Baldiró i Custó

Pere de Monterols era un home propi, soliu i afocat, i estava subjecte a quatre dels cinc mals usos: la intestia, l’eixorquia, la cugucia i la ferma d’espoli. Només es salvava del dret al senyor a infligir-li càstigs físics.

Dit d’una altra manera; Pere de Monterols estava lligat a Can Custó de per vida. No podia deixar la terra, que, però, no era seva, i havia de pagar tot tipus de penalitzacions i tributs per a tot tipus de fets: en cas de morir sense fer testament, per no tenir descendència o per l’adulteri de la seva muller (1).

Can Custó, avui en dia. Font: Viquipèdia.

Can Custó era una masia a la part alta de Les Corts, en una zona relativament poc poblada. Al segle XVIII a l’entorn de Can Custó hi havia sis masies, a cinc o deu minuts caminant. Algunes estaven a poc més de dos-cents metres de distància.

Can Custó, després de la reforma encarregada per Joan Güell, al darrer terç del segle XIX.

Poc es devien imaginar Pere de Monterols i Sança de Sarrià l’any 1409 que cinc-cents deu anys després casa seva acabaria sent la residència reial d’un regne que, llavors, amb prou feines era el seu. I que una màquina blanca, impensable, infernal, esbudellaria el terra per parar-se, de cop, sota els camps que havien de treballar, en una parada que s’anomenaria Palau Reial.

Que avui Can Custó s’anomeni Palau Reial és fruit d’una llarga cadena de propietaris. L’última peça d’aquesta cadena és Joan Güell, que l’any 1859 compra el mas amb les seves set mujades de terra (unes tres hectàrees i mig). Aquella seria la primera de moltes adquisicions: Can Feliu, Can Berra i Can Baldiró. Totes quatre acabarien formant la Finca Güell.

Can Berra estaria situada a la part del darrere de la Facultat de Dret de la UB. Font: Centre Excursionista de Catalunya.  

Joan Güell reformà la masia i la convertí en un palau de caràcter aristòcrata. La primera fotografia de Can Custó és posterior a la reforma de Güell. No sabrem, per tant, quina fesomia tenia la masia abans de passar a ser la Torre Güell. És probable, però, que es tractés d’una reforma, i que s’aprofitessin parts de l’antic mas.

L’any 1918, Eusebi Güell, fill de Joan Güell, cedí la finca de Can Custó a la corona espanyola, en agraïment al seu nomenament com a noble. En aquell temps, Barcelona no tenia una residència reial fixa. Can Custó era la millor candidata; lluny del centre de la ciutat. La masia es va tornar a reformar i ampliar per convertir-se en el sumptuós Palau Reial de Pedralbes.

Fragment del mapa de masies de Les Corts. S’hi veuen les masies que hi havia l’any 1920, sobreposades al disseny actual dels carrers. Font: llibre Masies de Les Corts.  

La reconversió de Can Custó en residència reial va anar acompanyada de la darrera ampliació de l’avinguda Diagonal. Fins a la dècada de 1910, l’avinguda s’acabava poc abans d’arribar a l’actual plaça Francesc Macià; interrompuda per la llera del Torrent de Modolell i el Camp d’en Galvany.

La primera ampliació cap al nord va arribar a la Carretera de Sarrià i va implicar l’enderroc d’almenys quatre masies. La segona va portar la Diagonal a l’actual entrada de Barcelona, al límit amb el municipi de l’Hospitalet, que fins l’any 1933 arribava a l’actual Club de Polo de Catalunya.

L’Avinguda Diagonal, l’any 1950, a l’alçada de l’avinguda Pedralbes.

La segona ampliació va suposar l’enderroc de quatre masies més. Algunes d’elles, com Ca n ‘Estela, no ocupaven l’avinguda mateixa, però van ser enderrocades pel disseny d’una plaça que enlloc de ser el·líptica havia de ser rodona.

El poc respecte per aquell patrimoni va venir acompanyat per l’oblit. Can Custó es va convertir en el Palau Reial i l’espai que ocupava Ca n’Estela està dedicat al papa Pius XII, que hi va celebrar una missa, que va ser menys multitudinària del que sembla.

El lloc on era Ca n’Estela. Hi trobem una escultura dedicada de Pius XII. Segles d’història no van poder compensar la presència fugaç de sa santedat. Avui, la plaça que va comportar la destrucció de Ca n’Estela s’anomena Pius XII. Al fons, un bloc d’oficines.

En poc més de deu anys, aquell món rural va desaparèixer de forma abrupta. En un any es van enderrocar Can Feliu, Can Baldiró i Ca n’Estela.

La figuera de Can Baldiró, davant de la Facultat de Dret.

De Can Baldiró queda, però, una figuera, que, segons sembla, va ser plantada l’any 1897. Que hi hagi una figuera centenària just aquí, davant de la Facultat de Dret, és molt interessant.

Can Baldiró era situat al costat de la Riera Blanca, que baixava de Sarrià, per l’actual Avinguda J.V.Foix, per girar cap a l’avinguda Pedralbes, just a sota dels Habitatges del Cadci. La urbanització de l’avinguda Diagonal va desdibuixar el traçat de la riera, que, apareix més avall, per fer de frontera entre Sants i L’Hospitalet.

Figuera al darrere de la Facultat de Dret, prop d’on hi ha les Cavallerisses Güell i d’on hi havia la masia de Can Berra.

Dins de la Finca Güell, l’actual jardí de la facultat, però, hi trobem una subtil successió de figueres que ressegueixen el traçat de la Riera Blanca, fins a arribar al lloc on hi havia Can Baldiró.

Allà hi trobem la figuera centenària que consta al catàleg d’arbres d’interès local i una palmera, que podria haver format part de l’entorn més immediat de Can Baldiró. Aquest catàleg va senyalitzar la figuera i vetlla per la seva protecció, però, a l’explicació del seu lloc web, no menciona l’origen de l’arbre; una masia enderrocada per motius urbanístics.

Palmera de Can Baldiró.

Can Custó i la figuera Can Baldiró resumeixen el que ha estat aquest curs al blog pladebarcelona. Sovint, s’expliquen els canvis urbanístics que ha patit com a una conseqüència del pas del temps o del progrés de la història. Aquesta forma d’explicar ve sempre acompanyada de certa nostàlgia per la pèrdua de certs espais o edificis; una nostàlgia que, però, no es para a analitzar per què han desaparegut.

La idea de veure la història com un progrés lineal cap endevant ve del filòsof Friedrich Hegel (1770-1831). Segons el pensador alemany, la història de la humanitat ha estat la història del progrés humà. Aquest punt de vista direccional, lineal, encara s’utilitza avui en dia. Així, sovint s’explica que la reforma de la Via Laietana va suposar, a la llarga, la revalorització del patrimoni gòtic i l’eixamplement de Ciutat Vella; alguns historiadors en fan un balanç positiu.

Però què va suposar per als habitants, la majoria pobres, dels carrers Graciamat o Riera de Sant Joan que van perdre casa seva? També va suposar un progrés per a les seves vides? I pels pagesos de Ca n’Estela i Can Baldiró? Ells no sabien -ni els importava- que, un segle més tard, l’avinguda Diagonal seria la porta d’entrada a la ciutat per a milions de vehicles.

La història no és fruit d’un progrés lineal i inqüestionable; normalment progressa en uns aspectes i retrocedeix en d’altres, formant un mosaïc ric, complex i, la majoria dels cops, incoherent. Sovint, massa sovint, el progrés urbanístic de Barcelona només es pot defensar a la llarga i magnificant certs arguments macroeconòmics o tècnics per obviar-ne d’altres de socials.

Detall de la figuera de Can Baldiró.

És possible que, si rasquéssim amb prou força, trobaríem que, darrere les parets estucades del Palau Reial, s’hi amaguen encara alguns dels antics carreus de pedra de Can Custó. A sota del jardí del Palau Reial on aquest passat mes s’hi va celebrar el Festival dels Jardins de Pedralbes –músics famosos per a preus elevats-, hi trobaríem alguna rudimentària eina agrícola desgastada, llaurada i arrodonida pel pas dels segles.

 

Gràcies i fins ben aviat. Bon estiu!

 

—

(1)  Imma Navarro i Molleví, Masies de Les Corts, Ajuntament de Barcelona (1993)

(2) Imma Navarro, Masies de Les Corts.