Gràcia abans de Gràcia

A principis d’abril de 1870 una multitud de graciencs s’aplegava al voltant d’una gran pila de papers i documents a la plaça d’Orient. Les portes de l’ajuntament esbotzades. La gentada s’havia endut tots els documents que havien trobat dins de l’edifici, fossin el que fossin. L’important era cremar-ho tot, i sobretot el padró, que ajudaria a fer el sorteig de les quintes. No hi havia temps per trobar algú que pogués llegir i entendre tota aquella paperassa o per destriar què era què.

Imatge de la plaça d’Orient durant la Revolta de les Quintes. 

Aquella revolta va acabar amb vint-i-set ciutadans morts, dotzenes de cases bombardejades i saquejades pels soldats de l’exèrcit. El sorteig es va acabar fent per la força, però sense el padró.

Tots els pobles del pla s’havien revoltat. A Sans i Sant Andreu de Palomar la densa trama urbana i el gran nombre d’obrers, ben organitzats, van permetre resistira  l’atac de l’exèrcit durant hores, gairebé tot el dia. A Gràcia, però, el setge va durar sis dies. La vila era llavors la segona ciutat del pla de Barcelona i una de les més grans de Catalunya, amb més de 25.000 habitants.

Aquella revolta va tenir una altra conseqüència: la desaparició de tots els documents (mapes, padrons) de les primeres dècades de l’existència de Gràcia. És per això que gairebé no hi ha mapes de la Gràcia d’abans de 1850, i no n’hi ha cap d’abans de 1843.

Els baluards de Canaletes i dels Orbs, el Raval de Jesús, les Rieres d’en Malla i de Cassoles i el llogaret de Gràcia (que apareix escrit com a “Recolet de la Grace”) en un mapa francès de finals del segle XVII. Probablement és el primer cop que el nom de Gràcia apareix en un mapa com a topònim i com a nom d’un llogaret i no d’un monestir. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.  

Com era Gràcia abans que fos Gràcia? Segurament no ho sabrem mai segur. I, precisament per això, iniciem una sèrie d’entrades dedicades als vestigis del temps quan la vila era un poble, abans que hi arribessin els primers empresaris per comprar petites o grans finques i parcel·les de terra per urbanitzar-les. O per conèixer els primers graciencs que hi van anar a viure. Sovint, casa seva va fer d’un tros de terra un carrer.

Gràcia en un mapa de 1843. És un mapa força esquemàtic, en que es veuen els dos grans eixos de Gràcia: el carrer Gran i la Travessera. També hi veiem el Terral (carrer Montseny) i el Pou de Sant Domènec (carrer Astúries). No hi apareixen les places de la Llibertat i Revoluació, que ja estaven urbanitzades, ni el barri del Carme. És possible que aquest mapa copiï mapes més antics. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.   

L’any 1993 Enric Serra Riera es doctorava amb una tesis anomenada Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia. Analitza les 83 parcel·lacions que es van fer i que van convertir un petit poble en la novena ciutat més gran de l’estat espanyol l’any 1897, quan va ser annexionada a Barcelona.

Les properes entrades es dedicaran a trobar les excepcions a les parcel·lacions o a veure què en queda a peu de carrer d’aquells primers emfiteutes que van adquirir una petita parcel·la allargada d’uns vint-i-cinc metres de llarg per sis d’ample on havien de construir una casa en menys de dos anys, a canvi d’un lloguer anual.

Edifici del carrer Astúries, probablement de finals del segle XVIII. 

Des de l’any 1801 fins al 1897 es va parcel·lar gran part del territori de Gràcia. Però algunes zones no es van arribar a parcel·lar: la banda de mar d’un tram del carrer Astúries, l’últim tram del carrer Gran de Gràcia, abans d’arribar a la plaça Lesseps, part del carrer Igualada, del carrer Montseny, del carrer Manrique de Lara, de la Travessera de Gràcia. La raó és ben senzilla: no es van parcel·lar perquè ja hi havia cases.

L’any 1800, Gràcia no tenia continuïtat física. Era una gran plana amb nuclis disseminats, a més d’una vintena –potser una trentena- de masies repartides pel territori. S’hi feia conreu de secà a més d’alguns petits horts per al consum propi. Entremig, les rieres que tallaven i estructuraven el territori, i que, amb els camins transversals, creaven una malla rectangular que anà creant una densa retícula de petits camins que separaven els camps d’una masia i d’una altra.

Tot el quedava del carrer de Rere Sant Jaume als anys 1920, un dels antics carrers de la part nord de Gràcia. La resta del carrer s’havia enderrocat per a obrir el Passeig de Sant Joan. La casa va acabar sent enderrocada a la segona meitat de la dècada de 1930 o 1940. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.  

Gràcia, però, era també un lloc de pas molt important. Estava situada al mig del pla de Barcelona, a mig camí entre la ciutat emmurallada i Collserola, o entre Sarrià i Sant Andreu de Palomar. Hi passava el Camí de la Travessera, que connectava Les Corts, Cassoles, el Clot i Sant Andreu de Palomar.

Els pagesos i artesans de Gràcia tenien un bon lloc per vendre-hi els seus productes i comprar els que es portaven de fora. Encara avui els dos grans mercats de Gràcia, el de la Llibertat i el de l’Abaceria, es troben al costat de la Travessera. Antigament n’hi havia hagut un tercer, a l’aire lliure, a la plaça de Joanic, també a tocar de la Travessera. Que Gràcia sorgís aquí, ràpidament, no va ser casualitat. Dilluns que ve començarem què en queda d’aquella primera Gràcia, rural i menestral, d’aquell poble de poc més de mil habitants de finals del segle XVIII.