A finals del segle XVIII Barcelona va començar a ocupar molts dels espais buits que quedaven dins del recinte emmurallat. La població creixia i es multiplicaven les manufactures, i després les fàbriques. Els barcelonins van començar a buscar lleure fora de les muralles.
L’Esplanada del General, prop del Portal Nou, un dels pocs espais verds que hi havia dins de les muralles a la Barcelona del segle XIX. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).
Un dels llocs on anaven els barcelonins de fa dos-cents anys era el passeig de la Creu Coberta. El passeig havia estat urbanitzat amb la construcció de la carretera reial, a la dècada de 1760.
La carretera reial substituïa l’antic camí ral (també anomenat Camí de Dalt o Camí d’Espanya) que sortia del Portal de Sant Antoni i que a la Creu Coberta (pl. Espanya) es bifurcava en dos. Un dels camins, el Camí de Dalt o d’Espanya menava a l’interior, a Martorell i des d’allà a Igualada, Lleida, Saragossa, etc. L’altre, el camí de Provençana, anava a l’Hospitalet, Cornellà i Sant Boi o al delta del Llobregat. El camí ral que es va urbanitzar i reconstruir a la dècada de 1760 fou precisament el camí que menava a l’interior, dins d’un pla per a crear una xarxa radial de carreteres amb Madrid al centre.
En el primer tram del camí de sortida des del Portal de Sant Antoni fins a arribar a la Creu Coberta, l’antic camí ral coincidia gairebé del tot amb el traçat de la nova carretera, mentre que a partir de Sans el traçat nou i el vell eren diferents tot i anar més o menys en paral·lel.
La Creu Coberta en un dibuix de principis del segle XIX. La Creu Coberta era una creu de terme que marcava el final del terme de Barcelona. Es trobava al capdamunt del Turó de la Vinyeta que feia de frontera natural entre el territori de Barcelona i el de Sans. El Turó de la Vinyeta passa avui desapercebut sota la urbanització de l’Eixample, però es trobava a la zona de la plaça Espanya i les Arenes. Encara avui el carrer de la Creu Coberta i l’avinguda Mistral dibuixen una clara pujada en direcció a la plaça Espanya.
A principis del segle XIX el tram de la carretera fins a la Creu Coberta es va urbanitzar per convertir-se en un passeig arbrat. Al voltant del passeig es van començar a construir paradetes i barraques de fira, on s’hi venien refrescos i begudes. Ben aviat, a més, també s’hi van començar a fer uns encants.
Els Encants de la Creu Coberta, a l’actual avinguda Mistral, a la dècada de 1920.
Al projecte d’Ildefons Cerdà no apareixia el passeig de la Creu Coberta. Per Cerdà el sector de Sant Antoni per on passava el passeig havien de ser mitja dotzena de mansanes més.
L’entorn del mercat de Sant Antoni, avui. Font: ICGC.
La construcció del Mercat de Sant Antoni, entre la sortida del carrer Sant Antoni des del Raval interrompia el traçat de l’antic camí. La següent illa, entre els carrers Tamarit, Manso, Borrell i Viladomat també va estar urbanitzada tallant el traçat del passeig. A partir del carrer Viladomat, però, el traçat del passeig de la Creu Coberta, ara Avinguda Mistral, es manté, tallant en diagonal cinc illes de l’Eixample.
Camins nous, camins vells
Per què reapareix el passeig dues illes més enllà del carrer Sant Antoni, del Raval? Per què va quedar interromput? D’una banda per la construcció del mercat, que fou un dels primers edificis en ser construïts fora muralles, a partir de 1872. Però per l’altre pel traçat poc clar que tenia el passeig des de la sortida del Portal de Sant Antoni.
Quan es refà el seu traçat i s’urbanitza com a passeig, el traçat anterior, de l’antic camí ral, no desapareix. Es manté com un camí carreter a la banda mar del nou passeig, uns trenta metres per sota. Al voltant de l’antic camí hi deurien haver algunes construccions que, per precàries que fossin, van ajudar a mantenir-ne el traçat.
Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Ildefons Cerdà, de 1861. Ressaltat en vermell hi veiem el possible traçat del camí vell, al voltant del qual hi havia un bon nombre de construccions. Font: ICGC.
Quan s’urbanitza el passeig de la Creu Coberta i l’Eixample de Cerdà, a partir de 1861, el traçat de l’antic camí, a pocs metres del nou, també es manté. El nou traçat com a passeig, ample i arbrat, i l’antic com un petit passatge, que, però, travessa tres mansanes, des del carrer Rocafort passat el carrer Vilamarí, tocant a Llança.
Fragment d’un mapa editat per Albert Marín, a principis del segle XX. Ressaltat en vermell veiem el traçat de l’antic camí convertit en passatge. Font: ICGC.
El Pati del Carboner
Al voltant d’aquest vestigi històric, d’aquest doble traçat, s’hi va formar, des de la dècada de 1890 un nucli de barraques, conegut més tard com a Pati del Carboner (1).
Ja abans, com havíem vist al mapa de Rovira i Cerdà hi havia algunes construccions, a partir de les que, més tard es va formar aquesta barriada, segurament aprofitant que el passatge que seguia el camí antic no tenia nom i per tant quedava, en certa manera, al marge de la normativa urbanística.
Les barraques del Pati del Carboner, a la dècada dels anys 1920, des de l’avinguda Paral·lel. A l’extrem dret de la imatge, ressaltat en vermell, un edifici de dos plantes i terrat a dues aigües, que podia ser una construcció anterior a 1890, d’origen rural. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Foto: Josep Domínguez
L’any 1928, un any abans de la celebració de l’Exposició Universal i aprofitant la construcció del recinte, al voltant de la plaça Espanya, l’ajuntament decidí enderrocar el nucli de barraques i urbanitzar alguns carrers (com ara els carrers Sepúlveda, Vilamarí i Floridablanca) de la trama de Cerdà que quedaven interromputs pel pas d’antic camins rurals.
Molts dels seus habitants deurien treballar com a manobres en la construcció del recinte de l’Exposició Universal, que després impulsà la reforma d’aquest sector de l’Eixample i l’enderroc del barri.
Enderroc de les barraques del Carboner, l’any 1928. Ressaltat en vermell un dels edificis que no van ser enderrocats en la reforma, ja que no formaven part del nucli de les Barraques del Carboner. Font: Blog Barcelofília.
Aquella reforma va esborrar gairebé del tot el traçat de l’antic camí de la Creu Coberta i va afavorir la construcció de nous blocs de pisos al tram del passeig entre els carrers Entença i Llança.
El mateix edifici, avui en dia, al número 62 de l’avinguda Mistral.
Avui, l’avinguda Mistral manté pocs edificis històrics. N’hi ha molts que van ser construïts al voltant de l’Exposició Universal, al final de la dècada de 1920. Tot i això, hi ha algunes expcepcions.
Detall de l’edifici del número 62 de l’avinguda Mistral amb l’any de construcció.
El número 62 de l’avinguda Mistral va ser construït l’any 1861, tal i com consta sobre la porta de l’entrada de l’edifici. Aquest fet el fa un dels edificis més antics de l’Eixample, segurament, el segon edifici més antic després de la Carboneria, a la cruïlla dels carrers Urgell i Floridablanca, també al barri de Sant Antoni.
No va ser, però, el primer edifici en ser construït al passeig de la Creu Coberta –l’actual avinguda Mistral-. Al passeig i els entorns s’hi havia anat construint barraques i construccions més o menys provisionals des de finals del segle XVIII.
Al número 53 de l’avinguda Mistral destaca un petit edifici de planta baixa i pis entre dos blocs de pisos moderns.
Un altre edifici històric el trobem passeig avall, prop de la cantonada amb el carrer Entença, a la banda de mar. Es tracta d’un petit edifici encaixonat entre dos blocs de pisos moderns, segurament construït a la dècada de 1870. L’edifici té un pati al darrere, que manté el traçat de l’antic camí de la Creu Coberta, com es pot veure a la imatge de satèl·lit al web de l’ICGC.
Al número 15 de l’avinguda Mistral trobem encara un altre edifici històric.
Al número 15, just al principi de l’avinguda Mistral, prop de la cruïlla amb el carrer Calàbria, trobem un altre edifici antic. Tant aquest com el del número 53 són a la banda mar del passeig. Com passa amb el número 53, la part del darrere d’aquest edifici donava, forçosament al camí vell de la Creu Coberta.
Detall de l’edifici.
La fesomia de l’edifici del número 15 mostra un edifici fet en dues parts. La planta baixa i el primer i segon pis no tenen balcó (al primer pis n’hi ha un de petit i senzill), mentre que sí que en tenen el tercer i quart pis. D’altra banda, la decoració i proximitat dels primers dos pisos fa que formin una unitat.
Tots els trets de l’estructura de la façana semblen indicar que la casa es construís en dues fases: primer la planta baixa i el primer i segon pis i, més tard, el tercer i el quart pis.
Sigui com sigui, es tracta d’un dels edificis més antics i interessants del barri de Sant Antoni, construït entre dos traçats, el del passeig arbrat i el de l’antic camí de la Creu Coberta.
Construcció de caràcter rural, enderrocada durant la construcció del recinte de l’Exposició Universal de l’any 1929, a l’actual plaça Espanya, llavors part del Camí Vell de la Creu Coberta.
Aquests tres edificis, als números 15, 53 i 62 van ser construïts a cavall de dos móns: el de la nova Eixample (2) i el de l’antic camí rural al voltant del qual es va acabar formant el nucli del Pati del Carboner. El que pels autors i la premsa de l’època deuria sembla un desori urbanístic i un cau de pobresa era, a la vegada, el vestigi d’un dels camins més antics del pla de Barcelona, del qual encara queden dos petits trams convertits ara en patis del darrere.
—-
(2) Blog Bereshit: La reconstrucció de Barcelona i altres mons. “L’esquerra del Ensanche”.