La Teixonera abans de la Teixonera

Enguany la Teixonera celebra el seu centenari. Segons el web de l’ajuntament de Barcelona, el barri va ser fundat per Joaquim Taxonera, l’any 1915.

Taxonera, empresari maresmenc, va adquirir els terrenys a la falda d’un turó d’Horta a principis del segle XX. L’estiu de 1903 presentava un primer projecte de parcel·lació a l’ajuntament de Sant Joan d’Horta, pocs mesos abans de l’annexió a Barcelona, l’any 1904.

Una de les torretes centenàries que encara es conserven al Camí dels Àngels, a la Teixonera, envoltada de blocs de pisos moderns.

L’any 1915 s’hi van construir les primeres torretes i cases del que seria la Colònia Taxonera. En un primer moments s’hi van instal·lar, sobretot, estiuejants de Gràcia: menestrals amb estalvis que es construïen una caseta per passar l’estiu a prop de la ciutat. Però què hi havia al que avui és el barri de la Teixonera abans de l’arribada de Taxonera?

La Bòbila

La Bòbila fou la primer indústria en instal·lar-se al barri, fins i tot abans de l’arribada de Taxonera, i fou l’última en desaparèixer -tot i que l’empresa, ara anomenada Grup Puigfel- segueix existint, com un immens conglomerat empresarial, dedicat a la construcció, la gestió de residus, l’extracció d’àrids i la promoció immobiliària.

La bòvila, havia estat fundada per Domènec Giravent, entre 1887 i 1888, a l’Eixample, tot coincidint amb la construcció del recinte de l’Exposició Universal que es celebrà l’any 1888. De fet, la bòbila produí una part dels maons per a l’arc de triomf, l’entrada triomfal del recinte.

L’any 1906 la bòbila es va instal·lar a la Teixonera -que, però, encara no rebia aquest nom-, juntament amb l’extracció d’argila. L’any 1920 l’extracció d’àrids es va traslladar Cerdanyola del Vallès. A la dècada de 1940 se’n va fer càrrec l’antic fogoner, Ramon Puigfel, convertit, primer en gestor i, finalment, l’any 1947, en propietari de la bòvila.

El forn de la bòbila a la dècada de 1980 o 1990. Font: Arxiu Veïnal de la Teixonera. Web: Memòria Visual de La Teixonera.

Durant les dècades de 1940, 1950 i 1960 l’empresa creix, obre noves plantes de producció al Vallès i a l’Anoia i es diversifica. La bòbila, però, segueix arrelada al barri. Així, moltes cases d’autoconstrucció de Sant Genís dels Agudells i de la Teixonera es van construir amb els maons de la Bòbila Carmen.

La bòbila va tancar, finalment, l’any 2008. L’empresa va enderrocar bona part del recinte, per construir-hi nous blocs de pisos, conservant, però, el forn, que ara és de titularitat municipal. L’ajuntament s’ha compromès a restaurar l’edifici i convertir-lo en un equipament públic, però fa anys que no s’hi han fet obres. L’únic canvi visible que viscut el forn és una pintada que expressa la pregunta que, segurament, es fa bona part del veïnat: “Y la bóbila, pa’ cuando?”

Lourdes

A finals del segle XIX, el que avui és la Teixonera era una zona força despoblada a l’obaga del turó de la Creueta del Coll (o Turó d’en Falcó, com es coneixia llavors). La zona era plena de camps de secà, i pràcticament no hi havia bosc.

Rètol del Camí dels Àngels.

Tot i ser una zona força erma hi passava un camí, que pujava des de Vallcarca. Seguia el torrent de la Farigola fins al Santuari del Coll i d’allà girava en direcció a Collserola, per anar a Sant Genís dels Agudells i creuar la serra fins a Sant Cugat. Una part de l’antic camí romà a Sant Cugat passava, per tant, per la Teixonera. Al seu pas pel barri el camí de Sant Cugat s’anomenava Camí dels Àngels.

El Santuari del Coll, a principis del segle XX.

L’edifici més important de la zona era el Santuari del Coll, que avui pertany al districte de Gràcia. Ben a prop hi havia la masia de Can Pelegrí, a més d’algunes torres aïllades.

El 1870, però, s’urbanitza un primer carrer. Rep el nom d’un petit poble occità on, deu anys abans, una noia havia relatat aparicions de la mare de déu: Lorda (o Lourdes, en francès). Es tracta d’un dels primers carrers del món que són dedicats a aquest fet miraculós.

Fragment del mapa de 1890, de Josep Maria Serra. Hi veiem el nom de Lourdes, situat al mig del mapa, com si es tractés del nom del turó. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Lourdes es converteix en el primer nom de carrer d’un barri que encara no existia i, per extensió, en nom del barri incipient. De retruc, l’èxit del nom de Lourdes és també l’èxit del canvi del nom del poble en francès; el Lorda occità passarà a ser el Lourdes francès. Ben pocs reconeixeran, però, que si realment va passar l’aparició, la mare de déu va parlar en occità i no pas en francès.

El carrer Lourdes; avui en dia, carrer Morató.  

El camí dels Àngels

En aquest punt, el camí de Sant Cugat, fa una darrera pujada, abans de baixar cap a la Vall d’Horta, tot vorejant el turó de la Creueta del Coll, on torna a començar una pujada, més forta, per creuar Collserola. El tram del camí que passa per la Teixonera és, per tant, un tram molt agraït: fa baixada i ofereix unes bones vistes sobre tota la vall.

El camí dels Àngels, a principis del segle XX. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.

Com es veu a la imatge, al seu pas per la Teixonera, el camí passa pel costat d’almenys una caseta. Si tornem al mapa de Josep Maria Serra, veurem que a la zona de la Teixonera no hi havia cap edifici; però, veient aquesta imatge, si que es veuen alguns edificis esparsos.

El camí dels Àngels avui en dia; fotografia presa, més o menys, des del mateix punts que la imatge de fa un segle.

Segurament, el mapa de Serra no és del tot precís, ni pretenia ser-ho. No incloïa totes les cases rurals repartides pel pla de Barcelona, sinó només aquelles masies més importants. Que pràcticament no hi apareguin edificis en aquest indret, no vol dir que no n’hi haguessin, com podem veure per la foto de principis del segle XX.

El camí dels Àngels al mateix punt, però mirant cap a un altre angle. En una de les cases hi destaca un tros de mur més antic, potser aprofitat d’un edifici més antic.     

Avui en dia, un bon tram del camí dels Àngels, des de la pujada del Santuari del Coll, passa pel que actualment és el Parc de la Creueta del Coll. Tot i ser dintre del parc, hi trobem alguns habitatges, humils, sovint autoconstruïts, alguns d’ells centenaris o construïts a les dècades de 1950 i 1960. L’indret és un estrany punt mig entre un parc –amb veïns que hi passegen, amb gossos-, un carrer sense asfaltar i un camí rural.

La Teixonera després de la Teixonera

Després de l’arribada de Joaquim Teixonera i la construcció de la bòbila, el barri es va anar poblant de cases i torretes. És així que sorgeix la Colònia Taxonera.

A partir de la dècada de 1920 la zona començarà a acollir institucions de caràcter benèfic i assistencial, sovint lligades a ordes religiosos. L’any 1930 s’inaugura el Patronat Ribas, llavors un orfenat que substituïa la Casa de la Caritat, al Raval.

A la dècada de 1950 es comença a construir l’Hospital de la Vall d’Hebron. Molts dels manobres i paletes que treballen en la seva construcció, sovint immigrants del sud de la península, aniran a viure a la Teixonera. Conformaran una petita barriada, la primera al barri en tenir petits blocs de pisos plurifamiliars.

Habitatges dels anys 1950 a la Teixonera on hi vivien els manobres que van construir l’hospital de la Vall d’Hebron i on, en molts casos, encara hi viuen els seus familiars.  

Tot i treballar en la construcció del que avui és un dels hospitals de referència de l’estat, els seus propis habitatges patiran tot tipus de mancances. A l’octubre del 2014, un d’aquests blocs de pisos, al carrer Santa Rosalia, va haver de ser desallotjat per les esquerdes que tenia. A dia d’avui, la majoria de les famílies encara no han sigut reallotjades en pisos nous.

Teixonera i Taxonera

Alguns dels barris de Barcelona porten el nom d’una persona. En són exemples Baró de Viver, al districte de Sant Andreu, o el Farró, a Sant Gervasi, per Joaquim Farró, propietari dels terrenys on ara hi ha el barri.

A principis dels anys 2000, l’ajuntament va crear un mapa dels barris de Barcelona, seguint el mapa creat als anys 1980 per Josep Maria Huertas Clavería. Un dels punts més conflictius del mapa fou el nom de la Teixonera.

Huertas Clavería proposava el nom de Teixonera (1), ja que segurament venia del nom del propietari dels terrenys. Huertas tenia raó, és clar, però sense saber que, en realitat, aquest propietari es deia Taxonera. Al seu torn, el cognom de Joaquim Taxonera, segurament s’hagués hagut d’escriure com a Teixonera, al derivar-se del mot teixó; però l’ortografia catalana de principis del segle XX encara no estava sistematitzada. Al seu nou mapa, l’ajuntament va adjudicar el nom de Taxonera, el del cognom familiar, al barri. Els veïns, però, van protestar i va aconseguir que, finalment, el barri s’anomenés Teixonera.

Una casa centenària a la Teixonera; segurament anterior a la fundació de la Colònia Taxonera.

Aquest conflicte per la forma d’escriure el nom pot semblar supèrflua, però trobo que és un fet interessant. D’una banda, per què el veïnat es va implicar en defensar el nom del barri, més enllà de la imposició de l’ajuntament, un fet que sempre és positiu. De l’altra, per que al defensar la opció Teixonera es van voler independitzar del nom de l’empresari Taxonera i apropiar-se del nom del seu barri; el que sempre havien fet servir.

Els topònims esdevenen topònims en el moment en que es deslliguen del seu origen, com en el cas del cognom d’un propietari. Joaquim Taxonera no va fundar el barri; només en va comprar els terrenys, els va parcel·lar, es va enriquir i s’hi va establir. Si haguéssim de batejar el barri amb el nom dels seus fundadors, ens sortiria una llarga llista de cognoms; el de tots aquells que hi van anar a viure, molt abans que Joaquim Taxonera, al llarg del Camí dels Àngels.

La Tacho. 2015

La Tacho. És així que la coneixia molta gent del barri als anys 1980 i 1990, abans de la urbanització del carrer Coll i Alentorn i de les grans reformes olímpiques que van transformar tot el Parc de la Vall d’Hebron. L’associació de veïns del barri fa servir la versió Taxonera; com també ho fa la línia del bus de barri i el CEIP Taxonera. El centre cívic, l’estació de metro i el nomenclàtor en canvi usen la versió Teixonera. Sembla, doncs, que al barri conviuen molts -almenys tres- noms diferents.

Coincidint amb el centenari de la fundació de la Colònia Taxonera, s’ha començat a enderrocar l’antiga bòbila Carmen, l’única que quedava dempeus a Barcelona. A més de ser un element identitari del barri, l’espai podria haver servit per a allotjar diversos equipaments públics i un espai verd.

Cartell de la promoció dels nous blocs de pisos, aixecats a l’indret on encara hi ha la nau de la bòbila. Al març es va enderrocar la base de l’antiga xemeneia; per que hi poguessin instal·lar l’oficina de ventes.  

Enlloc d’això, s’hi està construint una gran promoció d’habitatges. Estan situats al costat dels antics blocs dels anys 1950, construïts pels manobres de l’hospital de la Vall d’Hebron. Els nous pisos, però, multipliquen el preu dels habitatges d’aquesta zona, que tradicionalment ha acollit població treballadora.

És més que probable que a partir d’aquesta promoció afecti el preu de l’habitatge de la Teixonera, del Carmel i de Sant Genís dels Agudells i que acabi augmenti; en un nou episodi de la bombolla immobiliària que fa dècades que empobreix la ciutat. Un galdós regal per al centenari del barri.

La Teixonera, Vallcarca i el Carmel.

Avui en dia, la Teixonera forma part del districte d’Horta-Guinardó. Fins l’any 1904, era un indret més del municipi d’Horta, que s’estenia des de la Clota fins a Sant Genís i Vallcarca.

El Camí dels Àngels fa de frontera entre els districtes de Gràcia i Horta-Guinardó. En aquest tram, conserva encara bona part del seu caràcter rural.

Tradicionalment, la Teixonera ha estat molt unida als barris del Carmel, el Coll i Vallcarca; barris muntanyosos, que comparteixen un mateix paisatge i una fesomia arquitectònica, social i històrica molt semblant. Potser per que els unia aquell antic camí de Sant Cugat, que s’enfilava des de Vallcarca, passant pel Coll i la Teixonera.