La resistència a l’imperi de l’actualitat ve de la memòria i de la imaginació.
Una i altra es resisteixen a l’operació de l’actualitat que consisteix a abandonar
el passat, a esborrar-lo, i a fer com si l’statu quo -ara flux brollant del futur-
ho fos tot. Que la memòria i imaginació passin pels seus pitjors moments
no fa sinó certificar l’eficàcia del domini. I què som, nosaltres, sense memòria?
La gent senzilla “sabia”, també, que hi ha quelcom de preuat en el record d’una vida.
La memòria no és memòria del temps passat, sinó ampliació i enriquiment
del present. Només a causa de la memòria el temps passat no està acabat
i el present (allò que ens “és present”) no es redueix a -ni es traeix en- l’actualitat.
La resistència comença inevitablement quan es mira enrere.

Josep Maria Esquirol, La resistència íntima

 

El carrer de la Cadena és un d’aquests carrers que a la vegada existeix i no existeix. Forma part d’un grup, més nombrós del que podria semblar, d’indrets urbans que sobreviuen, fantasmagòrics, gairebé simbòlicament.

A finals de la dècada dels anys 1990 es van enderrocar les illes de cases entre els carrers Hospital i Sant Pau, Sant Geroni i Cadena, creant la Rambla de Raval, que a diferència de les Rambles, la Rambla del Poblenou o la Rambla Prim no té l’origen en una riera, sinó en una reforma urbanística.

ramblaraval17blog22

Enderroc de l’última casa del carrer de la Cadena, a l’actual Rambla del Raval. Font: Marc Javierre – Kohan.

Del carrer Cadena queda, per tant, menys de la meitat. Com descriu molt bé el blog Arqueologia del punt de vista: “El Carrer de la Cadena ja no existeix en el mapa dels carrers de la ciutat. Però sí que conserva la meitat de la via. És el costat senar.”

Carrer de la Cadena

Fragment del plànol del terreny de la propietat de Josep Antoni Martí Creus i Cortés al carrer de la Cadena, de l’any 1805. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La història del carrer de la Cadena és la història dels hortolans del Raval del segle XVII i XVIII, de les cases-fàbriques de la primera meitat del XIX, del Barri Xino, de les lluites obreres, l’assassinat del Noi del Sucre a la cantonada dels carrers de la Cadena i Sant Rafael.

salvador_segui__lloc_mort

Gent davant de les flors sobre el lloc on van ser assassinats Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Francesc Comas Pagès, Perones, el 10 de març de 1923, per un pistoler a sou de la patronal catalana (1). Font: CGT.

La història del carrer, però, és també la història quotidiana, anònima, de molts veïns, sovint recordada només oralment. El seu mig enderroc l’ha fet estrany als veïns que hi van viure, els del costat que ha quedat dempeus, que ara tenen més sol, i els que van viure al costat que va ser enderrocat. Els pocs veïns que queden en una Ciutat Vella sobresaturada de pisos turístics, hostels i hotels.

callecadena1

Imatge del carrer de la Cadena a finals de la dècada de 1950. A la dreta de la fotografia s’hi veu la Bodega Cadena. Font: bdebarna.net.

L’autor del web bdebarna, que apareix a la foto, de nen petit, parla d’un record inesborrable. L’enderroc de la meitat del carrer i la desaparició del nom –ara Rambla del Raval- no podrà esborrar-ne el record, però podrà fer semblar la ciutat, el carrer de la infància d’aquest home un lloc estrany.

DSCN9546

Rètol del local social de l’Atlanta FC amb que manté l’adreça antiga, Cadena, 10.

Hi ha dos llocs del carrer Cadena que es resisteixen a  canviar de nom. L’un és el bar Cadena. L’altre, més discret, és el rètol del local social de l’Atlanta FC, un equip de futbol (l’únic del barri del Raval) de la 4a divisió catalana, que porta encara l’adreça antiga, Cadena, 13, ara Rambla del Raval, 13.

DSCN9552

L’entrada de l’edifici del carrer de la Cadena, 13, al costat del local de l’Atlanta, amb la data de construcció i el número 13. L’edifici conserva el mateix número però ha canviat el nom del carrer.

És amb aquest petit vestigi, que trobo especialment emocionant i valuós, que tanquem aquest curs. Fent un homenatge a la ciutat que fa 80 anys va plantar cara a la sublevació feixista i va començar tres anys de guerra, fam, por i morts i que avui segueix plantant cara un cop i un altre.

80 anys després, la ciutat té una dotzena d’arxius històrics municipals, i almenys mitja dotzena més d’arxius veïnals, arxius privats, etc. Té almenys una dotzena d’associacions (que jo sàpiga) dedicades a l’estudi de la història de barris com el Clot-Camp de l’Arpa, Vallcarca o Nou Barris. I una multitud d’associacions de veïns que defensen, protesten i reivindiquen el patrimoni dels seus barris. En els últims anys s’han publicat dotzenes de llibres i han aparegut molts blogs que divulguen i estudien la història local de Barcelona, sovint de forma altruista.

juliol 1909 cadena 6 bis

Barricada a la cantonada dels carrers Aurora i de la Cadena, durant la Vaga general de l’agost de 1917. Font: Blog Vaixell blanc.

El patrimoni de Barcelona és per tant almenys doble. D’una banda hi ha el patrimoni físic, tangible en la fesomia urbana, densa i contradictòria. De l’altra, el patrimoni social de tot un exèrcit, pacífic, però eficaç i il·lusionat, de persones aficionades a la història de Barcelona. Aquesta història, la història a petita escala, veïnal, la de les classes populars, però, no és només recordada sinó reivindicada i reviscuda, per què sovint forma part de la pròpia memòria vital i veïnal, del paisatge col·lectiu de la ciutat.

L’Atlanta no ha volgut canviar l’adreça del seu local, 16 anys després de la desaparició oficial del carrer Cadena. A prop d’aquí, al número 16 del carrer Aurora, davant del bar restaurant Montse, ara tapiat, una taca vermella al terra i un text a la paret recorden que va ser en aquest lloc que els mossos d’esquadra van assassinar Juan Andrés Benítez. Al davant, un solar ha estat ocupat i enjardinat pels veïns, que l’han convertit en un espai veïnal, l’Àgora de Juan Andrés.

No m’agrada gaire el patriotisme de ciutat, fomentat des de gairebé tots els consistoris post-olímpics, i intento evitar pensar que Barcelona és la millor ciutat del món –no n’hi ha cap-. Però, ara per ara, és casa meva. I a vegades no puc evitar sentir-me orgullós (i afortunat) de viure en un lloc com aquest.

Bon estiu i fins ben aviat!

(1) Tríptic de la Ruta Anarquista pel Raval, organitzada per les catorzenes Festes Alternatives del Raval.