Blanco

Algú que vulgui anar a l’església de Sans, a la plaça Màlaga, venint de la plaça de Sans, haurà de pujar pel carrer Olzinelles. Si, en canvi, el que es vol és anar-hi des d’Hostafrancs, el millor és agafar el carrer Sant Crist, que també fa pujada, just abans d’arribar a la plaça Ibèria, al costat de l’església. Des de la Bordeta, us aconsello l’històric carrer Sagunt, que enguany està guarnit com a un jardí japonès. També aquí ens espera una bona pujada, just abans d’arribar al centre de la vila de Sants.

Recreació de Sans, tal com seria durant la primera meitat del segle XIX, encara amb l’església romànica. 

El nucli medieval de Sans estava situat a dalt d’un petit turó, el Turó de la Vila. Vinguem d’on vinguem, el turó encara es nota, és present, quan ens dirigim al centre de Sans.

A l’edat mitjana, el turó va ser un punt estratègic, des d’on vigilar la plana del delta del Llobregat. És per això que s’hi va construir una torre de guaita i un gran casal, La Raqueta, a més de l’església i una masoveria, de la qual encara existeix un tros. Pel costat hi passava el camí ral, que sortia de Barcelona per endinsar-se cap al sud, en direcció a Sant Feliu de Llobregat i Martorell.

Avui, però, no parlarem del que queda del Sans medieval. Coneixerem un tros del camí ral, per qüestionar-nos el seu traçat, i, de pas, ens fixarem en tres petits vestigis que ens parlaran de la història d’aquest tros de Sans.

El carrer de López Catalán. A la dreta, tot el que queda de la Petita Maria, una masia del segle XVII. La restauració, feta als anys 2008 i 2009, es va centrar únicament en la seva façana però en va enderrocar l’interior.

El carrer de López Catalán és un cul-de-sac. Els edificis que en tallen el recorregut segueixen un estrany traçat en diagonal, que no coincideix amb el traçat de cap dels carrers del voltant.

Imatge de satèl·lit de la illa entre el carrer de Sans, el carrer López Catalán i el carrer Salou. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

A la imatge de satèl·lit s’hi veu una línia en diagonal, que talla la illa en dues parts. La línia és ben visible, ja que tots els edificis, siguin antics o nous, la respecten. La línia sembla venir del carrer de Sans i anar en direcció al passeig de Sant Antoni.

Al mapa parcel·lari de 1931 podem veure que la línia té continuïtat al carrer d’en Blanco, que fins als anys 1960 travessava la majoria del que avui és la plaça de Sans.

Fragment del mapa parcel·lari del 1931. S’hi veu la mateixa línia en diagonal que vèiem a la imatge de satèl·lit. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

El carrer d’en Blanco (1) –per això el títol de l’entrada d’avui- es va anar escurçant a mesura que s’anava ampliant la plaça de Sans. La construcció de la carretera de Sans, a la dècada de 1760 i la del ferrocarril, a la dècada de 1860 van interrompre la continuïtat del carrer.

A la dècada de 1930 es va enderrocar una primera illa de cases, que va donar lloc al que avui és la plaça de Sans. El carrer encara es va escurçar més a la dècada de 1960, amb la construcció del bloc de pisos que encara avui presideix la plaça. A finals de la dècada del 1990, l’abandó del recinte del Vapor Vell van motivar una gran reforma urbanística. Se’n van enderrocar la majoria de les naus, però, a més es va aprofitar per enderrocar un bon nombre de cases del carrer d’en Blanco, per poder obrir el carrer Joan Güell, que fins llavors quedava tallat pel Vapor Vell a l’alçada del carrer Rajolers i no arribava a la plaça de Sans.

El primer dels tres vestigis d’avui és un dels edificis més antics del carrer d’en Blanco, avui a la cantonada amb el carrer Joan Güell i la plaça de Sans. A la façana s’hi veuen tres números diferents, el 25, l’11 i el 3-5. L’edifici va anar canviant de numeració a mesura que s’anaven enderrocant edificis del carrer que es estaven situats a on ara hi ha la plaça.

Amb tot, el carrer d’en Blanco encara és un carrer força llarg, però molt poc transitat. Es troba a la part posterior del carrer de Sans, que concentra tots els comerços de la zona.

S’ha dit sovint que l’antic camí ral passava pel carrer Sant Crist, la plaça Ibèria i la de Màlaga, creuava la plaça de Sans i enllaçava amb el carrer d’en Blanco en direcció a Collblanc, passant així pel nucli medieval de Sans. Però quin sentit té pujar el turó per tornar-lo a baixar?

El segon vestigi, al núm. 28 del carrer d’en Blanco. Hi veiem una casa que aparentment té planta baixa i pis. Just a sota del balcó, però, veiem una petita finestra. Originalment, el primer pis d’aquesta casa era aquesta finestra. 

Quan s’urbanitza aquest tram del camí ral, al XVIII, es construeixen habitatges molt petits i senzills, amb un primer pis molt baix. En aquesta casa, però es va decidir, a mitjans o finals del segle XIX, afegir-un primer pis més gran, amb balcó, tot respectant el primer pis originari. 

Avui parlem del carrer d’en Blanco per reivindicar-lo. És força probable que l’antic camí ral sortís del carrer Sant Crist, i es desviés en direcció muntanya, passant pel costat de la masia de la Petita Maria, per agafar el carrer d’en Blanco per creuar la plaça de Sans que no va existir fins als anys 1940. D’aquesta manera, els caminants s’estalviaven una pujada.

Quan es va construir la carretera de Sans, la nova carretera reial, l’antic camí ral va quedar interromput. La plaça de Sans va acabar de desdibuixar la traça de l’antic camí.

Del carrer d’en Blanco en surt un petit carrer, un cul-de-sac, el carrer Demòstenes. Fins l’any 1897 s’anomenava carrer de Sant Pau i encara abans s’havia conegut com el carrer del Pou. Conserva un bon conjunt de cases del segle XVIII, cases com la del núm. 28 del carrer d’en Blanco que acabem de veure, però sense la remunta del primer pis. 

Les guerres i emboscades eren un perill constant pel Pla de Barcelona. És per això que els pocs edificis antics que hi ha fora de les muralles solen ser grans masies fortificades, monestirs o torres de defensa.

No trobarem carrers i barris o cases menestrals fins al segle XVIII. Després del setge de 1714, l’absència de guerres i la prosperitat econòmica faran créixer el poble. Sans passa dels 92 habitants l’any 1715 a tenir-ne 225, l’any 1741, 662, l’any 1786 i 1014, l’any 1792 (2).

El carrer Demòstenes, l’antic carrer del Pou, conserva un dels pocs rètols de carrer en castellà, de l’època franquista. 

Els nous habitants s’estableixen al llarg del camí ral, el carrer Sant Crist i el carrer d’en Blanco, ja que a sobre del Turó de la Vila hi ha les grans masies fortificades, l’església i el cementiri. A partir de la dècada de 1760, la construcció de la nova carretera reial, l’actual carrer de Sans, converteix l’antic camí ral en un carrer secundari.

Els carrers d’en Blanco i Demòstenes, però, segueixen existint. La majoria de les cases d’aquest racó de Sans són de la primera meitat del segle XVIII. És aquí que van anar a viure els nous habitants del poble, primer pagesos, menestrals i taverners, després els treballadors dels camps d’indianes de la Marina i els primers obrers de les manufactures.

El tercer vestigi el trobem en una de les cases del carrer del Pou (o Demòstenes). Un petit detall decoratiu sobre la porta i un òcul, una finestra rodona. Tot i la senzillesa de les cases, algunes d’elles conserven alguns d’aquests petits elements decoratius, típics dels segles i XVII i XVIII.  

Avui, el nucli medieval de Sans ha desaparegut gairebé del tot. El poble conserva però els primers carrers que va tenir, del segle XVIII, quan Sants estava en plena expansió. I conserva, entre molts d’altres, aquests tres vestigis: una casa amb tres números, una altra amb un pis i mig i la tercera, amb la decoració que li va voler donar un santsenc del segle XVIII.

—

(1) Segons el nomenclàtor de Barcelona el nom del carrer ve d’un propietari anomenat Francesc Blanch.

(2) Enrech, Carles, Entre Sans i Sants : història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897), Ajuntament de Barcelona i Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, Sans (2004).