Sant Crist del Camí

Per a un barceloní que volgués viatjar, creuar la muralla i el fossat, deuria fer una mica de basarda. Avui, és difícil saber on acaba Barcelona. Fins l’any 1854, però, la ciutat s’acabava abruptament. Un cop fora muralles, començava el camí, muntanya amunt.

Tot i això, el pla de Barcelona era encara una zona prou coneguda, el camí de Jesús fins a Gràcia, flanquejat per arbres ben disposats, la vila de Gràcia, els hostals, els monestirs i les nombroses masies, envoltades d’horts, vinyes i oliveres. Però arriba un moment que també s’acaba aquest paisatge civilitzat. Llavors, el camí s’enfila cap a Collserola.  Comença el bosc.

Dos nens en un camí a Vallcarca; potser el camí de Vallcarca a Sant Genís dels Agudells i Sant Cugat. Principis del segle XX. Font: Centre Excursionista de Catalunya.

Potser és per això que, a partir d’un cert moment, bosc endins, muntanya amunt, trobarem petites capelles i ermites. Estan ben repartides, cada pocs quilòmetres. De totes, la més coneguda és l’ermita de Sant Medir, ja dins del terme de Sant Cugat, a l’obaga de Collserola. Però n’hi ha més: la capella de la Mare de Déu del Bosc, Sant Genís o Sant Crist del Camí.

Les capelles, com feien antigament els arcs o miliars romans, donen sentit al camí. Protegeixen al caminant, ja sigui de forma simbòlica com física; són un bon aixopluc pels dies de pluja.

El primer tram del carrer Natzaret, el camí de Sant Cugat.

A la darrera entrada vam deixar enrere el barri de la Teixonera. Un cop creuada l’actual Ronda de Dalt i el Passeig de la Vall d’Hebron, el camí de Sant Cugat que passa pel Coll es retroba amb la drecera que passa per Vallcarca. Entrem al barri de Sant Genís dels Agudells pel carrer Natzaret. El primer tram d’aquest carrer, però, no és res més que el vestigi del camí de Sant Cugat. És un carrer estret, voltat per murs d’antigues finques agrícoles.

Mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Hi veiem marcats tots els elements que ens trobarem en l’entrada d’avui.

Que aquí s’hi trobin els dos camins; el del Coll i el de Vallcarca no és, és clar, gens casual. Els camins passen pel Coll dels Penitents. Aquest coll ajuda molt al caminant; si el camí passés per qualsevol altre lloc, faria més baixada i després més pujada. Passant per aquest punt, la baixada i, per tant la pujada, són menys fortes.

Capella de Sant Crist des del carrer Natzaret.

El primer edifici que ens trobem al carrer de Natzaret és la capella de Sant Crist. Es tracta d’una església de regust modernista, de la dècada de 1930. Va ser construïda gràcies a l’impuls d’Anna Piferrer, propietària de la finca de Can Besora, on la que es troba la capella i aquest tros del camí.

La capella de Sant Crist, als anys 1950. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó.  

Aquesta, però, no és el temple de Sant Crist que busquem. La capella de Sant Crist del Camí fou construïda l’any 1782. A la façana, lluïa uns interessants esgrafiats, tant típics de l’arquitectura catalana del segle XVIII.

El nom Sant Crist del Camí, no podria ser més adient per aquest indret. La capella es va construir al peu del camí de Sant Cugat. Era lògic, per tant, que el seu nom fes referència a l’indret. Però, ben pensat, totes les capelles del pla de Barcelona, fora muralles es trobaven al peu d’un camí.

Les ruines de la capella de Sant Crist del Camí, als anys 1960. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó.

El fet que la capella de Sant Crist del Camí fos l’única que portés aquest nom fa pensar en la importància d’aquest camí en concret i de l’estret lligam que tenia aquest petit temple amb l’indret. D’una banda, una lligam físic: la capella estava situada a una banda del camí. D’una altra, era una capella de camí; es va construir aquí, per protegir el camí, per beneir-lo; proporcionava, per tant, una mena de protecció simbòlica, religiosa.

El fet que Anna Piferrer fes construir l’església de Sant Crist a la dècada de 1930, té una estreta relació amb el fet que, pocs metres més amunt hi hagués la capella de Sant Crist del Camí. A la dècada de 1930, el petit edifici ja estava pràcticament en ruïnes.

Les ruines de la capella de Sant Crist del Camí, als anys 1960, vistes de més lluny. Font: Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó.

Però on és aquesta capella antiga? En queda algun vestigi? Per trobar-la podem seguir les indicacions dels excursionistes i caminants que, als anys 1950 descriuen l’indret.

A los pocos minutos de ascensión por la cuesta con que aquel camino de Sant Genís se inicia, descubrimos en su orilla izquierda, escondidas casi entre la maleza, las ruinas de una pequeña capilla, Sant Crist del Camí del 1782, de la casa llamada Can Besora, situada al otro lado del camino, en los terrenos que ahora ocupa el Orfanato Ribas… (1)

La narració descriu amb força exactitud el lloc on hauríem de buscar l’antiga capella. A més, ens explica que pertanyia a Can Besora (de la qual era propietària Anna Piferrer), una antiga masia que estava a la part del darrere de l’actual Patronat Ribas. Es va acabar enderrocant al primer terç del segle XX, durant la construcció de l’antic orfenat.

Pi centenari, de grans dimensions. Va néixer aproximadament l’any 1886. Pertanyia al jardí de Can Besora. Ara es troba a l’entrada del geriàtric Azurimar. Forma part del catàleg d’arbres d’interès local.

Segons la descripció que acabem de llegir, la capella es troba, amagada entre la vegetació, pujant a mà esquerra, just per sobre de la capella nova de Sant Crist. El veïnat del barri explica que, fa pocs anys, les restes encara eren ben visibles des del carrer.

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà, del 1861. Hi veiem el veïnat de Vallcarca i, per sobre, el nom “San Cristo”, que fa referència a l’antiga capella. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. 

El carrer de Natzaret encara conserva un bon tram en que el marge esquerre és ple de vegetació, a més d’un bon nombre d’horts que treballa i conrea el veïnat. El problema, però, és que aquest tram es troba per sobre del trencall de que va cap a Can Figuerola. Ho explica la descripció que llegiem abans:

…a pocos pasos hallamos, ganada ya la cuesta, a nuestra derecha, unportalón de hierro que cierra la entrada a un corto sendero que conduce a una de las casas mas antiguas de esta parroquia, la denominada Can Figuerola…. (1)

El lloc més factible per a l’antiga capella es troba, per tant, just per sota de l’antic pi centenari de Can Besora, just a l’altra banda del carrer.

Indret on es trobava la Capella de Sant Crist del Camí.

A la dècada de 1990 s’hi va construir un bloc de pisos, coincidint amb la urbanització de la Ronda de Dalt i l’eufòria olímpica. Poc deurien importar les ruïnes esgrafiades de l’antiga capella.

Torretes al carrer de Natzaret, dels anys 1920 i 1940.

No hi ha temps per a la nostàlgia. La capella de Sant Crist del Camí ja no existeix. Però el camí de Sant Cugat continua; en direcció a Sant Genís dels Agudells. Hi trobarem torretes del primer terç del segle XX i la masia de Can Piteu, del segle XVIII.

La petita masia de Can Piteu, molt restaurada. Avui acull l’entrada d’un gran centre assistencial.

Just aquí, entrem al nucli de Sant Genís dels Agudells. Veiem el campanar, l’antiga font del jardí de Can Gresa, el torrent de la Font del Roure i la forta pujada que ens espera. Just aquí comença l’última etapa del Camí de Sant Cugat i, segurament, la més interessant.

El campanar de Sant Genís dels Agudells. Al fons, el cim del Puig Aguilar i l’església del Sagrat Cor de Tibidabo.

Però d’això ja en parlarem la setmana que ve.

—-

(1) Text citat al blog La Punxa – Col·lectiu Agudells.