Frare Blanc

Descobrir certs detalls d’un lloc fa que adquireixin nous significats. Ens permet reinterpretar-ne el passat i qüestionar la forma en que s’explica.

Fragment del mapa del pla de Barcelona de Josep Maria Serra, de 1890. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fins a principis del segle XX l’indret del Frare Blanc es trobava ja fora de la ciutat. S’hi estenien molt pocs carrers amb algunes poques torres, i les masies encara eren els elements protagonistes de la zona. L’indret era solcat per torrents abruptes, amb lleres que tenien un desnivell de cinc, deu o fins a quinze metres.

La Font del Racó, l’antic aiguaneix de la Riera del Frare Blanc. Va quedar enclotada i el torrent va quedat tallat amb la construcció de la carretera i el tramvia que anava de Sant Gervasi a Vallvidrera, a principis del segle XX.

Avui, la Font del Racó és un petit parc dins d’una corba de l’Avinguda Tibidabo. Originàriament, hi podia haver brollat una font d’aigua de la muntanya, d’aiguaneix, però avui l’aigua que s’hi veu és de xarxa (1). Tot i això, a l’urbanitzar l’indret, Nicolau Rubió i Tudurí va respectar gran part de la vegetació que hi havia. Gràcies a això, el parc manté la seva fesomia de bosc.

Un roure centenari prop de la Font del Racó.

El torrent baixava cap al sud pels actuals Jardins de Teodor Roviralta. Antigament, aquest indret es coneixia com el Clot de l’Infern. Un dels noms que rep el torrent és, precisament, el de Torrent de l’Infern.

El Clot de l’Infern vist des de la Carretera de les Aigües.

Un cop creuada la Ronda de Dalt, el torrent reapareix per tallar el carrer Teodor Roviralta. Passa pel costat mateix del Museu de la Ciència (l’antic Asil de Santa Llúcia). En el petit tram que va des del carrer Teodor Roviralta fins a la torre del Frare Blanc, el torrent manté el seu aspecte de torrent, amb una vegetació molt espessa.

El Torrent del Frare Blanc des del pont del carrer de Quatre Camins, a l’alçada del Frare Blanc.

A la banda esquerra del torrent hi trobem la torre del Frare Blanc i l’avinguda Tibidabo. A l’altra hi havia, al segle XIX, el gran recinte de l’asil mental de Nova Betlem, just a on ara hi ha les facultats de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Ramon Llull.

L’asil mental de Nova Betlem, a la dècada de 1870, en un imatge del diari La Ilustración Española. Font: web historiadebarcelona.org.  

Un cop creuat el Frare Blanc i el nou pont del carrer Quatre Camins, el torrent es converteix en un jardí de luxe i segueix per l’actual parc de la Tamarita, on queda interromput per l’avinguda de Sant Gervasi. El fet que el parc estigui força per sota (de sis a vuit metres) que els carrer del voltant ens recorda que el seu passat com a torrent.

Un modern edifici d’oficines ocupa una part de la llera del Torrent del Frare Blanc o de l’Infern i en reflecteix l’espessa vegetació.   

A la banda de mar de l’avinguda de Sant Gervasi hi trobem un gran polígon d’habitatges, construïts a la dècada dels anys 1930. Alguns veïns encara es refereixen a aquest polígon amb el nom de Frare Negre, recordant el nom que portava la masia que es trobava en aquest indret.

Can Frare Negre, a la dècada de 1920. Font: Arxiu municipal del districte de Sarrià – Sant Gervasi.

Els topònims són, sovint, una mostra de la nostra forma de pensar dicotòmica: blanc i negre, nou i vell, infern o fe. De la mateixa manera, dues masies properes de Sant Gervasi de Cassoles, al costat del mateix torrent porten noms semblants: Frare Negre i Frare Blanc. Els dos Frares són al costat del torrent de l’Infern.

Les masies de dalt

Fins fa poques dècades la part més alta de Sant Gervasi de Cassoles era plena de masies. Totes elles eren força importants i posseïen grans extensions de terreny. Totes les masies es trobaven a tocar de la muntanya, envoltats de conreus de secà: vinya i oliveres: Can Gomis –a l’actual plaça Alfons Comín, enderrocada als anys 1960), el Frare Blanc, Can Canals i Can Càrcer. Ja a Sarrià trobarem també Can Pomaret i Can Gardenyes.

Podríem traçar una línia que unís totes les masies, ja que es troben més o menys a la mateixa alçada. En part per això, Magí Travesset (2) va proposar que per aquí hi passava un antic camí –de tradició romana- que creuava la part alta del pla de Barcelona, des de Sant Andreu de Palomar, per Vilapicina, Horta, Vallcarca, Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià i Pedralbes.

Rètol del carrer Quatre Camins, al costat de la torre del Frare Blanc i el pont del Torrent de l’Infern.

Encara ara, el carrer Quatre Camins recorda el fet que a la cruïlla amb el carrer Bellesguard, s’hi trobaven quatre camins: d’una banda el que baixava a l’església de Sant Gervasi i cap a Barcelona i el mar, i el que pujava cap a la muntanya, en direcció a la Torre del Bellesguard, el cementiri de Sant Gervasi i la Font de Betlem. De l’altra el que venia del nord (Sant Andreu, Horta, Vallcarca) i el que anava cap al Llobregat (Sarrià, Pedralbes, Esplugues).

El pont i el primer tram del carrer Quatre Camins, en direcció a Sarrià.

L’únic problema en la proposta del traçat de Travesset són els torrents. A l’alçada del Frare Blanc, el torrent de l’Infern o Frare Blanc talla el camí. Avui en dia hi ha un pont que salva el fort desnivell (11 metres) entre el carrer i la llera. Però es tracta d’un pont nou, construït a finals de la dècada de 1990 (3). Fins llavors el carrer i antic camí quedava tallat. Més endavant d’altres torrents també en tallen el traçat del camí (avui els carrers Quatre Camins i Planella): el torrent de Can Pomaret (l’actual via del tren dels FGC), el de Ca n’Anglí i el de Gardenyes, just abans d’arribar a Sarrià.

De totes les masies que hi havia seguint el traçat d’aquest camí, hi ha dos que es van enderrocar als anys 1960: Can Gomis i Can Càrcer. Sorprèn veure que la resta de masies es conserven, com Can Gardenyes i Can Pomaret a Sarrià. Prop de l’indret dels Quatre Camins es conserva encara Can Canals, que manté gran part de la fesomia de la torre forta que va ser als segles XVI i XVII.

Masies modernistes

La Vila Florida és un dels edificis més emblemàtics del casc antic de Sant Gervasi de Cassoles. Es tracta d’una antiga masia, Can Sivilla, que es va restaurar a principis del segle XX, convertint l’antiga casa en una torre modernista. Tot i això, l’edifici encara manté alguns trets típics i gran part de l’estructura antiga: la forma basilical, els arcs de l’entrada, etc.

La Vila Florida amb la biblioteca Joan Maragall – Sant Gervasi de Cassoles. Font: Diario Design.

L’únic que no conserva, però, és el nom. Amb la restauració es va rebatejar com a Vila Florida. És probable que aquest nom salvés l’edifici de l’enderroc: com a masia d’aspecte rural hagués estat enderrocada als anys 1970, com tantes altres cases de pagès de Cassoles. Però com a torre modernista va aconseguir quedar-se dempeus, gràcies a la mobilització del veïnat. Avui és un centre cívic.

El Frare Blanc en una fotografia estereoscòpica de finals del segle XIX, quan mantenia la seva fesomia de masia. Font: Centre Excursionista de Catalunya – Estudi de la masia catalana.

Si comparem aquesta imatge de la masia del Frare Blanc amb una feta pocs anys després, veurem que Joan Rubió i Bellver va respectar grans parts de l’estructura de la masia, com la galeria porxada, les finestres o la tribuna del davant de la masia.

El Frare Blanc, després de la reforma de Rubió i Bellver de l’any 1903.

Hi ha també algunes diferències: l’arquitecte va afegir un tercer pis a l’edifici i en va canviar del tot l’aspecte exterior. Del color terrós que deuria tenir la masia va passar a ser blanc – tot cercant el contrast dels maons marrons-. El blanc feia referència al nom de la masia, Frare Blanc, que apareix escrit a la façana de l’edifici.

Detall de la façana del Frare Blanc amb el nom de la masia.

La Casa Roviralta

Avui en dia el Frare Blanc acull un restaurant i atreu alguns turistes que visiten tot el conjunt de l’avinguda Tibidabo, probablement de camí al parc d’atraccions o al Museu de la Ciència. A moltes guies o monografies d’arquitectura apareix amb el nom de Casa Roviralta, recordant el nom del seu propietari i impulsor de la reforma, l’indià Teodor Roviralta. No apareix, però, en cap obra sobre el patrimoni rural de la ciutat.

Tot i això, el Frare Blanc no va ser enderrocat per a ser reconstruït de nou com a Casa Roviralta. L’edifici actual és fruit d’una reforma –radical, això sí, però mantenint-ne l’estructura original. El debat que suscita el Frare Blanc és interessant.

La Torre dels Pardals. L’antiga masia del Guinardó també va ser reformada per Rubió i Bellver. Font: Viquipèdia.

Sorprèn sobretot que una obra monogràfica sobre el tema com el llibre Masies de Barcelona (3) mencioni l’existència d’una antiga masia anomenada Frare Blanc però ignori del tot el fet que segueix existint-ne l’estructura. Tanmateix, sí que hi apareix la Vila Florida, masia que va també patir una reforma semblant a la del Frare Blanc.

Sembla com si Rubió i Bellver i Roviralta volguessin conservar el nom –i part de la memòria- de l’edifici, fent constar el nom de la masia a la façana. La Vila Florida va perdre el nom rural mentre que al Frare Blanc el nom apareix escrit en un lloc destacat. El nom a la façana, per tant, no va ser suficient com per mantenir la memòria i identitat rural de l’edifici.

El Frare Blanc, avui.

Que un dels edificis, el més antic, de la que va ser l’avinguda més luxosa de Barcelona, fos una senzilla masia del segle XVIII habitada per frares dominics que vestien hàbit blanc, que es conreaven camps de secà fins a principis del segle XX pot resultar un contrast força xocant. Durant el primer terç del segle XX es va convertir l’erm que envoltava el Frare Blanc en un passeig de camí a un modern parc d’atraccions coronat pel que havia de ser un gran temple expiatori, el Sagrat Cor del Tibidabo, a semblança del Sacre Coeur de Montmartre, a París.

Pel camí van desaparèixer els antics topònims de l’indret. El Puig Aguilar es va convertir en el Tibidabo, el camí carreter que pujava fins a Can Frare Blanc es va desviar per convertir-se en l’avinguda Tibidabo i el Clot i la Riera de l’Infern van acabar desapareixent de la memòria col·lectiva.

El passat rural del Frare Blanc, que encara té presència física a la Casa Roviralta, sembla un passat massa llunyà per a una avinguda com aquesta. Tot i això, el fet que l’edifici de Rubió i Bellver sigui una reforma d’una masia i no un edifici de nova planta, que l’any 1903 es decidís respectar l’estructura de la masia, no fa més que donar un valor afegit a l’edifici, i l’omple de nous significants.

En la narració que es fa de certs indrets i moments històrics de Barcelona s’obvia massa sovint el seu passat i origen humils per destacar-ne d’altres: l’emprenedoria del Doctor Robert, la bellesa de les torres que s’hi va construir l’alta burgesia barcelonina, etc. Però també l’avinguda Tibidabo va ser, fa poc més d’un segle, un camp de secà, solcat per un torrent anomenat de l’Infern. Aquest passat dóna una altra perspectiva al projecte del Doctor Andreu al Tibidabo.

El Frare Blanc a finals del segle XIX. Font: Centre Excursionista de Catalunya. A la imatge hi veiem gent pujant a berenar a la muntanya. Aquest indret ja era un lloc per a l’oci popular, molt abans la construcció del parc d’atraccions. La seva obertura va comportar, en certa manera la privatització i comercialització d’aquesta part de la muntanya.

El Frare Blanc, la Torre dels Pardals o Vila Florida són tres de les últimes masies reformades a Barcelona. Des de llavors, les reformes van respectar-ne l’aspecte i fesomia exterior i interior, com en el cas de la Torre Llobeta, on la restauració va ser fet pels veïns del barri. En d’altres casos, com Can Travi Vell o Can Mariner, a Horta, la reforma va ser, de fet, un enderroc  encobert, en que només es va mantenir la façana exterior.

Detall del Frare Blanc.

Resulta interessant veure com arquitectes com Rubió i Bellver respectaven grans parts de l’estructura de les masies i, per extensió, valoraven el patrimoni rural de la ciutat. És per això que avui parlem del Frare Blanc, ja no com a notable edifici modernista sinó com una masia més que ha aconseguit seguir existint a la Barcelona d’avui en dia.

 

—

(1) La informació sobre la Font del Racó és extreta dels webs Fonts de Collserola i Topònims de la Marina de Collserola.

(2) Magí Travesset, Estudi de la xarxa viària de tradició romana a l’àmbit geogràfic del pla de Barcelona, Revista Finestrelles, Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, Sant Andreu de Palomar (1997).

(3) Diversos autors, Masies de Barcelona, Angle Editorial i Ajuntament de Barcelona, Barcelona (2009). Tot i ser una fita important en la valoració i difusió del patrimoni rural de la ciutat, és necessari fer una crítica i ampliació del catàleg que proposa el llibre.