Després d’explicar-vos l’origen dels primers carrers de l’Eixample i la consolidació del cànon balaguerià amb el nomenclàtor martinenc, ja us vaig avançar que no havíem parlat de tots els noms que Sant Martí va adoptar per als nous carrers previstos pel projecte barceloní d’eixample.
De la vintena de carrers verticals, de mar a muntanya, que s’havia d’anomenar, només 7 van recórrer a l’estil balaguerià de fets i batalles històriques.
Dos d’ells van quedar absorbits per la trama ja existent dels nuclis de Poblenou, el Clot i el Camp de l’Arpa:
L’existència d’un eix principal, ja edificat i que suposava la via de comunicació entre aquests nuclis va obligar la renúncia del carrer que Cerdà havia numerat com a 51. El carrer de Sant Pere del Taulat (actual Marià Aguiló), al Poblenou, seguia direcció muntanya canviant el nom per Sant Joan de Malta fins arribar a les vies del ferrocarril i comunicar amb el nucli central del Clot, on hi era l’ajuntament del municipi de Sant Martí. Molt més tard, ja al segle XX es va obrir un carrer força curt a l’alçada de la Diagonal que sí segueix el traçat del carrer 51: el carrer Castella.
Per sobre de la Meridiana també trobem el carrer Trinxant, nom del propietari dels terrenys on es va obrir el vial, però es fa difícil dir si segueix la trama de l’eixample o només s’hi aproxima per casualitat. A les cruïlles amb els carrers València i Pare Claret s’hi poden veure xamfrans a l’estil de l’eixample, però no se’n troba rastre quan travessa el Camp de l’Arpa. Malaguanyat carrer 51.
L’altre cas és el del carrer 50. Ja en el plànol de 1882 que podeu veure aquí dalt, identificat amb el número 85, anterior al nomenclàtor martinenc, es comença a esbossar el que ara coneixem com a Rambla del Poblenou, i ja rep el nom que seria l’oficial fins el 1987: Passeig del Triomf.
Fotografia de l’any 1900 on es veu la segona seu del casino l’Aliança del Poblenou, ubicada una cruïlla més avall d’on es troba actualment.
En contrast amb la desgana amb que es va acollir el nou Eixample a Sant Martí, la Rambla del Poblenou va desenvolupar-se força ràpid, respectant els xamfrans i afegint-hi les particulars rotondes, ja urbanitzades el 1886. Com a mostra de la importància d’aquest passeig, a més de ser anomenat abans que la resta de carrers verticals, tenim la inauguració de la segona seu de l’emblemàtic Casino l’Aliança, a l’encreuament amb Wad-Ras (avui doctor Trueta).
En aquest plànol de 1885 podem veure com a l’antiga zona militar només s’hi reconeixen petits esbossos de la trama de l’Eixample al voltant del cementiri i de la carretera de Girona (actual Pere IV).
Als carrers situats entre els nuclis poblats i Barcelona, és a dir, aquells planificats a l’antiga zona militar, trobem la majoria de noms inspirats pel cànon balaguerià, però hi ha tres excepcions:
Un d’ells és el carrer Igualtat, l’actual Àlaba-Cartagena, d’una temàtica inèdita al nomenclàtor de l’Eixample, però que sí està present en altres carrers com Llibertat i Fraternitat al barri de Gràcia, amb els que es completa el lema republicà, i altres d’inspiració semblant com Progrés, Lleialtat o Legalitat.
Un municipi català no podia renunciar a posar el nom de Catalunya a alguna de les seves vies, i l’escollida va ser el carrer 47, avui seccionat entre Ciutat de Granada, Corunya i Sant Quintí.
Finalment, pel carrer següent a la Rambla del Poblenou, es va escollir el nom de Llacuna. Es tracta d’un dels pocs carrers de la trama de l’Eixample que recorden un accident geogràfic anterior a la urbanització. Aquesta entrada d’en Pere us pot donar algunes pistes sobre quina llacuna parla.
Més enllà de Navas (o Bilbao) trobem altres carrers de temàtica històrica però en aquest cas artistes no catalans: Lope de Vega i Espronceda. És només una suposició que en aquest grup hi podríem incloure Coello, pintor barroc que va donar nom originàriament al carrer Pare Claret, la major part del qual es trobava a Sant Martí.
Per acabar amb el repàs del nomenclàtor martinenc original, tenim dos noms força comuns en aquella època i que per tant estaven destinats a desaparèixer amb l’agregació del municipi: Comerç (actual Bac de Roda – Felip II) i Balmes (actualment Fluvià – Honduras).
Plànol de 1890 processat per mostrar en negre només les zones realment edificades, sense projectar-hi la trama de l’Eixample.
Arribem a l’última dècada del segle XIX i sembla que per fi s’ha atorgat nom a a tots i cadascun dels carrers, però aquests carrers a dures penes existeixen. Al mapa podem veure com la zona central, delimitada pels carrers Urgell, Rosselló, Roger de Flor i les Rondes, sí van adquirint la fesomia pròpia de l’eixample, però a la resta tot just podem reconèixer edificis aïllats on s’ha respectat la forma de les illes, però es fa difícil identificar la presència d’un carrer. No creiem que massa carters cerquessin els carrers Castillejos, Indústria o Llançà.
El 1897 es van agregar a Barcelona la majoria dels municipis del pla, iniciant-se una autèntica escabetxina nomenclatòrica per evitar confusions amb els carrers duplicats. Parlar de duplicitats és una forma de simplificar la situació, perquè hi havia noms que es repetien tres, quatre, cinc, sis o fins i tot set vegades, és a dir, que estaven presents a cadascun dels municipis agregats, a més de Barcelona.
Es va dedicar més d’una dècada a arreglar aquest desgavell, que va suposar, segons l’estudi de Stephane Michonneau, assignar gairebé un miler de noms nous, i no sempre de manera molt afortunada.
L’any 1907 trobem a La Vanguardia una llarga llista encapçalada pel titular Los nombres de las calles on s’informa dels canvis de noms a les ja barriades de Sant Martí, La França, Poblesec i Hostafrancs. En el cas de Sant Martí detectem unes instruccions força inquietants referides als nous carrers de l’Eixample:
S’indica que el carrer Balmes martinenc passarà a anomenar-se Fluvià, canvi que s’ha conservat fins avui en dia. Però en el cas del carrer Comerç, també repetit a Barcelona, passarà a anomenar-se Hostalrich, nom que no he pogut localitzar a cap mapa. Només podem especular que el nom definitiu de Bac de Roda s’atorgaria al voltant de 1913, en el segon centenari de la mort del guerriller català de la Guerra de Successió, efemèride que sí he trobat als diaris.
Però el més sorprenent és que es proposa canviar noms de carrers que no estaven duplicats, al menys en els mapes. Això ens podria donar una pista sobre el fet que els noms d’estil balguerià sí havien estat proposats des de Barcelona i que constaven en algun llistat com a carrers de la capital. Però hi ha un altre fet que indica que es va tractar simplement d’un nyap fruit de la incompetència d’algun buròcrata.
Dos carrers que començaven a Barcelona i a Gràcia, però que continuaven a Sant Martí conservant el mateix nom són canviats: el carrer Sicília passa a anomenar-se La Bisbal i el carrer Industria canvia a Viladrau.
Carrers que estaven íntegrament a Sant Martí i no estaven repetits són també canviats, tot i que en la majoria dels casos no s’arriba a aplicar el canvi: Lepant per Polònia, Castillejos per Figueres, Luchana per Cardoner i Padilla per Lluís Pellicer.
Aquestes errades, que no van ser gaire duradores, obren un període que ha inspirat el subtítol d’aquesta entrada: Més pa que formatge.
Per dispensar el pobre buròcrata, direm que es tracta de carrers que pràcticament no existeixen, de manera que no resultava gaire transcendent quin nom se’ls hi havia de donar. Aquests carrers minsos són el formatge, massa escàs pel pa del que disposem: els nous noms que reclamen tenir un nom als plànols de Barcelona.
Així com als anys 60 del segle XIX existia la necessitat de trobar noms per als nous carrers, la proporció s’havia invertit al voltant del 1900. També és un reflex de com havia canviat la percepció ciutadana i política sobre com anomenar els carrers d’una manera planificada, no simplement pels usos i costums.
Un cas que ja hem esmentat és la substitució de Padilla per Lluís Pellicer. Es tracta d’un dibuixant i pintor, pioner d’un ofici que va ser ràpidament extingit per l’aparició de la tècnica fotogràfica i que no estic segur de com hauríem d’anomenar: il·lustrador de guerra? Va realitzar dibuixos sobre la Tercera Guerra Carlina i la Guerra Russoturca per a diaris espanyols i internacionals, i també es dedicà a la caricatura política. Mort el 1901, sembla que era una personalitat prou popular com per merèixer un carrer amb el seu nom. Al llarg dels anys deu i vint no trobem a cap plànol aquesta nova denominació aprovada el 1907, però amb l’arribada de la II República si apareix en lloc del líder comunero.
Un altre exemple és el del doctor Robert, metge i polític que fou alcalde de Barcelona i un dels fundadors de la lliga regionalista. Morí el 1902 i segons algunes referències se li va dedicar algun tram del carrer Marina, però sembla que no es va arribar a consolidar la nova denominació.
Però possiblement el cas més emblemàtic d’un nom en cerca d’un carrer és el de Lleó Fontova. Aquest popularíssim actor, mort el 1890, era l’intèrpret de referència per estrenar les obres del també popular Pitarra, i un teatre del carrer Rocafort duia el seu nom. Originalment se li va atorgar un carrer just a l’altre banda del Paral·lel, l’actual Teodor Bonaplata, però posteriorment se’l va traslladar al llavors inhòspit carrer Castillejos. A la batalla de Castillejos, referent de les guerres colonials al Rif, que a l’inici del segle XX encara eren ben vives, se li havia reservat un espai proper a la plaça Espanya, en un carrer paral·lel a l’actual carrer Mèxic. Per entendre fins a quin punt aquests balls de noms eren absolutament irrellevants, existeixen plànols on Castillejos apareix simultàniament a les dues ubicacions. Quan es va projectar la urbanització de Montjuïc per a l’exposició de 1929, el vial reservat per Castillejos va desaparèixer i se li va restituir la seva ubicació original entre Padilla i Igualtat. Llavors el pobre Fontova, potser ja oblidat, dècades després de la seva mort, va ser relegat a una via, avui peatonal, del barri del Clot.
Aquest són només uns exemples dels canvis que patiran els carres de l’Eixample durant el segle XX, depenent dels canvis polítics i culturals, i també del definitiu desenvolupament de la trama ideada per Ildefons Cerdà. En breu us en detallarem el desenllaç.