Els noms de l’Eixample II – Sant Martí i el cànon balaguerià

A l’anterior entrada vam parlar sobre l’origen dels noms del carrers de l’Eixample, però vam fer una petita trampa: només vam parlar del municipi de Barcelona, mentre que el projecte afectava també a altres municipis: Les Corts, Gràcia i Sant Martí, que no serien agregats a la capital fins les darreries del segle XIX.

Plànol de l’Eixample de 1859, on es veuen els límits dels termes municipals. Si voleu saber més sobre la “banya” de Les Corts i les seves conseqüències podeu llegir aquest post del Dani Cortijo.

En aquest “pinta y colorea” podeu observar com la major part de l’Eixample no correspon a Barcelona sinó a Sant Martí.

Si el pla Cerdà era una imposició de l’estat central a la ciutat de Barcelona, la seva execució ho era de Barcelona cap a Sant Martí, i els martinencs n’eren molt conscients. L’execució del pla va ser relaxada i es van permetre moltes vulneracions.

Durant els primers anys, les queixes del consistori barceloní eren constants, i les vulneracions del pla van ser sonades. Possiblement, la més espectacular va ser la construcció d’una fabrica enorme al bell mig del traçat de la Gran Via.

Plànol de 1890 on s’hi veu la fàbrica que es va edificar sobre el traçat de la Gran Via i, en general, que poques construccions s’adapten a la trama de l’Eixample.

Alguns estudiosos rebutgen una idea força estesa que és que les reticències cap al pla procedien del fet que l’arquitecte municipal fos Antoni Rovira i Trias, guanyador del concurs per projectar el nou eixample i que va ser anulat pel govern central.

El cert és que hi havia força més motius per resistir-se: D’entrada, el pla urbanístic no respectava els diferents nuclis del municipi: Poblenou, Provençals, el Clot, el Camp de l’Arpa i la Sagrera. Tampoc tenia en compte els camins tradicionals que connectaven aquests nuclis amb les poblacions veïnes. I finalment, els industrials argumentaven que les illes eren insuficients per encabir-hi les noves fàbriques.

El desenvolupament del nomenclàtor també va ser força lent. Als vials horitzontals de l’Eixample es va adoptar el nom assignat per Barcelona, on començaven els carrers. Però els carrers verticals encara apareixen amb la numeració del projecte original en un plànol de 1882. Al cap i a la fi, potser allò realment estrany era el que havien fet a Barcelona, posant noms a carrers que no existien.

En un altre plànol de 1890 ja podem observar que als carrers se’ls hi ha assignat un nom, en la majoria dels casos els que han conservat fins ara.

Una de les diferències amb el nomenclàtor actual és que els carrers, des de que començaven al mar fins que acabaven a Pare Claret, rebien un sol nom, sense diferenciar diversos trams com succeïx avui en dia.

En els carrers més propers a Barcelona hi podem reconèixer unes temàtiques que recorden les pròpies del Eixample barceloní: Lepant, Padilla, Castillejos, Dos de maig, Independència, Luchana i Navas de Tolosa. Exceptuant Padilla, de qui parlarem més endavant, totes responen a episodis bèl·lics, fonamentalment batalles, tret del carrer independència, que es refereix a la guerra contra la ocupació francesa, que a Catalunya coneixem com a guerra del francès.

Com deia, aquests noms segueixen la línia marcada a Barcelona per Bruc, Girona (dedicat al setge de 1809, més que la ciutat) i Bailen, però no sabem si formaven part de la llista de Víctor Balaguer o es van proposar inspirades per aquesta.

Menció especial mereix Padilla. Si observem el conjunt del nomenclàtor de l’Eixample és l’únic polític o militar no contemporani (del segle XIX) que no és català. Això ens du a intentar interpretar quin missatge volia transmetre Balaguer en la llista de noms que va proposar, un tema pel que vam passar de puntetes a l’entrada anterior. Resulta evident que el periodista, escriptor i polític (alguns crítics li qüestionen l’etiqueta d’historiador) vol situar Barcelona com a capital de Catalunya, i aquesta com a part de la corona aragonesa, però també ens transmet quins eren els seus ideals polítics i quina era la seva idea de l’encaix del Principat en l’estat espanyol.

La seva biografia ens ajudarà a esclarir alguns d’aquests assumptes. El gran punt d’inflexió de la seva trajectòria va ser el sexenni democràtic, iniciat per la revolució Gloriosa de 1868, que convertirà l’escriptor romàntic i exaltat en un home d’estat, paper que conservarà arribada la restauració borbònica.

De la primer etapa podem destacar la seva participació en la restauració del jocs florals, però molt més interessant resulta el seu interès per la unificació d’Itàlia, que visqué in situ com a reporter. El seu model polític per a Espanya s’emmirallava en el procés dut a terme per la casa de Savoia al país transalpí, on la monarquia lliberal d’un territori desenvolupat i relativament perifèric, el Piemont, assentava les bases del nou estat italià.

També és crucial la seva relació amb el general Joan Prim, del qual fou una mena de relacions públiques, i un del principals contribuïdors per projectar la figura del militar reusenc cap a la primera línia política. Poc després d’haver presentat la seva llista de noms per als nous carrers de Barcelona, i tot just quan s’havia de publicar la seva obra Las calles de Barcelona, va haver d’exiliar-se a França, fruit d’una conspiració frustrada, que encapçalada per Prim havia d’acabar en un pronunciamiento (cop d’estat) progressista.

Amb la Gloriosa del 68 i l’arribada de Prim a la presidència del govern espanyol, és quan Balaguer s’incorpora de ple a la vida política de Madrid i quan per primer cop ocupa una cartera ministerial. És fàcil veure la seva empremta en l’arribada del breu rei Amadeu de Savoia. Si la unificació d’Itàlia suposava la fundació d’un estat d’inspiració piemontesa, el projecte defensat per Balaguer era la catalanització d’Espanya.

Tornant al nomenclàtor balaguerià, podem reconèixer tres grans temes que poden ser llegits com part d’aquesta catalanització d’un estat nació espanyol que encara s’està definint:

En el pla més immediat, tenim les referències a episodis recents, que començarien amb la Guerra d’Independència, que des de la perspectiva d’un lliberal suposa l’aparició d’un projecte de sobirania nacional enfront de l’absolutisme. Hi trobaríem, per exemple, la batalla de Bailén i el seu trionfador, el General Castaños, a més de la secció martinenca que conclou amb Dos de maig i Independència. També s’hi reflecteixen les guerres carlines i els trionfs del bàndol lliberal o cristí, amb el General Manso i la batalla de Luchana. Finalment trobem representades les guerres colonials, especialment la guerra d’Àfrica (1859-60) i les batalles de Castillejos, Tetuan i Wad-Ras, amb destacat protagonisme del general Prim.

En segon terme tenim la història medieval de Catalunya, amb els territoris de la corona aragonesa i personatges que van des del segle X, amb el comte Borrell, fins al compromís de Casp i la Guerra Civil Catalana del segle XV. Un lloc destacat hi té l’expedició dels almogàvers i l’expansió mediterrània en general, amb mitja dotzena de protagonistes. La reivindicació d’aquests episodis, a la vista de les idees polítiques del seu valedor, no s’han de veure com una proposta d’història no espanyola, sinó precisament com la incorporació d’aquestes arrels no castellanes a la narració del projecte d’estat-nació espanyol. Per reforçar aquesta idea, és interessant assenyalar que el famós quadre Entrada de Roger de Flor a Constantinoble, el que il·lustra tots els llibres de text quan es parla dels almogàvers, va ser un encàrrec del senat espanyol a un pintor andalús, just en un moment en que Víctor Balaguer era ministre d’ultramar, i que està ubicat al senat just davant del també famós La rendición de Granada. També a aquesta època pertanyen les institucions pròpies de la monarquia pactista: el Consell de Cent, la Diputació General (la Generalitat), les Corts i el Parlament.

Finalment trobem referències, fonamentalment personatges, al·ludint els grans conflictes que durant l’edat moderna van enfrontar el Principat amb la corona hispànica. En certa mesura hi podríem incloure també la Guerra Civil Catalana, però hi destaquen la Guerra dels Segadors (Pau Claris o Fontanella) i la Guerra de Successió (Casanoves o Villarroel). Des de la perspectiva actual, sembla que recordar aquests episodis remeti a un ideari independentista, però si llegim què explica Balaguer sobre aquests personatges a Las calles de Barcelona, veurem que no hi destaca aquests prohoms com a secessionistes, sinó com a defensors d’un model d’estat constitucional i pactista, precursors dels ideals lliberals del segle XIX i inspiradors d’aquesta Espanya catalanitzada.

Tornant a Sant Martí i els seus carrers d’estil balaguerià (tant de bo puguem confirmar aviat si aquests noms formaven part de la seva llista original o només s’hi inspiren), podem observar la figura de Padilla com un element coherent dins del darrer grup que hem esmentat. Dins del projecte d’una espanya lliberal i constitucional, el líder del comuneros castellans podia posar-se a l’alçada de Pau Claris o Casanoves. No en va, el color morat de la bandera republicana remet, sembla ser que d’una manera poc rigorosa, a les ensenyes que aixecaven els revoltats castellans el segle XVI.

El nomenclàtor martinenc m’ha servit d’excusa per parlar-vos d’aquest cànon balaguerià i com s’interpretava en el moment en que va ser adoptat, però no tots els nous carrers de Sant Martí van respondre a aquest criteri. D’aquests carrers i com van anar canviant en les següents dècades, parlarem en una propera entrada.