinó, no arribarien a tenir entrada pel carrer Sigüenza.
Tram d’escales que baixa des del carrer al passatge Sigüenza.
Les escales que pugen del passatge al carrer sovint no arriben a tenir un metre d’amplada. Encara accentuen més l’estretor del passatge.
Com no pot ser d’altra manera, el passatge Sigüenza acaba en un atzucac. Just aquí hi haguéssim trobat la Font del Paradís, que donava nom al torrent. Aquest indret, per tant, és el més semblant que trobem al Paradís a Barcelona.
Una de les torretes més antigues del Carmel, al carrer Sigüenza.
Potser us preguntareu per què he ignorat el carrer Paradís, a la plaça Sant Jaume, que també destaca per ser un carrer estret i ombrívol. Ho he fet, d’entrada, per que el nom de Paradís ve del mot pedredís o peradís, que feia referència a les pedres de les columnes del Temple d’August, destruït al segle IX durant la ràtzia d’Al-mansur.
El Paradís de la plaça Sant Jaume és un paradís de columnes romanes, al capdamunt del Mont Tàber, i presidit pel Centre Exursionista de Catalunya alhora gòtic i modernista. La Font del Paradís del Carmel és la llera d’una riera, atapeïda per edificis dels anys 50 autoconstruïts, per treballadors i jornalers pobres vinguts del sud de la península.
El Torrent del Paradís, mirant cap al carrer Murtra. No es pot veure des d’aquest punt, ja que el passatge fa una curva, seguint el traçat de la llera del torrent.
Sigui com sigui, el paradís a Barcelona no és un lloc ni diví ni lluminós ni celestial. Es troba al fons d’una antiga llera, ara plena de veïns de classe treballadora. Hi van anar a viure per que ningú més volia construir casa seva a la llera d’una riera; al capdamunt d’una muntanya a l’extraradi de la ciutat. No hi havia carrers asfaltats, ni transport públic, ni cap mena d’equipament.
Deixeu-m’ho dir: ells sí que es mereixien viure a la Font del Paradís.
—
(1) Carlota Giménez i Compte, Rieres, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó, Edicions de l’Ajuntament de Barcelona (2009).