Mandri

Durant dècades, el Cerebrino Mandri era el medicament més utilitzat per a alleugerir tot tipus de dolors. Va ser elaborat als laboratoris del Doctor Francesc Mandri, del carrer Escudellers de Barcelona, durant la primera meitat de la dècada dls anys 1920.

Anunci del Cerebrino Mandri. Font: El Periódico.

Els habitants més vells del carrer Mandri afirmen que el seu carrer va dedicat al metge que va inventar aquest fàrmac i que alguns anomenen Severino Mandri, nom que s’assembla a Cerebrino. Sovint es tracta dels primers habitants del carrer, que van anar a viure als blocs construïts al principi de la dècada de 1950 i encara hi viuen ara.

El carrer Mandri avui en dia, amb els primers blocs que s’hi van construir, als anys 1950.

El fet que els primers habitants de Mandri considerin que Severino Mandri dóna nom al seu carrer li dóna valor social i històric. Són ells qui han de creure’s l’origen del nom del seu carrer; encara que, probablement, la història anés una mica diferent.

Els primers blocs de pisos del carrer Mandri van ser construïts en plena llera de la Riera de Betlem. Els arquitectes municipals de l’època van tenir la bona pensada de no asfaltar el carrer. Això va fer que sempre estigués enfangat, ja que l’aigua seguia baixant per on ho havia fet fins llavors. Van haver de passar anys i protestes veïnals per que finalment s’asfaltés el carrer.

El carrer Mandri sense asfaltar a principis de la dècada de 1950, enfangat.

Abans de l’existència del carrer Mandri actual, hi havia hagut un altre carrer Mandri, entre Illas i Vidal i el turó de Monterols. Va desaparèixer completament amb l’obertura de la Ronda del Mig. Avui estaria situat a l’encreuament de Balmes i General Mitre.

La construcció del carrer Mandri actual va comportar la desaparició del que havia estat Mandri. D’una banda per l’enderroc del petit carrer Mandri. I de l’altra, per l’enrunament del que originàriament va donar nom als dos carrers, l’antic i al nou: la masia de Can Mandri.

El carrer Bigai avui en dia; al fons el carrer Mandri. Can Mandri era situat a mà dreta, a on ara hi ha el primer bloc de pisos, de maó vist.

Can Mandri era una de les masies més antigues de Sant Gervasi de Cassoles, una d’aquelles cases que conformaven el paisatge antic del poble, format per masies esparses. Es tractava d’un edifici de planta, pis i golfes, amb teulada a dues aigües, cap a la façana principal i cap a la posterior. Va ser construïda entre els segles XVII i XVIII.

Fotografia feta des del carrer Modolell, entre 1920 i 1930. D’entre molts altres elements s’hi veuen, al fons Can Mandri. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

A la imatge també es veuen dos torrents, el de Betlem i el de Mandri, que passaven molt a prop l’un de l’altra, a banda i banda de la masia. La peça de terreny que quedava entre les dues lleres conformava la finca de Can Mandri, que, com es veu, l’any 1925 encara era formada únicament per camps.

Fragment del mapa parcel·lari de l’Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles, de l’any 1895. S’hi veu la finca de Can Mandri. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià – Sant Gervasi.

La finca de Can Mandri va ser una de les últimes a urbanitzar-se. Durant anys, es va anar edificant a banda i banda de la parcel·la, en direcció a Tres Torres i Sarrià i a la banda del nucli antic de Cassoles. A la dècada de 1942, la finca continuava sent agrícola, envoltada de carrers.

Carrer Bigai. A mà dreta la Llar Mossèn Lluís Vidal, al número 16, i a l’esquerra, al número 18 una antiga central de Telefónica. Entre els dos edificis hi ha un petit espai, per on passava el Torrent de Mandri.

El nucli de Cassoles s’acabava al carrer Ciutat de Balaguer, que llavors encara rebia el nom de Babilònia. No sabem qui ni com es va acabar venent la finca, enderrocant la masia i enderrocant la masia; una successió de fets que es va anar repetint a tot el pla de Barcelona durant l’època franquista.

Carrer Ciutat de Balaguer, 70. Una de les poquíssimes edificacions centenàries que queden en aquesta zona. En tot el tram superior el carrer només estava edificat per un costat, i fins als anys 1940 aquesta era  l’única casa que hi havia en aquesta part del carrer, juntament a la Llar Mossèn Lluís Vidal, que hem vist més amunt.

El torrent de Mandri passa pel darrere de la casa, on encara s’hi veu un arbre, probablement un vestigi de la vegetació de ribera que hi havia. Fins els anys 1940 la casa donava a un camp i un camí de terrra.

El fet que la masia i la seva finca es resistissin tants anys a la urbanització mentre s’anaven edificant els voltants, ens fa suposar que l’enderroc de Can Mandri no es va fer del tot de forma voluntària. Potser en va ser la causa alguna oferta milionària que van pressionar els propietaris o la mort dels masovers.

El cert és que la urbanització de tot aquest sector es va fer de forma relativament ràpida. Això va conformar un barri fet d’edificis d’estil neoclàssic sever, amb façana de pedra. Encara avui, les illes entre els dos antics torrents presenten una gran homogeneïtat arquitectònica; tots s’assemblen.

La Llar Mossèn Lluís Vidal, a la cruïlla dels carrers Bigai i Ciutat de Balaguer, i l’edifici de l’altra cantonada, del carrer Bigai, 14. És un típic exemple d’edifici d’aquesta zona, d’estil classicista, construït als anys 1950.  

La comparació dels dos edificis resulta molt interessant. Encara ara, tot i haver desaparegut sota els edificis, el torrent de Betlem marca una subtil frontera entre estils d’edificis.

D’una banda, la part antiga de Sant Gervasi de Cassoles, amb parcel·les petites, antigues, i cases de pisos centenaris. De l’altra, grans blocs de pisos classicistes, dels anys 1950, amb apartaments més grans.

Al número 68 del carrer Ciutat de Balaguer hi havia el Club Eqüestre. Avui, després de l’enderroc, ha aparegut un immens solar, que porta anys sense urbanitzar-se; per sort. Al mig de la parcel·la s’hi veuen dos grans arbres, i al darrere una figuera. Tots ells són arbres que demanen molta aigua. Creixen just per on passava el Torrent de Mandri.

A una banda dels torrents de Mandri i Betlem hi viuen o vivien menestrals, els habitants de les cases antigues, a l’altra, una burgesia més aviat benestant. La distribució no era, és clar, del tot uniforme. Els veïns més vells, però, encara recorden com veien als nous veïns rics amb desconfiança; tement potser que acabarien apoderant-se de Sant Gervasi, encarint els preus i desfigurant el poble.

Els arbres de ribera, vistos des del passatge Bigai. Al fons s’hi veu la figuera; un arbre que té arrels molt fondes i que creix gràcies a les deus subterrànies. Un senyal inequívoc que, d’alguna manera, el Torrent de Mandri encara s’escola per sota les cases.

El temps va acabar donant la raó a aquells veïns de la part vella de Sant Gervasi de Cassoles. A les eleccions municipals del passat diumenge, el Torrent de Mandri va dibuixar una fina línia. A banda i banda, els resultats electorals eren sensiblement diferents. Mirant cap a Tres Torres, els partits conservadors van treure els seus millors resultats; mirant cap a Cassoles, els resultats es van apropar més a la mitjana de Barcelona.

És sorprenent com el Torrent de Mandri segueix marcant una línia tant clara, social, arquitectònica i fins i tot política o electoral, i com encara s’escola per sota terra i fa créixer arbres tant frondosos. Per què no conservar-los i crear-hi un petit parc públic, els jardins del Torrent de Can Mandri?

Cases modernistes al carrer Ciutat de Balaguer, 28 i 26; les últimes que hi ha al carrer. A la imatge de 1920-1930 feta des del carrer Modolell, que vèiem més amunt, es distingeixen clarament aquests edificis. Quan es van edificar, als anys 1910, donaven al Torrent de Mandri. Sortint de casa hi trobaven els camps de blat de Can Mandri i els canyissars de la riera.

Us en recordeu del Cerebrino Mandri? En parlàvem al principi de l’article. Els primers habitants del carrer Mandri hi van anar a viure amb prou feines cinc anys després de l’enderroc de la masia i la desaparició del torrent. Molts no sabran mai que el nom del carrer Mandri no ve del fàrmac i del doctor sinó de Josefa Mandri, una de les últimes inquilines de Can Mandri.

Conreava els camps de secà entre dos torrents; sense intuir que, un segle després, acabaria donant nom a un carrer; però que, tot i això, s’enderrocaria casa seva i que poc després ningú no recordaria ni tan sols que hi hagués hagut una masia.

El fàrmac va ser definitivament retirat del mercat l’any 2008.