Lina Odena

Molts cops, la informació es desborda. Els fils argumentals es destrenen i apunten a vàries direccions. Llavors prefereixo convertir aquella història en una sèrie d’entrades, que s’aniran publicant al llarg de les setmanes. Avui, però, totes les històries apareixeran de cop, una darrere l’altra. Intueixo que és la millor manera de parlar sobre l’última d’aquestes històries. Al final de l’article he afegit un comentari, dos mesos després de publicar l’article, gràcies a la resposta d’una lectora.      

Lluís Pellicer (1840-1901), Zitto, silenzio… che passa la ronda

Al carrer Casanovas, just per sobre de l’encreuament amb el carrer París, hi trobem un passatge que talla la illa de cases, delimitada per Casanovas, París, Buenos Aires i Villarroel. Just a sobre hi passa l’avinguda Diagonal.

El passatge Lluís Pellicer és un petit espai de calma, dins del bullici i tràfic d’aquesta part de l’Eixample. Està dedicat al pintor i dibuixant Lluís Pellicer, que a més de la carrera artística també fou regidor republicà a l’ajuntament de Barcelona.

La Torre del Pla

L’any 1371 Ponç de Gualbes adquireix una gran peça de terreny al Pla de Valldonzella, a l’indret conegut com a Olivera Rodona (1). Hi bastirà una torre, la Torre del Pla. Durant molts segles s’hi conrearan blat, ordi i civada.

La Torre del Pla serà reconstruïda a principis del segle XVIII i, de nou, a principis del segle XIX, ja que és enderrocada per les tropes napoleòniques. La finca tenia una gran extensió, des de la Riera de Bargalló fins al Camp de la Granada.

Fragment del mapa del municipi de Gràcia d’Antoni Rovira i Trias, llavors arquitecte municipal, de l’any 1863. Hi veiem la part més meridional del municipi que incloïa gran part de l’Eixample Esquerre, fins a mig camí de la Barcelona emmurallada. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Al mapa de veiem la zona encara plena de camps. Destaca sobretot la gran finca de la Torre del Pla, ben delimitada, a l’extrem sud-oest del municipi de Gràcia a on ara hi ha la plaça Francesc Macià.

Habitatges antics a la Travessera de Gràcia, entre Aribau i Muntaner, l’any 1931. Fins a la dècada de 1940, la Travessera era un camí estret, envoltat de camps i horts. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Els pocs edificis que hi ha estan al voltant del Camí de la Travessera (Travessera de Gràcia) i una petita agrupació de cases a l’entrada de la finca de la Torre del Pla. El passatge Lluís Pellicer és només el camí que separa dues peces de terreny, segurament dos camps.

La Granja Experimental, a principis del segle XX, a la Torre del Pla. Font: blog Barcelofília.

La família Gualbes van ser propietaris de la finca durant més de cinc segles. L’any 1854 Joaquim Maria de Sentmenat, marquès de Sentmenat, descendent dels Gualbes, intercanvià uns terrenys del Raval per una part important de la finca, per destinar-hi una granja experimental, un jardí botànic i una escola d’agricultura.

La granja experimental es va acabar enderrocant l’any 1926, per l’ampliació de l’avinguda Diagonal i la urbanització dels carrers Urgell i París, però gran part de la finca, va seguir sent un viver botànic fins a la dècada de 1940 (2).

Bargalló

Al mapa de Rovira i Trias destaquen també dos torrents. A l’extrem esquerre, la Riera de Bargalló i més cap a la dreta la Riera del Juli (3). La Riera de Bargalló marcava el final del municipi de Gràcia i la frontera amb el de Les Corts, fins que l’any 1897 les dues viles es van annexionar a Barcelona.

Tornem a trobar-nos els dos torrents al mapa d’alineacions de 1889:

Mapa d’alineacions del municipi de Gràcia, de 1889. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La Riera de Bargalló baixava des de la Torre Vilana, al capdamunt de  Sant Gervasi de Cassoles, on feia de frontera entre aquest municipi i el de Sarrià. Al seu tram més alt rebia el nom de Torrent de Vilana o del Mal Consell. Un cop creuada la Travessera, a l’alçada de l’actual carrer Loreto, passava a dir-se Riera de Bargalló.

Des del carrer Borrell amb Buenos Aires anava a buscar el carrer Urgell i seguia aquest carrer zigzaguejant durant dues illes, fins a entrar a l’illa de cases dels carrers Rosselló – Provença – Urgell – Villarroel, que talla en diagonal, en direcció al Mercat del Ninot. D’allà, anava a buscar el carrer Casanovas i baixava per aquest carrer fins a entrar al Raval i enllaçar amb la Riera Alta.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1891. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La de Bargalló és una de les rieres més importants del pla de Barcelona. Era l’última de les rieres que desembocava al nord de Montjuïc, als aiguamolls del Raval, ja que la següent riera anant cap al sud, la Riera de Magòria, es va desviar cap a Sants durant l’edat mitjana, i desembocava a la Marina del Llobregat, al sud de Montjuïc.

L’escola Sagrada Família, a la cruïlla dels carrer Urgell i Londres (encerclat en vermell al mapa de 1889). Forma part del nucli de cases que va sorgir a l’entrada de la finca de la Torre del Pla. Just pel davant del xamfrà hi passava la Riera de Bargalló. L’edifici respecta el xamfrà però no la línia del carrer Londres, ja que es va construir seguint l’estructura de la finca de la Torre del Pla i el traçat de la riera del Bargalló. 

Durant la construcció de l’estació de metro d’Hospital Clínic, als anys 1960, les obreses es van allargar van molts mesos més del previst per les constants filtracions d’aigua que hi havia, just al punt per on passava la Riera de Bargalló (4). L’estació d’Hospital Clínic creua el pas de la riera pel carrer Rosselló, entre Villarroel i Urgell.

Modolell

Als dos mapes que acabem de veure, però, hi apareix una segona riera. La Riera de Modolell o del Juli, baixava del Turó de Modolell, al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, a l’actual barri de Galvany. D’allà baixava pel carrer Calvet i el carrer Casanovas, passant pel costat mateix del passatge Lluís Pellicer. Acaba unint-se amb la Riera de Bargalló al carrer Casanovas amb Aragó, al principi de l’avinguda Roma.

La plaça Doctor Ferrer i Cajigal, al davant de l’Hospital Clínic, no és res més que un eixamplament del carrer Casanovas. La volta que fan els edificis, per formar la plaça, té relació amb la riera de Modolell, que baixava just per aquest punt. Fins a la dècada de 1940, gran part de les illes del davant de l’hospital estaven sense edificar, fet que va permetre crear-hi aquesta plaça.

Modolell també va ser el primer nom que va tenir el passatge Lluís Pellicer. Al mapa de 1889, hi apareix, per primer cop, el passatge, ja pràcticament del tot urbanitzat. Si l’amplieu veureu que hi posa Pasaje Modolell. El passatge va rebre aquest nom per la riera que passava a tocar de les cases.

El passatge Lluís Pellicer a mitjans de juny, des del carrer Casanova. Encara lluïa la decoració de la festa major, celebrada al primer cap de setmana de juny. 

Què hi feia un passatge en aquest indret de l’Eixample que encara no estava urbanitzat, encara ple de camps? El de Modolell era l’últim passatge, l’últim bocí de l’Eixample de Cerdà en aquell paratge.

Durant vàries dècades, era una illa construïda, aïllada enmig de camps. Les illes del costat no es van començar a construir fins a la dècada de 1910 i 1920. El passatge Lluís Pellicer ja feia trenta anys que hi era; des de mitjans de la dècada de 1880.

Camp de futbol a la cruïlla dels carrers Londres i Muntaner a principis del segle XX. Al fons, els edificis de la banda muntanya del carrer Londres, la part posterior del passatge Lluís Pellicer. Aquest camp va acollir l’RCD Espanyol abans que es traslladés al Camp de Sarrià, als anys 1920 A mà dreta, la Fàbrica tèxtil de Ramon Almirall . Font: web Amics del Passatge Lluís Pellicer.

El barri i la fàbrica 

El passatge Lluís Pellicer és més que un passatge. En primer lloc per una qüestió física, arquitectònica i històrica.

Edificis del darrer terç del segle XIX, al carrer Londres, prop de la cruïlla amb Muntaner; els mateixos que vèiem a la imatge del camp de futbol de principis del segle XX.

La renglera dels edificis del carrer Londres formen una única unitat amb els de la banda de mar del passatge Lluís Pellicer, que queda just per sobre. Els uns i els altres coincideixen en amplades. Molt sovint, una única família adquiria primer la finca del carrer Londres i, quan podia, també la que quedava per sobre i que donava al passatge. O a la inversa; primer comprava o llogava la finca del passatge i després la del carrer. El passatge, per tant, té almenys tres rengleres d’edificis; estretament vinculats: la del carrer Londres, entre Muntaner i Casanova, i les dues del passatge.

Cases baixes, de planta baixa i pis, al passatge Lluís Pellicer.

El passatge, però, també és més que un passatge per una qüestió social. El conjunt és sensiblement més antic que els edificis del voltant. La seva arquitectura, densa, d’habitatges petits, de façana estreta, és una rara excepció en aquest sector de la Barcelona, tant a prop de l’avinguda Diagonal i del sector més benestant de l’Eixample i Galvany.

Hotel de luxe, a la cruïlla de Muntaner i Londres; banda Besòs. Substitueix un bloc de pisos que, al seu torn, va substituir una fàbrica tèxtil.

L’origen del passatge té relació amb la indústria. Durant la segona meitat del segle XIX, moltes fàbriques es van anar establint per sota de la Travessera de Gràcia. A la cantonada dels carrer Muntaner i Londres hi havia la fàbrica tèxtil de Ramon Almirall. Formava part, també, d’aquell nucli fabril entre Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles.

Just al costat s’hi van establir els molts dels obrers que treballaven a la fàbrica; com també havia passat alguns anys abans amb la Fàbrica Batlló, al carrer Urgell. És llavors que va sorgir el passatge Lluís Pellicer. Amb el barri obrer va sorgir també un nucli de botigues de queviures, sastres, ferrers, sabaters, fruiters.

Robert C.

L’any 1930 la Caixa de Pensions de Barcelona adquireix uns terrenys a la cruïlla dels carrers Londres i Casanova i hi construeix tres blocs de pisos amb lloguer social.

Robert C. (5) serà un dels primer habitants d’aquells nous blocs. Gràcies a ell hem elaborat un mapa que situa les botigues, els llocs, els usos que tenia el petit món al voltant del passatge Lluís Pellicer.

Mapa parcel·lari de 1931, amb les indicacions de Robert C. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Robert C. hi va anar a viure l’any 1932, amb set anys, i hi va viure fins l’any 1948. Recorda la filla del carboner que vivia a la cantonada del passatge amb el carrer Londres i el tancat que hi havia a l’altra banda del carrer, on s’hi guardaven les fustes per a la foguera de Sant Joan, que es feia a la cruïlla de Londres amb Casanova.

També és capaç de cantar la cançó que tocava el pianista del Cinema La Barraca, que a mitjans dels anys 1930 encara projectava pel·lícules mudes. I el passatge, de fet un camí de terra, que anava del carrer Londres al carrer Urgell, un rastre de la finca de la Torre del Pla, que tallava el disseny dels carrers de Cerdà.

Els blocs de pisos de la Caixa de pensions, construïts a principis de la dècada de 1930, a la cruïlla dels carrers Londres i Casanova. Als anys 1940 s’hi van afegir dos pisos més.

I la botiga d’ultramarins del senyor Juanito del carrer Londres amb Casanova, banda mar – Besòs, i la de queviures, del xamfrà banda muntanya – Besòs, on a més de queviures s’hi podien comprar articles de papereria i fils i botons. El camp de bèisbol (alguns carrers enllà), d’un empresari canadenc que hi volia fundar una escola d’esport, però va acabar abandonant el projecte al començament de la guerra civil.

A la part de baix del barri, a la cruïlla de Casanova amb París hi vivien les famílies més benestants, les dels nens de col·legis de pago, que anaven en uniforme. Pujant el carrer, s’arribava als blocs de la Caixa de pensions, de classe mitja, i, creuant el carrer Londres, als menestrals més pobres del passatge Lluís Pellicer: carboners, sabaters, lampistes, petits botiguers.

Lina Odena 

Robert C. també recorda que durant els primers mesos de la guerra civil, alguns habitants del passatge, obrers i menestrals, es van presentar per anar a lluitar al front. Molts havien estat políticament actius abans de la guerra i van optar llavors per presentar-se voluntaris per al bàndol republicà.

El passatge Lluïs Pellicer des del carrer Muntaner. 

Una de les persones que es va presentar per lluitar al front va ser Lina Odena. Vivia i treballava al passatge com a perruquera i l’any 1936 tenia 18 o 19 anys. La van destinar al Front d’Aragó.

Va morir l’any 1937, quan el seu batalló, encerclat per les tropes feixistes va decidir suïcidar-se. Des de llavors fins al final de la guerra el passatge, aquell barri petit, va passar a dir-se passatge Lina Odena.

Imatge del web del nomenclàtor de l’ajuntament de Barcelona. Entre els noms anteriors del carrer no hi apareix el de Lina Odena.

Aquí s’acaben les històries del passatge Lina Odena. Rieres, cinemes muts, botiguers i obrers, nobles medievals, escoles d’agricultura; xamfrans i cruïlles.

Detall del passatge Lina Odena.

L’any 1939 les autoritats franquistes van rebatejar el passatge amb el nom del pintor; que, curiosament era un republicà federal d’esquerres. Gairebé ningú recorda que Lina Odena, perruquera del passatge, va donar nom al seu passatge.

—-

L’entusiasme i la història. (Setembre de 2015)

La història que explica Robert C. sobre Lina Odena em va captar l’atenció. Ràpidament, Odena va prendre el protagonisme del que havia de ser una constel·lació d’històries sobre el passatge Lluís Pellicer.

Però una setmana després de publicar aquest article vaig rebre un comentari que m’explicava que Lina o Paulina Odena no havia estat una perruquera anònima. Era filla de sastres que, això sí, vivien al passatge. Va arribar a ser una figura important dins del partit comunista de Catalunya. Va morir en un control franquista a Guádix, Almería i no al Front d’Aragó. Fins i tot té un espai dedicat a Barcelona; els jardins de Lina Odena.

He optat per respectar tot l’article i afegir aquest últim capítol al final. Ens ensenya –m’ensenya- que la història i l’entusiasme no estan renyits. Investigant ens trobem amb fets que ens entusiasmen; redescobrir el nom d’una perruquera que va morir a la guerra civil o poder publicar les primeres fotografies a la xarxa d’una masia enderrocada fa moltes dècades.

L’entusiasme ens fa córrer i això és bo. Però la història ens frena; ens ensenya que no va passar així com nosaltres voldríem. Lina Odena, per sort, té un espai dedicat a la ciutat i no és una figura anònima. Però a més de la família Odena, al passatge Lluís Pellicer també hi deuria haver un perruquer o una perruquera. Qui sap.

Ser historiador –aficionat o professional- ens fa fer equilibris entre l’entusiasme i la paciència, la modèstia, la calma. La història sempre se’n surt amb la seva; i això és bo.

—

(1) Imma Navarro i Molleví, Masies de Les Corts, Ajuntament de Barcelona (1993)

(2) El Blog Barcelofília, dedicat a edificis, establiments i carrers que han desaparegut, té un article sobre la Granja Experimental de la Torre del Pla.

(3) Al mapa d’alineacions de Gràcia de 1889 apareix un nom que es fa difícil d’entendre: Torrent del Juli (?). El fet que en d’altres mapes (Josep Maria Serra, 1891) la riera baixi del Turó del Modolell i que el passatge Lluís Pellicer s’anomenés així, em fa suposar que la riera pogués portar aquest nom.

També és probable que portés el nom de Riera de la Creu d’en Malla. La Riera d’en Malla era la riera que baixava més al nord, entre els carrers Balmes i Enric Granados. Al carrer Villarroel hi havia una creu de terme que s’anomenava Creu d’en Malla. Alguns autors donen aquest nom a la Riera de Bargalló (Masies de laes Corts) i d’altres a la Riera de Modolell (Carreras Candi).

(4) Diversos autors,  I jornades de recerca històrica de Les Corts: ponències i comunicacions: Barcelona, 14 i 15 de març de 1997, Arxiu del Districte de Les Corts (1997); “La barriada Batlló i la seva zona d’influència o L’Eixample Cerdà a Les Corts” (pàgs. 201-212).

(5) Robert C., un vell amic meu, em va anar retratant la barriada al voltant del passatge Lluís Pellicer tal i com era els anys 1935 i 1936, just abans de la guerra civil. En una sèria de tres llargues converses van anar sorgint tota una constel·lació d’informacions i noms, com el de Lina Odena, que ha acabat protagonitzant aquest article.