Caputxins Vells (i 2)

La vila de Gràcia es va construir en molt poc temps. En noranta anys va passar de tenir poc més de mil habitants a tenir-ne cinquanta mil. Aquest fet ha fet de Gràcia un conjunt relativament homogeni. On vivien, però, aquests mil habitants de principis del segle XIX?

A núm. 5 de l’antic carrer de Sant Josep (avui Camprodon) es conserva una casa de planta i pis.

Al voltant del carrer Milà i Fontanals s’obren nombrosos carrers que són perpendiculars a aquest carrer però que no són paral·lels. Com que Milà i Fontanals no és un carrer recte, sinó que va zigzaguejant en direcció al mar, els carrers que en surten apunten a direccions diverses, formant angles diferents.

Fragment del mapa parcel·lari de 1933. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Aquest tret es veu sobretot als carrers de la dreta del mapa (Igualada, Monistrol). Tant aquests dos carrers com les seves parcel·les segueixen el traçat tort del carrer Milà i Fontanals, l’antic Torrent d’en Vidalet.

Les finestres baixes

Moltes cases tenen finestres massa baixes, com si el nivell de la planta baixa estigués per sota del nivell del carrer.

Finestres de la part posterior de la casa del núm. 5 del carrer Sant Josep (Camprodon), que dóna al carrer Santa Eulàlia.

Les finestres sovint són de mides diferents i estan a alçades diferents. Algunes són tant petites que han acabat sent tapades. Al carrer Banyoles gairebé cada casa té la planta baixa i el primer pis –si és que en té- a una alçada diferent.

El carrer Banyoles, mirant cap a Milà i Fontanals.

Gran part del carrer Banyoles no té entrades ni portes al costat de mar. Passa el mateix a tot el costat de mar del carrer Santa Eulàlia. Hi ha molt poques portes; només finestres.

Tram central del carrer de Santa Eulàlia. Moltes de les cases semblen tenir un semisoterrani i una planta baixa força alta.    

Els carrers  Camprodon (Sant Josep) i Santa Eulàlia, i Igualada i Banyoles formen dues parelles de carrers. L’illa de cases que queda entre ambdós carrers és molt estreta i no supera els sis metres d’ample.

El carrer Milà i Fontanals. A mà esquerra veiem els carrers Banyoles i Igualada, molt a prop l’un de l’altre.

Hi ha lloc, per tant, per a una sola filera de cases, que tenen l’entrada a la banda de mar (Camprodon, Igualada). A la banda de muntanya hi dóna la part posterior de les cases.

Fragment del mapa de Gràcia de Tomàs Sanmartí, de 1849. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Les dues parelles de carrers són un vestigi de les fileres de cases construïdes a principis del segle XIX. Al mapa de Sanmartí s’hi veuen els carrers Igualada (Sant Pau) i Camprodon (Sant Josep), a més del carrer Monistrol (Sant Joan) amb un espai buit força gran al davant, on segurament hi havia horts i pous. Passa quelcom de semblant al carrer Sant Francesc (Abdó Terradas) i Terrassa, al costat esquerre del mapa.

Horts, rajolers, vapors

Fins a mitjans del segle XIX l’indret dels Caputxins Vells, al voltant del carrer Milà i Fontanals (Torrent d’en Vidalet) i Bailèn (Torrent del Pecat) era un lloc mig rural mig industrial. Les fileres de cases tenien força espai pel davant i pel darrere per poder-hi tenir horts.

A la banda dreta del Torrent del Pecat s’hi havien instal·lat, a la dècada de 1820, diverses rajoleries i una blanqueria, aprofitant el terreny argilós que havia anat creant la densa xarxa de torrents que baixaven per aquesta zona: el Torrent d’en Vidalet, del Pecat, d’en Mariner i el Torrent Curt (1).

Fragment del mapa de Tomàs Sanmartí, amb la localització de les dues fàbriques. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

A la dècada dels 1830 banda dreta del Torrent d’en Vidalet (Milà i Fontanals), sempre mirant a mar, s’hi havien instal·lat dos vapors: l’any 1834 el Vapor Vell, propietat de Joan Vilaregut, prop de la cruïlla del carrer Perill i Torrent de l’Olla. L’any 1839 s’hi establia el Vapor Nou, propietat de Francesc Puigmartí, entre la Travessera i el carrer Siracusa.

Les fàbriques i rajoleries d’aquesta zona s’instal·laven en una zona que ja coneixia la producció en cadena. Des de finals del segle XVIII s’havien anat multiplicant els tallers tèxtils a la banda de baix de la Travessera.

El número 10 del carrer Banyoles. És tant sols una paret de maons, la part posterior de la casa que dóna al carrer Igualada (Sant Pau).

Vilaregut i Puigmartí van instal·lar els seus vapors en una zona on ja hi havia una població treballadora. Però la Gràcia de l’any 1830 era encara un entorn preindustrial. Els nous treballadors dels vapors no estaven acostumats a treballar exclusivament en una fàbrica en jornades de 12 hores.

Els habitants dels carrers Sant Pau (Igualada), Sant Joan (Monistrol), Sant Josep (Camprodon) i Sant Francesc (Abdó Terradas) combinaven la feina a l’hort i als camps del voltant amb la dels tallers tèxtils i les rajoleries. Aquesta varietat de feines és un tret típic de l’època preindustrial, en que, a més, els horaris solien ser força flexibles i els caps de setmana més o menys llargs segons (sovint els treballadors no començaven a treballar fins el dilluns a la tarda).

Algunes de les cases més antigues del carrer Igualada (Sant Pau), probablement de l’any 1800.

La dedicació completa que requerien les noves fàbriques per un sou molt minso xocava frontalment amb el model de vida semirural, preindustrial de finals del segle XVIII i principis del XIX. Va comportar, a més, un empitjorament del nivell de vida dels treballadors, que passaven a ser obrers que feien feines extremadament dures i repetitives dintre d’una cadena de producció molt gran.

Les mateixes cases en una imatge dels anys 1920. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. 

Les imatges dels sants

De forma subtil, el Torrent d’en Vidalet fa de frontera entre dos models de barri. A una banda hi trobem la Gràcia més residencial, més urbana, construïda a partir de la dècada de 1830, amb la instal·lació de les dues grans fàbriques de Vilaregut i Puigmartí. A l’altra banda, la Gràcia semirural de finals del segle XVIII, en que les cases estaven envoltades d’horts, petits tallers, rajoleries, camps.

Imatge de Sant Josep, a la cantonada del carrer Sant Josep (avui Camprodon) i el Torrent d’en Vidalet (Milà i Fontanals).

Amb l’annexió de Gràcia a Barcelona, l’any 1897, mols carrers de l’antic municipi van ser canviats, per que ja hi havia carrers que portaven el mateix nom a Barcelona. Molts dels noms repetits eren de sants.

Mentre que els carrers de la banda dreta del Torrent d’en Vidalet eren noms d’ideals polítics (Fraternitat, Llibertat), relacionats amb el món obrer (Perill, per l’incendi que va patir el Vapor Vell), els de la banda esquerra eren noms de sants: Sant Pau, Sant Josep, Sant Joan, Santa Eulàlia. Mentre que els noms de la dreta no es van haver de canviar, sí que ho van els de l’esquerra, que van passar a portar noms de pobles i ciutats catalanes: Camprodon, Igualada, Monistrol.

Imatge de Sant Josep al número 11 del carrer Sant Josep (Camprodon).

Al carrer Camprodon, però, es conserven dues imatges del sant que havia donat nom al carrer. Com era habitual fa mig segle, cada carrer tenia un sant patró. Per la diada del sant s’hi celebrava la festa major del carrer. (1) A l’indret dels Caputxins Vells cada carrer formava un petit barri, separat per horts i camps.

Una casa del desaparegut carrer de Rere Sant Jaume, sorgit a la dècada de 1790. Hi veiem una imatge de Sant Jaume. Està pintada sobre rajola i és molt semblant a les dues del carrer Camprodon.

Aquestes dues imatges no estan datades, però per força han de tenir almenys un segle d’història, ja que és l’any 1907 que es canvia el nom d’aquests carrers. És probable, però, que siguin força més antigues.

1800

Al web de BigTime apareixen nombrosos edificis de l’entorn dels Caputxins Vells datats l’any 1800: dos al carrer Igualada –que vèiem a la imatge de més amunt-, el número 11 del carrer Camprodon –l’edifici de la imatge de Sant Josep-, a més d’un edifici del carrer Monistrol i un del carrer Perill.

Fragment del mapa elaborat  pel web BigTimeBcn. Hi apareixen tots els edificis de Barcelona amb la data de construcció. Hi estan marcats aquells edificis que, segons BigTimeBcn, són de l’any 1800.

El web ha bolcat totes les dades del cadastre en un mapa interactiu, creant una eina molt interessant. Tanmateix, no ha contrastat aquestes dades que, sovint, són molt poc exactes i daten els edificis segons quan es van inscriure al cadastre i no quan es van construir. Molt edificis apareixen datats amb l’any 1900 quan a peu de carrer s’hi pot veure una data de construcció força més antiga.

Per això mateix resulta tant interessant que hi hagi cinc edificis amb aquesta data de construcció. Aquest fet suggereix que l’edifici del número 11 del carrer Camprodon / Sant Josep i la imatge del sant podrien tenir fins a dos segle d’antiguitat.

Edificis de mitjans del segle XIX, del carrer Igualada / Sant Pau, prop de la cruïlla amb el carrer Bailèn i, antigament, amb el Torrent del Pecat. No coincideixen amb el traçat recte del carrer, de l’any 1889. És probable que es tracti de reconstruccions o ampliacions d’edificis més antics, de principis del segle XIX. És aquí que es trobaven els joves de Gràcia i dels Caputxins Vells per tirar-se pedres.

Les imatges dels sants són un vestigi més d’aquella Gràcia preindustrial. Aquests carrers es van construir en un món que encara era rural i religiós. Poques dècades més tard es construïren nous carrers batejats amb noms d’ideals obrers i revolucionaris.

Traçats torts, fileres de cases estretes, finestres baixes i imatges de sants. Són quatre vestigis del final d’una època, de la Gràcia que ja no era ni el poble rural del segle XVIII ni la ciutat industrial de finals del XIX.

 

—

(1) González Moreno-Navarro, Antoni, El Camp d’en Grassot. Família i territori. Barcelona (2008).

(2) Clapés i Corbera, Joan, Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, Volum I, Casal Catòlic de Sant Andreu, Sant Andreu de Palomar (1976).