Hi va haver un temps en que Hostafrancs era un barri sense nom. Almenys sense nom oficial. Era aquell barri que venia després de la Creu Coberta, les Barraquetes de després de la Creu Coberta, per oposició a les barraquetes i tavernes a l’aire lliure que hi havia al llarg de tota l’avinguda Mistral -abans que l’avinguda Mistral fos l’avinguda Mistral-.

bm1843 - copia

Fragment del mapa dels “principales caminos del Llano de Barcelona”, de l’any 1843. Veiem els tres nuclis de Sans, clarament diferenciats, però només porten nom Sans i La Bordeta (escrit “Borbeta”).

Sabadell, Girona o el barri del Coll organitzen Barraques durant la seva festa major; en cada barraca s’hi ven cervesa, però cada barraca es diferencia de la resta. Moltes corresponen a entitats del barri o poble, persones concretes. S’hi fan jocs –alcohòlics o no-, música, concursos de veure porró, etc.

Cada tarda, el camí que sortia del Portal de Sant Antoni en direcció a Sans (l’actual Avinguda Mistral), s’omplia de barcelonins en busca de barraques on venien vi i diferents aiguardents a un preu força més baix que a dintre la muralla. Segurament, cada barraca tenia la seva particularitat (potser un mascaró de proa d’un antic vaixell?), i cadascú en tenia una o vàries on anava habitualment.

Encants avinguda Creu Coberta (Mistral) 1920-28 (3)

Els Encants de la Creu Coberta, l’actual avinguda Mistral, l’any 1920. Els encants es venien i es feien en barraques molt semblants (segurament eren hereves) a les tavernes que als segles XVIII i XIX van omplir el camí de sortida de Barcelona.

Un cop passada la Creu Coberta, les precàries tavernes es feien menys precàries. S’havia passat la frontera, cruel i força mòbil en que des del 1714 fins al 1854 es va prohibir construir edificis estables, ja que podrien haver servit per a que la població revoltada es pogués parapetar contra les armes dels soldats que oprimien la ciutat.

Sans és Andorra!

A Hostafrancs –abans de ser Hostafrancs- ja era possible dormir en algun hostal, normalment força senzill, si per cas algun barceloní hagués begut un xic massa i se li hagués passat el moment en que es tancaven les portes de les muralles. També era un bon lloc per parar pels viatgers que venien de lluny i que no arribaven a temps per entrar a Barcelona o per aquells visitants que volien estalviar-se algunes monedes abans que gastar-se els doblers en algun hostal de dins la ciutat.

Casa dels pollets, 2002

La Casa dels Pollets, l’any 2002. Havia estat l’hostal de Ca n’Astafrancs fou obert a principis de la dècada de 1830. La teoria més acceptada és que el nom li ve d’uns hostalers o tavernes d’Hostafrancs de Sió, a la Segarra (poble que, al seu torn, també tenia un hostal que li va donar nom). L’hostal va acabar donant nom al barri; un nom que va lligar molt bé amb l’indret, ja que, efectivament hi havia hostals i tavernes que eren francs i pagaven molts menys impostos que a ciutat. 

Tal era el trànsit de carruatges i viatgers per la carretera reial, que es feu la dita “Sans és Andorra!”. La dita no feia referència tant al fet que a Andorra no es tributaven impostos, cosa que al segle XIX no era un tema actual ni, probablement, conegut. Andorra era, senzillament, un lloc llunyà, un xic exòtic. Per la carretera de Sans passaven cada dia entorn de 700 carruatges, l’any 1846.

Que Sans fos Andorra es deu, però, sobretot, a Hostafrancs. Tothom que volgués sortir de Barcelona cap al sud passava per Hostafrancs. D’aquí hi sortia la carretera reial, construïda a la dècada de 1760, en direcció al sud (i cap a Madrid), que va substituir l’antic camí ral, que, bàsicament feia el mateix camí.

DSCN6419

El solar on hi havia la Casa dels Pollets, al principi del carrer de la Creu Coberta. Fou enderrocat l’any 2013, per que el PGM preveu que, algun dia, s’hi obri un carrer. Avui hi ha un punt d’informació turística, que preveu incentivar  l’entrada d’un flux de turistes des de la plaça Espanya cap a l’interior del nucli de Sans. Al mur dret, avui decorat amb un grafit, encara s’hi poden veure les bigues de l’antic hostal.      

D’aquí també en sortia un altre camí; el camí de Sant Boi o de Provençana. Com el seu nom indica, el camí entrava de ple a la plana del Llobregat, en direcció a La Bordeta, L’Hospitalet (Santa Eulàlia de Provençana) i Sant Boi de Llobregat.

1839 Districte Hostafrancs.

L’any 1839 el municipi de Sans, llavors un municipi d’uns 1700 habitants, de caràcter agrícola i menestral, perdia tot el territori que quedava al nord de la Riera de Magòria, és a dir, Hostafrancs, que passava al municipi de Barcelona.

gran via, hostafrancs

La Gran Via, l’any 1929. Entre els dos blocs de pisos hi destaquen tres cases de cos, més baixes, de principis del segle XIX o del XVIII, just al principi de la carretera de la Bordeta o camí de Sant Boi.

S’ha dit sovint que es va tractar d’una permuta; Hostafrancs va passar a Barcelona i, a canvi, el municipi de Sans guanyava terrenys a la Marina i a la Bordeta, entre la Riera de Tena i la Riera Blanca, que llavors formaven part de L’Hospitalet. Tot i això, és possible que l’origen d’aquella estranya frontera que travessava el nucli urbà sansenc fos, senzillament, la poca exactitud dels geògrafs de l’estat, que, al no saber per on traçat la frontera entre Barcelona i Sans, van optar per la riera de Magòria, com a punt de referència segur.

Enderrocament d'una casa a prop de Plaça d'Espanya, 1923 (2)

Any 1923. Enderrocament d’unes antigues cases del segle XVIII, a la Creu Coberta, a l’actual plaça Espanya, per la urbanització de l’Exposició Universal de 1929. Formaven part de l’antic Hostafrancs, el barri de Les Barraquetes, quan el camí ral i després la carretera reial travessaven l’actual plaça Espanya.   

Fins llavors, la frontera del municipi era la mateixa que la del terme parroquial de Sans, i passava pel turó de la Vinyeta (l’actual Parc de l’Escorxador) i la Creu Coberta (Avinguda Mistral amb Avinguda Paral·lel). Fou l’admistriació provincial qui va decidir els nous límits municipals de Sans.

DSCN1469

El fet de pertànyer al municipi de Barcelona va fer que Hostafrancs s’urbanitzés seguint la pauta dels xamfrans de l’Eixample, tot i que una escala més petita. Cruïlla dels carrers Leiva i Vint-i-sis de gener de 1641. 

L’establiment d’una frontera municipal definida a Sans, l’any 1839, coincideix amb un major control dels ajuntaments. Fins a la dècada de 1830 és habitual trobar els documents municipals dels pobles del Pla de Barcelona escrits en català. Potser pel major control del govern, pel creixement de la població i per tant la major importància dels consistoris o l’augment dels recursos fa que a partir dels anys 1840 tots els documents passin a escriure’s en castellà, que els censos siguin molt més sistemàtics, etc. Amb l’establiment del Vapor Vell, la fàbrica de l’Espanya Industrial i Can Batlló a partir de la dècada de 1840 Sans passarà de ser un poble agrícola a una ciutat industrial i multiplicarà per cinc la seva població.

DSCN7275

Al xamfrà de la cruïlla dels carrer Vidriol i Sant Roc hi ha una casa que porta la data de construcció de 1866 al targetó de la porta. Cerdà havia dissenyat l’Eixample molt pocs anys abans i la primera casa que es construïa a l’Eixample barceloní data del 1862. Com demostra aquest edifici, només quatre anys després ja s’estava implantant la trama de l’Eixample a Hostafrancs. Tot i estar al districte de Sans, és una de les primeres cases construïdes amb el xamfrà de Cerdà.

Tot i passar a formar part de Barcelona, Hostafrancs va seguir formant part del terme parroquial de Sans fins a formar una parròquia pròpia. Els habitants d’Hostafrancs podien fer alguns tràmits administratius a l’ajuntament de Sans, que els quedava molt més a prop. Els límits del municipi de Sans a Hostafrancs mai van acabar de ser definitius, com tampoc va ser estable l’estructura de l’estat espanyol. Hostafrancs va intentar segregar-se de Barcelona almenys en dues ocasions, els anys 1849 i 1867.

El PGM i el PERI

A la segona meitat del segle XX hem viscut l’augment trepidant de les abreviacions i les inicials. El PGM és el Pla General Metropolità, preformulat l’any 1953 (Pla Comarcal) i aprovat l’any 1976. Aquest immens pla s’ha anat concretant en diferents PERIs, és a dir Plans Especials de Reforma Interior. Aquests plans contemplen sovint l’enderroc de centenars d’edificis (i l’expulsió de centenars de veïns) i, fins i tot, la creació de carrers nous i la desaparició de carrers antics.

Com també ha passat en d’altres barris, el PERI d’Hostafrancs era tant ambiciós que va quedar arxivat en un calaix fins l’any 2011. Els veïns que vivien en alguna de les cases afectades pel pla, que s’havien d’enderrocar, no hi podien fer cap obra d’importància. Així, des del 1976 i fins avui, les illes de cases dels carrers Leiva i Vidriol no han rebut ajudes per a ser restaurades ni s’han pogut restaurar, ja que  en algun moment s’havien d’enderrocar.

c Vidriol

Habitatges de planta i pis al carrer Vidriol, de principis del segle XIX, enderrocats pel PERI d’Hostafrancs.   

Hostafrancs, abans de ser Hostafrancs, va començar a construir-se als carrers Leiva, Sant Maurici i Vidriol. Fins l’any 2009, aquest petit triangle entre el carrer de la Creu Coberta i la Carretera de la Bordeta concentrava el nucli més antic d’Hostafrancs, sorgit a finals del segle XVIII.

Com que aquelles cases s’havien d’enderrocar segons el PGM, l’ajuntament no hi va invertir recursos i els veïns no podien rebre permisos d’obra major. Les cases es van anar degradant amb la connivència del consistori, durant gairebé quatre dècades.

hostafrancs- Xavier Pujol G

El carrer de Vidriol l’any 2009, poc abans que s’hi enderroquessin els dos edificis que surten a la foto. El primer, de la segona meitat del XIX. L’habitatge en segon pla, de planta i pis, era una de les primeres cases que es van construir al barri, a cavall dels segles XVIII i XIX. Foto de Xavier Pujol G. del blog La Cerdanya des de Can Fanga

D’alguna manera, la idea que aquell barri era una barriada de barraques, va arribar a l’any 1976 i al 2009. No valia la pena conservar aquelles cases antigues, feia falta gent nova al barri –gent de més poder adquisitiu, potser?- i edificis moderns, carrers més amples.

DSCN6413

Edificis nous al carrer Leiva.

Els reportatges de l’any 2009 alternen la nostàlgia pel passat que es perdrà, amb la consternació pel mal estat dels edificis. Els mitjans van explicar llavors que les cases d’aquell Hostafrancs abans d’Hostafrancs s’havien d’enderrocar per que estaven en mal estat. Algunes cases, sense veïns, havien estat ocupades per veïns problemàtics –ja que, probablement, no tenien prou recursos per pagar-se un lloguer a la Barcelona post-olímpica-.

DSCN6416

El rastre d’una casa antiga de planta i pis al mur d’un edifici del carrer Vidriol, a la cantonada amb Sant Roc. Gran part del carrer Vidriol està poblat per les plantes que han anat creixent al descampat que encara hi ha sis anys després dels enderrocs.

El mal estat dels edificis i l’abandó d’aquest tros d’Hostafrancs va ser conseqüència directa del PGM. Hom podria sospitar que l’aplicació del PERI es va retrassar quaranta anys per que no hi hagués més remei que l’enderroc del nucli més antic del barri.

Hostafrancs abans d’Hostafrancs

Però de l’Hostafrancs abans d’Hostafrancs encara en queda alguna cosa. De la carretera de la Bordeta, que precisament deixa de dir-se així quan entra al barri de la Bordeta, en surt un carreró, que puja cap al carrer Leiva.

DSCN7268

El carrer Sant Maurici, des de la Carretera de la Bordeta.

A una banda, hi ha un solar, resultat d’una d’aquelles cases velles que també es van enderrocar als carrers Vidriol i Leiva. A l’altra, al número 34, un edifici de façana modernista. I al darrere una altra casa, de façana més senzilla.

DSCN6397

El carrer Sant Maurici conserva una de les poques cases originàries d’Hostafrancs.

La casa que queda més endarrerida dóna a un carreró sense nom. Forma part d’aquell Hostafrancs que no segueix les pautes de l’Eixample i dels xamfrans, de quan el barri va formar part del municipi de Barcelona. El carrer Sant Maurici es va construir abans de l’aprovació del pla cerdà, l’any 1861, i probablement, abans de l’annexió d’Hostafrancs a Barcelona, l’any 1839.

DSCN6405

L’edifici del núm.34 de la Carretera de la Bordeta. Al tombant del XX s’hi va afegir una façana modernista, però vista des del darrere, des del carrer Sant Maurici, veiem que la casa és, de fet, força més antiga.

Hi va haver un temps en que s’aprofitava tot el que es podia de les cases. Lluny d’enderrocar-les, les cases es refeien, o s’hi afegien pisos o cossos laterals. Les dues cases del carrer Sant Maurici en són un bon exemple.

Era l’època en que els barcelonins sortien fins aquí, per prendre l’aire, berenar i beure vi barat. Anaven a les Barraques de la Creu Coberta, que és com es va conèixer Hostafrancs abans de ser Hostafrancs.

DSCN6407

A les tardes, l’edifici del número 34 de la Carretera de la Bordeta, projecta l’ombra sobre l’edifici del número 30, mentre que al mur encara s’hi intueix el rastre de la casa que hi havia al número 32. Un tros de la paret és feta amb maons, però, a l’esquerra n’hi ha construït amb carreus antics i ben tallats.      

 

(1) Les informacions històriques de l’article esta extretes del llibre de Carles Enrech, Entre Sans i Sants : història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897), Arxiu municipal del Districte de Sans-Montjuïc, Sans (2004).