No és menos la broma de la gentualla en los dos sexes fora del Portals del Angel i lo Nou, a berenar i beurer vi a discreció, amb tot allò de porrons de vi, sent ja tot burdeta i barraquetes, fins que se hi posi un arreglo al que ara no és, se pot dir quiscú lo que vol no estanlo govern de allò ben organitzat. (1)
El Baró de Maldà està escandalitzat. Una munió de gent descontrolada beu i menja sense cap control. Fa falta una mà ferma, que organitzi aquell desori.
Edificis de la primera meitat del segle XIX al carrer Constitució, el primer carrer-camí que va tenir la Bordeta. Avui estan mig enrunats.
Sense que ho digui explícitament, Rafael d’Amat creu que per controlar aquella diversió sense fre –intolerable, és clar- s’ha de començar per controlar el caos urbanístic de bordes i barraques escampades al llarg del camí ral de Sant Boi.
De fet, el nom de la Bordeta fa referència explícita a les primeres construccions que va tenir el barri, petites bordes. Durant el segle XIX era comú referir-se al barri com un lloc mala fama. Si d’algú es deia que tenia estudis a la Bordeta volia dir que no tenia ni ofici ni benefici. Tenir propietats a la Bordeta significava ser més pobre que una rata.
Tot i que la Bordeta ha conservat alguns edificis antics, l’obertura del Primer Cinturó de Ronda (l’actual Rambla de Badal) i l’especulació dels anys 1970-2008 ha destruït en gran part la fesomia social i física del barri.
Bordeta independent!
Hi ha dos barris a Barcelona que van voler aconseguir ser un municipi independent. El Poblenou (llavors conegut com el Taulat) ho va intentar l’any 1870. L’ajuntament de Sant Martí de Provençals va aprovar la segregació del barri, però el govern espanyol va aturar la creació del nou municipi.
Fragment del mapa d’Ildefons Cerdà, de 1855. La Bordeta i Sans eren encara dos nuclis separats. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
L’any 1852 una coalició de petits propietaris i veïns del barri van prendre la iniciativa per que la Bordeta fos un municipi independent. Segons sembla, la demanda era força factible. Per alguna raó, però, els veïns es van acabar fent enrere. La Bordeta va seguir formant part de Sans. L’ajuntament ja era lluny -físicament i social- de la Bordeta quan l’any 1897 amb l’annexió de Sans a Barcelona, el consistori es va allunyar encara més; potser de forma definitiva.
La mitja galta
La Bordeta sempre havia estat un barri d’hostals. Durant molts anys era poc més que un poble allargassat, a banda i banda del camí de Barcelona a Sant Boi.
El carrer Constitució vist des de la Riera Blanca, que fa de frontera entre l’Hospitalet i la Bordeta, als anys 1930 o 1940.
Fins l’any 1930, creuar el pont de la Riera Blanca significava passar pels burots que marcaven la frontera entre el municipi de Barcelona i el de l’Hospitalet. Els edificis baixos, de planta i pis, se succeïen, interromputs aquí i allà per algun edifici de dues o tres plantes.
El carrer Constitució, prop de l’encreuament amb el Primer Cinturó de Ronda. Els dos únics edificis antics que sobreviuen en aquest tram del carrer, l’últim abans d’arribar a l’Hospitalet.
L’acumulació de cases baixes i gent pobra creà la situació ideal per a que, a partir dels anys 1970 s’hi construïssin grans blocs de pisos, tot aprofitant l’excusa de la construcció del primer cinturó de ronda.
El restaurant Mitja Galta, molt a prop de la Riera Blanca. El nom fa referència al fet que fins l’any 1839 tot el tros del carrer Constitució entre la Riera de Tena i la Riera Blanca pertanyia a Barcelona per la banda de muntanya i a l’Hospitalet per la banda de mar.
El camí de Sant Boi continua un cop creuada la Riera Blanca per endinsar-se al barri de Santa Eulàlia de Provençana. Aquí el carrer conserva millor la fesomia física. Deixem enrere els grans blocs dels anys 1970 de la Barcelona que no ha sabut valorar el patrimoni social dels seus barris.
El Camí de la Cadena
Però la Bordeta no és només el carrer Constitució, les bordes i els hostals. Més enllà del camí de Sant Boi, ple de cases a banda i banda, s’hi estenien camps i horts i una gran quantitat de petites masies, una a tocar de l’altra.
El Camí de la Cadena l’any 1933.
La urbanització massiva del franquisme i postfranquisme va fer desaparèixer gran part d’aquella horta. La Bordeta era la porta d’entrada a l’horta del delta del Llobregat, que també va desaparèixer amb la construcció de la Zona Franca.
Una paret de Can Bruixa, masia de la primera meitat del segle XIX o anterior, que porta anys abandonada. El veïnat demana la seva restauració.
La Bordeta però també acull el gran recinte fabril de Can Batlló. La fàbrica es va anar construint respectant algunes de les masies i cases del voltant. Una part d’aquelles masies i d’aquelles cases baixes s’han conservat gràcies al fet d’estar dins o a tocar del recinte de Can Batlló.
Solar resultat de l’enderroc d’una filera de cases baixes antigues al carrer Constitució. Tot i ser un banc ètic, Triodos Bank participa del negoci immobiliari i s’anuncia al plafó que promet la construcció d’un gran bloc de pisos en aquest solar.
La restauració i reforma de Can Batlló ha permès la requalificació dels terrenys del voltant, on hi havia els últims vestigis rurals de la Bordeta. Ara s’hi preveu construir flamants i moderns blocs de pisos; els enèsims de la Barcelona postfranquista.
Les bordes del Baró de Maldà
El camí de la Cadena és un vell camí que baixava de Sarrià fins a l’antic port, a la zona a on ara hi ha el barri de Port, a la Zona Franca. Encara avui hi trobem unes quantes cases de color blanc, que podrien haver estat masies al seu temps. Ens recorden el que havia estat la Bordeta fa unes dècades. Avui hi veiem pancartes demanant un reallotjament digne; els actuals veïns fa més de trenta anys que hi viuen.
El camí de la Cadena, al gener del 2014.
Sembla que, finalment, el Baró de Maldà haurà aconseguit allò que demanava al seu dietari de finals del segle XVIII. Enderrocar les bordes i barraques, el desori urbanístic –i social- d’aquest tros de Sans. Ordenar la ciutat físicament i socialment significa, avui en dia, construir blocs de pisos.
Fa dos-cents que bordes de la Bordeta es resisteixen i s’escapen a l’ordre urbanístic imperant. Només per això ja val la pena mantenir-les habitades i dempeus.
—-
(1) Carles Enrech, EntreSans i Sants : història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897),Arxiu municipal del Districte de Sans-Montjuïc, Sans (2004).
Vaig freqüentar el Camí de la Cadena durant la segona meitat dels anys 80. Era encara un lloc rural amb casetes com aquestes que ens mostres. Una d’elles, més aviat una petita masia amb un gran pati, era el restaurant andalús “La Cruz del Sur”. Hi anàvem amb els amics a les nits d’estiu a menjar “pescaíto frito” i d’altres plats del sud mentre una guitarra flamenca acompanyava “bailaoras” aficionades i algú improvisava algun “cante”.
És un lloc fantàstic. D’aquells que tant ens agraden. Aquí s’hi concentra tot el passat rural sansenc, aquell petit caos urbanístic que tant molesta a polítics i urbanistes. Oficialment, no hi ha cap masia entre els edificis que preveuen enderrocar, però és més que probable que ho fossin, ja que aquella era una zona d’horts.