La Drecera

Ahir es va espatllar el Funicular de Vallvidrera. Passa sovint. Si es vol pujar a Vallvidrera toca anar-hi caminant.

El principi de la Drecera o Camí Fondo.

La Drecera o Camí Fondo és el camí antic que creuava la serra de Collserola pel coll de Vallvidrera en direcció al Vallès. Les reduïdes dimensions i el seu aspecte descuidat –alguns veïns van proposar, fins i tot, d’instal·lar-hi escales mecàniques– fa difícil imaginar que aquest és un camí de tradició mil·lenària, d’origen romà.

La Drecera retorna a tothom que hi puja almenys un segle enrere. Quan no hi ha funicular s’ha de fer cua per agafar un taxi, gratuït, o, sinó pujar a peu. De nit, quan no funciona el funicular, s’ha de pujar caminant, tot esquivant els porcs senglars. Vallvidrera és l’únic barri de Barcelona que no disposa de servei de bus nocturn, tot i les promeses electorals del partit que va estar en el poder durant l’anterior legislatura. El veïnat fa anys que el reclama.

Ciclistes del Campionat de Ciclisme de Catalunya, de l’any 1934, pujant per la Drecera. Foto de Pérez de Rozas. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Avui hi pujarem, virtualment. Farem parades per agafar aire i fixar-nos en la història d’aquest camí, abans que s’urbanitzi i es faci malbé el patrimoni del seu subsòl i entorn. És molt probable que dos mil anys de camí hagin deixat la seva petja que, algun dia, seria necessari d’investigar en pofunditat.

Can Canut

Abans de 1890, Vallvidrera era sobretot un indret rural en que pràcticament tothom treballava de pagès. Es conreava no tant per a la venta sinó només per a cobrir la pròpia subsistència. La poca terra cultivable que hi havia no donava per més. El poc que es venia eren ous i aviram, llenya i carbó.

Moltes de les cinquanta masies que va arribar a tenir Vallvidrera encara estan dempeus, algunes d’elles convertides en torres modernistes i d’altres en ruïnes. Algunes han mantingut el seu aspecte original i fins i tot segueixen sent emprades com a masies.

Can Canut des de la Drecera.

Des de la Drecera, que es veu la part posterior de la casa, Can Canut no sembla una masia, sinó més aviat una casa abandonada, sense cap interès. Però la seva façana principal mira al mar.

La façana de Can Canut.

No és la primera masia que coneixem al blog. Tanmateix no deixa de sorprendre la bellesa profunda d’aquestes cases tant antigues, necessàries.

A la façana de la masia hi destaca un rellotge de sol, del qual només queda el rastre de la pintura i el gnòmon o estil. La masia i el rellotge daten del darrer terç del XVIII o principis del XIX. A l’estar en una zona fronterera, entre Sarrià i Vallvidrera, no apareix citat fins l’any 1901, tot i que pel tipus de construcció està clar que té almenys dos-cents anys d’antiguitat.

Detall del rellotge de sol de Can Canut.

Segons l’Inventari del Patrimoni  Arquitectònic de Catalunya, la masia es dóna per desapareguda, per manca d’informació cartogràfica. Sembla clar que algú hi ha dedicat massa poc temps. Potser per aquest motiu l’edifici tampoc consta al catàleg cartogràfic de la ciutat, tot i que sí que apareix al llibre Masies de Barcelona, editat per l’ajuntament l’any 2010.

La casa sembla habitada. Com passa en d’altres masies de Barcelona, el relativament mal estat de l’edifici fa témer que els que hi viuen ho fan per que no tenen més remei, ja que no es poden permetre pagar un habitatge amb millors condicions, això sí, envoltats de cases d’un luxe i preu desorbitant. Moltes masies han acabat sent enderrocades per evitar que famílies pobres hi busquessin aixopluc, destruint d’una banda una part del patrimoni rural de la ciutat i expulsant, de l’altra, els seus inquilins, que hauran de tornar a cercar un altre lloc on viure. Esperem que a Can Canut no es repeteixi aquesta història.

Els esgraons

Fragment del mapa del municipi de Sarrià de l’any 1901. S’hi veu el traçat de la drecera, que fins l’any 1916 fou el principal camí per pujar a Vallvidrera. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

La Drecera ha estat sempre el principal camí per pujar a Vallvidrera. Hi havia, és clar, d’altres camins, com la llera del Torrent de la Font del Mont. La carretera de Sarrià a Vallvidrera, construïda a finals del segle XIX, estava pensada per al trànsit rodat i per això feia molta volta. No era, per tant, una bona alternativa pera pujar-hi a peu.

El tram final de la drecera, l’any 1897. Font: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.

Durant segles, la Drecera va articular aquest bocí de territori. A més de connectar Vallvidrera amb Sarrià i Vallvidrera i a l’inversa, marcava també el límit entre finques agrícoles i aglutinava les poques cases i camps que hi havia a la falda de la muntanya, com Can Canut.

El mateix tram de la drecera vist de baixada.

La Drecera ha canviat poc de fesomia en comparació amb la fotografia de 1897. L’únic canvia que ha viscut ha estat la construcció d’esgraons. A la fotografia que vèiem més amunt, del campionat ciclista de Catalunya, de l’any 1934, ja hi veiem graons, però, en canvi, en la imatge de 1897 la drecera és encara un camí de terra.

Esgraons al tram mig de la Drecera, entre parets de pissarra.

Els graons van suposar un canvi important en la fesomia i funció de la Drecera. La seva instal·lació pot semblar una millora, però va tenir també algunes conseqüències menys positives. Els esgraons impedien, per exemple, que hi pugessin tartanes. Amb els graons l’accés al camí va quedar restringit a les persones que hi pujaven a peu.

Detall de la cruïlla de la Drecera amb la Carretera de les Aigües. Un veí o usuari ha comptat tots els esgraons. N’hi ha més de 500. En aquest punt mig en queden 361 per baixar fins a la parada del Peu de Funicular.  

Aquest fet va restar importància al camí en favor de la nova carretera, que, però, feia més volta. És llavors, al tombant del segle XX que el Camí Fondo va passar a ser una drecera, i per tant una via complementària i no el camí principal.

Detall d’un dels esgraons del tram final de la Drecera, prop de Vallvidrera. Hi veiem pintat un porc senglar. El senglar s’ha convertit en símbol distintiu dels barris de muntanya de Barcelona, com Vallvidrera, Sant Genís dels Agudells o Montbau.

La construcció de la nova carretera va suposar també un creixement urbanístic. D’un territori rural, amb masies esparses es va passar a un barri de casetes amb jardí.

Aquest procés s’ha repetit molts cops en la història recent de la ciutat. La construcció d’una nova carretera o via ràpida ha tingut grans efectes urbanístics sobre l’entorn. D’una banda a convertit l’antiga via de comunicació en un camí secundari, ha fet créixer la població i la densitat urbana, però també fet ha pujar el preu del sòl i per tant el nivell socio-econòmic de l’indret.

El Poblenou de Vallvidrera, el barri sorgit arran de la carretera de Sarrià a Vallvidrera, al voltant de l’any 1915, poc abans de la construcció del Funicular. Marcat en vermell el traçat de la Drecera.

La Drecera, però, ha mantingut un entorn relativament poc poblat, en part gràcies a l’estretor del camí, al fet que no hi podien pujar cotxes. Ha conservat així el seu caràcter rural, amb masies i torretes antigues (prèvies a la construcció de la carretera) a banda i banda.

El camí de les pedres reciclades

Detall d’uns esgraons de la Drecera.

No sabem quan van ser construïts els trams d’esgraons a la Drecera. Fou en algun moment entre 1897 i 1934, segurament al voltant de mitjans de la dècada de 1910, vers l’any 1916 o 1917.

Si ens fixem en els esgraons veurem que tenen formes i mides diferents. Totes les pedres tenen una superfície plana, per posar-hi bé el peu. Però en el costat vertical, apareixen notable diferències. Alguns graons estan ben tallat, tant d’un costat com de l’altre. D’altres, en canvi, només són plans d’una banda, mentre que pel costat vertical semblen tallats amb rapidesa.

Detall d’esgraons amb motllura.

Encara hi ha un tercer grup d’esgraons. Aquests presenten una petita motllura en l’angle entre els dos costats, com les que vèiem a l’última imatge. Aquest tipus de pedres són força nombroses; sumen com a mínim quaranta pedres.

Pedra amb un número 7 esculpit.

Al primer tram d’escales, però, trobem tres pedres amb un número esculpit. Un 7, un 68 a l’inrevés i un 63.

Pedres amb el 63 i 68.

Encara hi ha un última pedra digne per a ser comentada. Es tracta d’una pedra amb motllura, però que està girada cap endins. Aquest fet, que, d’entrada sembla poc important, demostra que les motllures -com també els números- no van ser fetes per als esgraons, sinó que les pedres ja venien esculpides i van ser col·locades en aquest lloc gairebé a l’atzar, amb l’única condició que encaixessin.

La pedra amb la motllura girada cap a l’interior.

Dit d’una altra manera; moltes d’aquestes pedres semblen reciclades, tretes d’un altre lloc –potser un edifici- i reaprofitades per a aquest lloc.

L’enderroc de més de dos mil edificis per a l’obertura de la Via Laietana podria haver estat una bona font de pedres que van trobar un nou ús aquí, com a esgraons de la Drecera.

La plaça de Jonqueres, poc abans del seu enderroc. A l’extrem dret de la imatge hi veiem la vora de la vorera. Les pedres de la vorera tenen la mateix a forma que alguns dels esgraons de la Drecera.  Font: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.

Ja-hi-som

Rètol del carrer de Ja-hi-som. A mà esquerra, la Drecera.

El primer carrer que ens trobem, just abans d’arribar a la plaça de Vallvidrera –abans, ens espera una última pujada forta- és el carrer de Ja-hi-som. Es diu així, és clar, per que la gent que pujava deia això quan arribava aquí. Al davant hi ha un petit tram pla que fa semblar que la pujada ja s’ha acabat.

La casa que fa cantonada entre la Drecera i el carrer de Ja-hi-som. És la mateixa que a la imatge de la Drecera de 1897, que vèiem més amunt.

El carrer marcava el límit inferior de la finca de Can Ramis, una altra de les masies que hi havia a banda de la Drecera. La masia va ser enderrocada i reconstruïda com a torreta modernista a finals del segle XIX.

El carrer de Ja-hi-som.

De la finca rural, però, encara queden els dos edificis que donen al carrer de Ja-hi-som, construïts de mitjans a finals del segle XIX quan Can Ramis encara era una masia i a dins de la finca rural. Potser ser que l’edifici del número 3 del carrer, tingués també una funció agrícola, probablement com a masoveria.

A mà esquerra veureu una tanca, desfeta per la part de baix. Són els senglars que han aconseguit forçar l’enreixat per poder accedir a la Drecera i moure-s’hi amb llibertat.