Provença

Cada any passen més de 3 milions de passatgers per l’estació de Provença. La majoria pugen o venen del Vallès. És la segona parada més transitada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, després de la de Plaça Catalunya. Tot i fer correspondència amb la parada de Diagonal de les Línies 3 i 5, l’estació té un nom diferent.

El baixador de Provença l’any 1920. Es tractava només de dues modestes andanes i una petita caseta per a la venta dels bitllets. Estava situada per sota de Provença, entre aquest carrer i el de Mallorca. Font: web del 150è aniversari dels Ferrocarrils. 

És també l’única estació que manté en gran part el disseny original, de mitjans de la dècada de 1920. L’any 2014 es va rebatejar amb el nom turístic de Provença – La Pedrera, tot i que la parada més propera de l’edifici de Gaudí és la de Diagonal de la Línia 3. La idea no va tenir èxit i el nom va tornar a ser el que era. Tot i això, a les parets de l’estació encara s’hi veu el nom compost, rotulat amb lletres pseudo-modernistes, recordant als barcelonins que sí, aquí a prop hi ha la Casa Milà –per cert, l’entrada costa 20,50 euros-.

La parada de Provença, l’any 1925. Font: web del 150è aniversari dels Ferrocarrils.

Però nosaltres no passarem per la Pedrera, l’últim encàrrec privat que va acceptar Gaudí abans de dedicar-se en exclusiva a la Sagrada Família. Anirem a l’indret on ara s’hi aixeca la Casa Milà. Retrocedim en el temps; som en una època en que l’Eixample encara no existeix.

A mà esquerra, mirant cap a Gràcia, veiem un petit bosquet d’acàcies i alzines. Són els jardins d’Euterpe. A mà esquerra veiem els templets i arbres dels Camps Elisis. Se senten crits (deuen ser de la gent que ha pujat a la nova muntanya russa, la primera que hi ha a Barcelona) i música de banda.

La muntanya russa dels Camps Elisis. En primer terme el que podria ser la segona glorieta del “Passeig de Gràcia”.

Darrere i davant nostre l’antic Camí de Jesús. Ara han plantat tres fileres de castanyers senyorívols a cada banda i li diuen “Passeig de Gràcia”, com si fossin les Tulleries de París. A mi que no m’enganyin, això segueix sent un camí carreter, per molt que les dames de la ciutat hi portin les millors gales. El passeig té dues glorietes o placetes. Una està a l’alçada de la Font de Jesús, i l’altra just passats els Camps Elisis.

Gràcia independent!

L’any 1850 Gràcia va aconseguir finalment convertir-se en un municipi independent de Barcelona, aquella Barcelona arrogant que per haver construït una font al poble, cinc anys abans es pensava que podia convèncer els graciencs de continuar sent barcelonins! Un dels arguments que va esgrimir l’ajuntament de la plaça Sant Jaume fou el de la frontera. On la posarem, la frontera entre Barcelona i Gràcia? Que passi pel mig dels Camps Elisis (que l’any 1850 encara estaven en construcció; s’obriren l’any 1851)? Per sota de la muntanya russa? La solució va ser ben fàcil. La segona glorieta del passeig va servir per marcar el límit entre Barcelona i Gràcia.

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà de 1861. S’hi veu la frontera entre Gràcia i Barcelona. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

S’ha dit sovint que la frontera entre Gràcia i Barcelona no es va fixar fins a la urbanització de l’Eixample, a partir de la dècada de 1870. Aquest article l’escric sobretot pel petit plaer de poder dir que no, que mirant bé el mapa de 1861, veiem que ja abans del disseny de Cerdà la frontera estava prou definida, almenys pel que fa al Passeig de Gràcia.

No és que això sigui massa important, és clar. Les fronteres són sovint només una línia sobre el mapa. D’altres cops són només allò humanament abastable; un poble s’acaba allà on comença l’altre, al Maresme n’hi ha un a mitja hora o tres quarts de camí.

Durant la Revolta de les Quintes, a l’abril de 1870, Gràcia va ser bombardejada per l’exèrcit, precisament, des de la segona glorieta del Passeig de Gràcia, a l’actual encreuament amb el carrer Provença. Gravat extret del dietari de Francesc Derch, que va liderar la revolta a Gràcia. Font: Taller d’Història de Gràcia. 

La frontera entre Gràcia i Barcelona, però, sorgeix per un altre motiu. A mitjans del segle XIX, els graciencs volen escapar del poder de la capital. Finalment, la vila serà absorbida per la ciutat, ja des del moment en que Cerdà dissenya l’Eixample sobre el paper. La frontera de la glorieta del Passeig de Gràcia és una frontera política i social. És aquí que les dames i senyors de ciutat comencen a notar la suor al front, el camí comença a fer pujada i ja han deixat enrere els seus jardins, els Camps Elisis. S’hauran de tornar a posar colònia, alguna dama maleirà el seu corset i algun senyor pensarà en treure’s el barret de copa. No voldran pas apropar-se a aquella vila pagesa, obrera i conflictiva que és Gràcia; clar que Barcelona tampoc és que sigui un jardí de roses. Pocs anys després acabaran anant a viure a aquell passeig que tant havien recorregut.

Fragment del projecte de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, de 1859. Veiem la frontera entre Gràcia i Barcelona, que creua les illes de l’Eixample en diagonal, perpendicular al traçat del Passeig de Gràcia i al Torrent de Llepaolles. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.   

L’any 1864 s’inaugurava el tren de Sarrià. Sortia de l’estació que quedava prop de l’antic baluard de Caneletes, a l’actual plaça Catalunya, parava a Gràcia, a Sant Gervasi i a Sarrià. Llavors l’Eixample tot just començava a gestar-se i se’n començaven a construir els primers edificis.

Detall d’un dels primers edificis construïts al carrer Provença, a la cantonada amb Muntaner, a la banda de muntanya del carrer i per tant, encara dins del municipi de Gràcia.

Divuit anys després, però, l’Eixample comença a ser un barri prou poblat. L’agost de 1882 s’inaugura el baixador de Provença. El tren parava just abans de creuar la frontera amb Gràcia, encara dins del municipi de Barcelona. Avui –i des d’una reforma de l’estació, l’any 1925- la parada queda just per sobre de Provença.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Veiem la frontera de Gràcia i Barcelona pel carrer Provença. El carrer és un dels més urbanitzats dels que apareixen al mapa, sobretot al costat de Gràcia. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Era força comú haver de pagar taxes per a l’entrada de productes a Barcelona. Els impostos variaven de municipi a municipi. Sovint eren una mica més cars a Barcelona que als pobles del voltant. Aquest fet va propiciar el creixement de mercats i comerços al voltant de la ciutat, però ja fora dels sues límits municipals.

És possible, per tant, que la parada de Provença sigui un vestigi de la frontera de Gràcia i Barcelona. Aquella frontera artificial, subtil, que al principi només marcava el centre d’una glorieta del Passeig de Gràcia, va arribar a fer parar un tren de vapor.

L’Apeadero, a la cantonada de Provença i Balmes. El nom d’aquest bar centenari recorda que l’estació de Provença va ser durant anys només un petit baixador.  

L’Apeadero conserva fotografies antigues, de quan es va obrir el bar, quan el tren encara passava per dalt, pel carrer. El nom del bar recorda com de petit que n’era el tren d’un sol vagó i el baixador, els primers edificis d’una Eixample inhòspita i sense asfaltar.

El carrer Balmes des de la Ronda Universitat, l’any 1880. Veiem que el carrer està només parcialment urbanitzat. Font: web del 150è aniversari dels Ferrocarrils.